Així es viu el desconfinament progressiu a la Xina
Convertits en protagonistes d'una distòpia, sumits en una plaga de males notícies, amb el món paralitzat pel coronavirus i necessitats d'optimisme, parlem amb dos corresponsals a la Xina per saber com acaba aquesta sèrie apocalíptica: Zigor Aldama va marxar a Xangai el 1999 com a reporter freelance; Macarena Vidal Liy és periodista d'El País i fa vuit anys que és a Pequín. Anima pensar que el seu present és el nostre futur ; per això hem volgut conèixer la seva experiència com acabats de sortir d'un confinament que a Wuhan ha durat dos mesos i mig.
“Per mi el pitjor era la incertesa —admet Zigor Aldama via Skype—. Ara vosaltres ja sabeu més o menys com és el virus, però nosaltres a la Xina no teníem ni idea de com es transmetia ni de quina era la seva mortaldat”.
A Espanya portem més de divuit mil morts (i pujant), mentre que al país asiàtic s'han comptabilitzat uns tres mil tres-cents, segons dades oficials i, per tant, poc fiables. “És força probable que el nombre de morts sigui superior, perquè molts van morir sense arribar a ser diagnosticats a l'hospital —aclareix Macarena Vidal per vídeo trucada—. En algun moment sabrem les xifres reals, o no…”.
Zigor Aldama va marxar a Xangai el 1999 com a reporter freelance
Quina és la mesura més surrealista que heu viscut a la Xina per frenar la propagació del Covid-19?
Macarena Vidal: El més xocant per a mi va ser que de sobte començaran a controlar les meves entrades i sortides , amb un tipus del comitè veïnal prenent-me la temperatura a la porta de casa. Ara ja ens hi hem acostumat , però al començament va ser una cosa molt invasiva.
Zigor Aldama: El sistema de control de la població funciona a través de una aplicació governamental que ha esdevingut un passaport per a nosaltres.
M.V: L'app contacta amb la teva companyia de telèfon per geolocalitzar els desplaçaments en els darrers catorze dies; amb aquesta informació i introduint la teva temperatura, obtens un codi de color que restringeix més o menys la llibertat de moviment.
Z.A: Jo, per exemple, tinc el codi verd perquè no he estat a zones de risc ni en contacte amb contagiats , així que puc moure'm per tot arreu. El codi groc limita la mobilitat i obliga a fer-se proves mèdiques, i el codi vermell suposa quarantena. És una mica surrealista, però aquí sempre ha estat de moda Orwell.
Seria viable implementar aquesta eina a Europa?
Z.A: Xocaria amb el dret a la privadesa, amb la llei de dades i amb moltes altres coses que, crec, en estat d'alarma s'haurien de revisar perquè la salut de la població està per sobre d'aquest debat.
M.V: A la Xina no hi ha debat. S'entén que el partit té potestat per fer el que li surti de gust.
Z.A: Més que fixar-nos a la Xina, hauríem de fixar-nos a Corea del Sud, que està tenint molt èxit també en el control de l'epidèmia i és un país democràtic, més d'acord potser amb els nostres valors.
M.V: A Corea del Sud també fan servir aplicacions per traçar els moviments i contactes dels seus habitants, però hi ha mecanismes de transparència i un munt de garanties legals sobre l'ús de les dades recopilades , dels quals s'han de desfer una vegada passada l'alerta.
Com estan vivint el desconfinament progressiu a la Xina?
Tant a la Xina com a Corea del Sud és obligatori l'ús de mascaretes si surts al carrer, però l'OMS segueix dient que no són imprescindibles per a vianants…
Z.A: Aquí hi ha un altre problema. A Espanya es deia que les màscares no eren útils perquè no n'hi havia , i perquè el Govern volia reservar les poques que tenia per a sanitaris, com és lògic, perquè són els que més les necessiten.
M.V: A la Xina també van faltar mascaretes, equips i de tot ; els hospitals estaven desbordats. Van comprar material a altres països i es va donar molt des d'Europa.
Z.A: Però no es pot dir que les màscares no són útils. Possiblement la seva utilitat sigui limitada, però serviran d'alguna cosa quan la Xina n'ha fet obligatori l'ús. Aquí ens vam haver de registrar en línia perquè cada família en rebés cinc.
M.V: És una cosa també cultural. Els xinesos es posen la màscara quan tenen un refredat, per no encomanar ningú. Estan molt més conscienciats arran d'altres epidèmies passades. A Corea del Sud van tenir un ensurt força gran el 2015 amb la síndrome respiratòria de l'Orient Mitjà, hi va haver dos-cents i escaig morts, i es van trobar que no tenien mitjans per al rastreig dels malalts ni suficients equips per realitzar proves.
Z.A: En canvi, aquesta vegada, els sud-coreans han fet test a tutiplé.
A la Xina també sortíeu als balcons per aplaudir el personal sanitari?
M.V: No, això va ser una idea que va començar a Nàpols, crec. El més semblant aquí van ser les veus d'ànim que es feien a la nit alguns veïns de Wuhan : “Wuhan, jiayou, jiayou!”, cridaven. La traducció literal seria “Wuhan, fa gasolina, fa gasolina!”.
No hi va haver cap cançó que ho petés, com el Resistiré del Duo Dinámico?
Z.A: No, que jo sàpiga… Espanya és molt més talentosa, en aquest aspecte…
I algun hashtag del tipus #YoMeQuedoEnCasa?
M.V: No, no calia. El que hi havia pel carrer eren cartells dels comitès de barri, alguns força tremends: “Si veuràs un amic, veuràs la mort” , i coses així. Però la gent ja estava prou temorosa, no necessitava motivacions extra per quedar-se a casa.
Z.A: Pensa que els xinesos han estat educats a l'obediència ia la disciplina, les ordres parteixen del govern i la població les acata. En canvi, a Espanya –ia Europa en general– l'esport nacional és criticar i portar la contrària, hem estat educats en l'esperit crític, som més contestataris, i això és més difícil de manejar. A Madrid ja s?han posat més d?onze mil multes per saltar-se el confinament…
Z.A: Una amiga xinesa em deia que els espanyols necessitaven una mica més de por al coronavirus per prendre-s'ho de debò , i estic d'acord. Quan hom té por i creu que allà fora hi ha alguna cosa que el pot matar, es queda a casa i no rebenta.
Macarena Vidal Liy és periodista d'El País i fa vuit anys que és a Pequín
En aquest sentit, han estat vitals els missatgers a domicili…
Z.A: Sí, sobretot per els que han patit una quarantena més estricta i no podien sortir ni al supermercat ; gràcies a ells no els ha mancat de res. Hi ha milions de persones que es dediquen a la missatgeria —els kuadi per a productes i els waimai per al menjar—. Aquesta línia logística, juntament amb el desenvolupament de l'economia digital, és un altre dels factors diferencials respecte a Espanya: un amic d'Irun em comentava que allà no poden comprar en línia res; aquí pots demanar pel mòbil qualsevol cosa, fins i tot un cafè, i t'ho envien a casa. La revista Time va fer molt bé a dedicar-los una portada.
M.V: Precisament vaig escriure una història titulada La quarantena vista des de baix , sobre els missatgers, els taxistes i altres treballadors que han mantingut la Xina a la superfície mentre la resta es quedava confinada a casa.
Quines eren les vostres distraccions en aquests dies de tancament?
Z.A: Doncs poca cosa, la veritat… Menjar, dormir i treballar com un xinès! Com a molt, em vaig veure alguna sèrie… Unbelievable, de Netflix.
M.V: Jo vaig seguir el consell de Maruja Torres a Twitter i em posava la novena simfonia de Beethoven dirigida per Herbert von Karajan. És meravellosa, per a moments així en què sembla que tot s'ensorra. Encara el meu veí va començar la quarantena escoltant Chopin i al cap de quinze dies s'havia passat a heavy metall… Estàvem tots una mica entre depres i emprenyats.
Quina sensació us feia veure desertes ciutats de vint-i-tants milions d'habitants?
M.V: Era com estar a un hivern nuclear.
Z.A: Només faltaven els zombis perquè fos una d'aquelles pel·lícules apocalíptiques de terror.
Els xinesos són de fer vida al carrer?
Z.A: A Xangai no. Potser per això també els costarà menys la quarantena. La forma de socialitzar és força diferent de la nostra. Per exemple, una de les coses que més crida l'atenció a la meva dona d'Espanya —la meva dona és de Nanjing— és que un divendres o un dissabte a la una de la matinada hi hagi gairebé més gent pel carrer que a les cinc de la tarda. Això aquí seria impensable.
M.V: A Pequín sí que els agrada sortir, però quan fa bo. Després de sopar —el sopar és a les cinc oa les sis de la tarda— es fan una passejada en família per baixar el dinar. I quan arriba la primavera, tothom es llança als parcs, a fer fotos de les flors. Dóna molt de gust ara, després de tot el que hem passat, sortir de nou i sorprendre'ns davant d'una flor. És una sensació meravellosa.
Z.A: Just l'altre dia anaven a reobrir els cinemes a Xangai —crec que el govern els ha comprat vuit-centes mil entrades com a subvenció—, però van fer marxa enrere i els van tornar a tancar després de registrar-se un contagi a la província de Zhejiang.
Hi ha por de recuperar la vida normal?
M.V: Encara hi ha certa reticència a sortir a la bogeria com abans. Però hi contribueixen moltes de les mesures preventives per evitar aglomeracions, com els aforaments limitats en parcs i botigues. Això fa que segueixi molt present el perill… Tot i així, una de les primeres coses que vaig fer quan van començar a obrir restaurants va ser ajuntar-me per menjar amb uns amics; vam anar a un restaurant espanyol, ens vam demanar una paella i va ser un dels àpats més llargs en què he estat mai, tant que vam acabar sopant allà també!
Z.A: Hi ha qui està preocupat pels ingressos i opta per estalviar, sortir el mínim possible i preparar-se per al que serà una crisi econòmica important , en espera del que passi a la resta del món, en ser la Xina un gran exportador de productes. En qualsevol cas, l'activitat torna a poc a poc. S'agraeix reprendre la vida… i les partides d'esquaix al poliesportiu!
"Només faltaven els zombis perquè fos una d'aquelles pel·lícules apocalíptiques de terror"
Els carrers ja no fan olor de lleixiu i alcohol?
Z.A: No, els carrers ja no; però** les zones comunes dels edificis sí, perquè se segueixen desinfectant**; a casa meva, tres vegades al dia, des del terra fins als botons de l'ascensor. Tot té un costat bo: abans la neteja es descuidava força a la Xina, ara Xangai és una ciutat més neta. Encara que els mals hàbits no moren mai: ja es veu gent escopint pel carrer, i quan la Xina declari la victòria sobre el coronavirus, el vestíbul del meu edifici tornarà a estar fet una guarrada, segur. Una altra conseqüència indirecta del coronavirus és la reducció en les emissions de CO².
Z.A: Sí, a la Xina s'ha apreciat un descens acusat de la pol·lució ; dóna gust un cel blau en lloc de la boirina que ens sol acompanyar.
¿Haurem après alguna cosa quan sortim d'aquest malson?
M.V: Ens hauria de servir per apreciar les petites coses , com bé vivíem fins ara sense saber-ho i la sort que teníem en poder-nos besar, abraçar, quedar a prendre unes canyes, passejar, gaudir del sol, d'un arbre en flor… Era meravellós, i ho valores molt més després de tot això.
Z.A: Per mi, l'ensenyament més important és que hem d'estar units i ser responsables, sobretot la gent jove : en general, la mortalitat al nostre col·lectiu és més baixa, però som una gran amenaça per als grups de risc. És la nostra responsabilitat sacrificar dues o tres setmanes —que tampoc no és sacrificar gaire, crec— per preservar la vida dels altres, perquè formem part d'una mateixa societat. Espero que d'aquesta patacada surti un món més just i més ben preparat per fer front a les properes pandèmies, perquè n'hi haurà.