La gallega Rebeca Atencia és des de fa 16 anys la directora de l?Institut Jane Goodall.

Quan truques al mòbil de Rebeca Atència sonen ocells en espera. “El silenci absolut no em relaxa, necessito sentir aus de fons”. Com al Congo. "A la nit hi ha moltíssim soroll a la selva, se senten quantitat d'animals, però t'acostumes tant a aquests sons que deixes de sentir-los".

La veterinària gallega fa 16 anys que és al santuari de Tchimpounga, treballant com a directora de l'Institut Jane Goodall en aquest centre de rehabilitació per a grans simis víctimes de la caça furtiva. “Estic pendent que em truquin per anar a rescatar unes ximpanzés a Angola…”.

Hem aprofitat una de les seves estades temporals a Madrid per xerrar amb aquesta defensora de la natura, lliurada a salvar una espècie en perill d'extingir-se.

Tens novetats sobre les ximpanzés d'Angola?

Seguim pendents... Són a Cabinda, a casa d'un senyor que traficava amb elles; així que el Ministeri les confisqui hauré de volar fins allà per encarregar-me del seu trasllat al nostre santuari, al Congo. Els tràmits entre països sempre són complicats…

Sembla increïble que hi continuï havent caçadors furtius avui dia…

Als grans simis adults els maten per la carn, que és molt preuada i molt cara, una cosa així com el marisc a Espanya. Li atribueixen poders especials: pensen que dóna fortalesa als homes; als nens els lliguen pèl de ximpanzé al canell perquè siguin valents, etc. I les cries que no tenen prou carn les venen com a animals de companyia, perquè els ximpanzés nadons són molt bonics…

Les cries de ximpanzé són venudes com a animals de companyia.

Però els nadons creixen…

Sí, i quan creixen són molt perillosos. Un ximpanzé adult és gegant, pesa 70 quilos; és com una persona però vuit vegades més fort i molt violent. De fet, als zoos sempre et diuen que són els animals més agressius, més que el lleó i que el tigre i que qualsevol altre.

I és veritat, perquè són molt llestos: si un ximpanzé s'escapa i té maldat al cap, és impossible amagar-se'n, i et pot fer molt de mal; tenen una vida molt llarga, entre 60 i 70 anys, i tu no saps què han passat, potser guarden rancúnia perquè han patit maltractaments…

A quants ximpanzés hauràs salvat la vida?

A molts. Em desviu per ells... Han patit una barbaritat... Són cries que han vist com mataven la seva mare, i arriben molt febles, amb la vida penjant d'un filet. Cal donar-los molt afecte i un tractament mèdic molt dur. Al principi no mengen res, i hem d'esbrinar quin és el menjar preferit.

Lufino, per exemple, va arribar molt prim, pesant quatre quilos, amb una amebiasi terrible i més de tres-centes larves de mosca per tot el cos (per això en diem Lufino, que en llengua local significa larva) . Ens mirava amb cara de boig i no menjava res. Fins que un dia li vam donar a tastar muesli i vam descobrir que li agradaven les panses, així que… a comprar panses per a Lufino! Mambu és un altre nadó que també va arribar esquelètic i…

Et saps el nom dels 160 ximpanzés de Tchimpounga?

És clar, els conec des de petitons.

Els ximpanzés tenen vuit vegades més força que un home.

Tens fotos seves al mòbil? Qui és el teu ximpanzé millor amic?

Sí, mira… Aquest és Nfumbu, aquest Chimpi, Macu, Congui, Dorisí… Els reconec per la cara i també per la personalitat. Amb Tabish m'emporto molt bé. És molt gran, impressiona molt, però és molt poruc amb els altres ximpanzés. Amb humans és més violent, els sacseja i els llança pels aires…

¡Quins amics et busques!

Però a mi em té un amor especial… Són els ximpanzés els que et trien a tu, no tu a ells.

Ets capaç de comunicar-te amb ells?

Sí, sé comunicar-me amb qualsevol ximpanzé de qualsevol part del món.

Això sí que és facilitat per als idiomes…

T'explicaré com vaig començar a entendre'ls. Quan vaig arribar al Congo, treballava al Parc Nacional de Conkouati, dirigint el projecte Help Primates (l'únic que existia en aquella època) per reintroduir ximpanzés orfes al seu hàbitat.

Els ximpanzés vivien a la selva, i nosaltres ens havíem d'assegurar que estaven en bones condicions i s'adaptaven sense problemes al medi. Per això, comptava amb un equip de deu o 15 observadors que feien un seguiment de niu a niu…

Nius?

Sí, els ximpanzés fan nius per dormir als arbres. Quan es despertaven ja hi havia un observador esperant-los per prendre notes del seu comportament cada deu minuts, fins que feien niu de nou a la nit. Jo, com a veterinària, havia d'examinar que tots els ximpanzés estaven bé de salut. Un dia em va tocar visitar Emily, Tessy, Kuilo i Karim; portaven collarets GPS i els vam trobar a dues o tres hores del campament; però ens en faltava un.

Just llavors se'ns van acabar les bateries i no portàvem de recanvi (típic!), així que el meu acompanyant va haver d'anar a buscar piles, deixant-me a la selva… sola! Tu no et preocupis, em diu, que ets amb Emily i ella tindrà cura de tu. Quina bogeria!, vaig pensar. Però val, jo em quedo aquí amb Emily, que és una ximpanzé, i que em protegirà. De sobte, veig com s'alcen i comencen a udolar. Uuuu-uuuu-uuuu, Uuuu-uuuu-uuuu… Alguna cosa estranya estava passant. Miro cap a una banda i veig la trompa d'un elefant.

Si et topes amb un elefant, el més intel·ligent és córrer molt i en ziga-zaga.

Ai mare! I què vas fer?

Fins aleshores encara no m'havia enfrontat a cap elefant… Fugir darrere de les ximpanzés. Caminaven molt ràpid, entre esbarzers, de quatre grapes, van travessar un riu, jo m'anava quedant retardada… Quan ja gairebé les havia perdut, Emily es gira, em mira i s'atura a esperar-me. Una cosa raríssima!

Sabia que t'havia de protegir.

Ja fora de perill de l'elefant, es van aturar a menjar tiges de palmera, unes palmeres amb broquetes que a Tessy el piraraven. Jo em mantenia allunyada, però Emily se'm va acostar, em va agafar del canell i va posar la meva mà a la seva espatlla, a la seva espatlla! La vaig retirar de seguida, espantada: la Rebeca no la pots tocar, ella és una ximpanzé, tu una persona, cal respectar les distàncies. Però l'Emily va tornar a agafar la mà per posar-la a l'espatlla. Volia que li fes grooming!

El grooming és quan s'empolainen els uns als altres?

És molt més que això: és la forma d'establir afiliacions. Emily em va ensenyar el seu idioma, a comunicar-me a través del contacte físic, amb carícies. Per mi va ser una cosa molt bonica.

M'has deixat preocupada això de l'elefant… Són perillosos?

Súper perillosos. Alguns han vist com assassinaven la seva família i són molt agressius, maten gent. Jo mateixa he pensat que no ho explicava de vegades... Al final sempre explico la mateixa història, però va ser el meu moment més crític amb paquiderms.

Estant amb LPC (La Petite Chimpanzé), un elefant va venir a per nosaltres baritant, amb les orelles molt obertes i aquell líquid que els surt per la boca quan estan molt enfadats. Vaig intentar amagar-me darrere d'un tronc molt gran, però em va veure i venia a buscar-me. Em tenia enxampada, i jo amb LPC enganxada a la meva esquena, que pesava 15 quilos.

No sabia què fer, van ser cinc segons en què em va passar tota la vida pel cap; em tremolaven les cames, era incapaç de coordinar-me, amb nervis, sudoració, taquicàrdia. Ja creia que moriria aixafada per aquesta bestiola quan vaig veure entre els arbustos un forat a la terra, com aquells que caven els conills però més gran, d'uns quaranta centímetres. Em vaig ficar per allà amb LPC agafada a la meva esquena, arrossegant-me per terra de quatre grapes, i corrent, corrent, corrent, amb l'elefant perseguint-nos.

Kefan a la selva de Tchibeb al costat de Rebeca.

Com hem d'actuar si ens trobem amb una d'aquestes bèsties?

El primer és procurar no trobar-te-la, i per no trobar-te-la has de saber on és i esquivar-la. Has d'aprendre a caminar per la selva sense fer soroll, trepitjant primer amb el taló, i amb els ulls molt oberts, perquè, en no fer soroll, les serps no t'escolten i no s'aparten del camí.

Ah, que també hi ha serps…

Que siguin perillosos estan els escurçons de Gabon, les mambes verdes als arbres i unes cobres molt grans i negres. Cal anar amb compte perquè ataquen; ja he subministrat antídot a més d'un ximpanzé.

Crec que prefereixo els elefants…

Els de la selva solen anar sols o en parella, és estrany que hi vagin més de tres junts. Se'ls sent quan mengen, perquè masteguen com un cavall. Si els escoltes, t'has de quedar aturat, agafar la brúixola i sortir-te del camí per evitar-los: 30 graus a l'esquerra, 30 graus a la dreta. Però si de sobte te'ls trobessis de front i et carreguessin, corre el més ràpid que puguis fent esses.

Com et pot agradar la selva amb tanta amenaça en potència solta?

Fa setze anys que hi treballo; el que abans era nou i em feia por s'ha transformat en el meu espai de confort.

Com van ser els teus primers dies a la jungla?

Molt impactants. Ara hi ha cobertura a tot arreu, però en aquell moment no hi havia ni telèfon, ni mòbil, ni connexió a internet, ni res. Ens comunicàvem amb una ràdio (la phonie) a una hora del dia determinada (les sis de la tarda), i quan es feia malbé ens quedàvem completament aïllats…

Al principi no entenia res, només veia verda; tot eren sons i olors que no comprenia. Però, de mica en mica, aquests sons i aquestes olors es van convertir en ocells i en fruites que tenen un nom. Ara vaig a la selva i veig moltes coses que potser altres ulls no veuen. Sento un ocell i sé si hi ha aigua a prop; per les fruites reconec en quina època de l'any estem i quins animals hi haurà als voltants…

Ara la selva és lespai de confort de Rebeca.

Quines fruites podríem menjar ara a la selva congolesa?

Doncs ara començarà l'estació seca, així que hi haurà vitex doniana i la meva preferida: la nauclea diderrichii; és així rodona i sap a una barreja de pinya, mango i préssec, molt dolça però amb una pizquita àcida, com les llaminadures dels nens.

Hi ha res del Congo que et recordi el teu Ferrol natal?

Doncs a part de la humitat… els elefants són una mica com les vaques gallegues, cal anar amb compte amb elles…!

Tenia mascotes a casa de petita?

Sí, a Serantes teníem sempre gossos, també vam tenir un cavall, i els veïns, que criaven ovelles, ens deixaven xaiets quan naixien.

Que t'agradin els animals és comprensible, però... per què l'Àfrica?

Àfrica és un continent misteriós, que fa por, i jo volia anar-lo a veure. Sent veterinària, és com el teu somni. En acabar la carrera, em vaig especialitzar en animals salvatges, però només havia treballat amb ells a zoos i safaris. Somiava donar-los la llibertat, per això me'n vaig anar a l'Àfrica. Tot i que després em vaig adonar que llibertat és llibertat d'elecció: hi ha ximpanzés que fa molt temps que estan en captivitat i no els agrada la selva, perquè la selva és molt estressant…

Sí, crec que ens hem fet una idea amb això de l'elefant…

Allí han de buscar menjar, lluitar contra altres ximpanzés salvatges… Alguns s'estressen tant que es moren.

Rebeca volia conèixer els misteris d'Àfrica.

Aleshores… quina opinió et mereixen els zoos?

No tinc una opinió negativa: permeten sentir-te a prop dels animals i inspiren els nens. Molta de la gent que ara està fent coses increïbles a l'Àfrica guarda el record de quan els avis els portaven d'excursió al zoo…

El que passa és que hi ha zoos en molt males condicions; d'altres, però, estan fent moltíssim per la recuperació d'espècies gairebé extingides, invertint gran part dels beneficis en programes de conservació. Al final, el més important per a un ximpanzé és assentar-se en un mitjà on tingui la situació sota control i una estructura social forta. No els agrada estar sols.

Fins a quin punt són semblants als humans?

Hi ha un llibre molt bonic, Primos hermanos, escrit per Roger Fouts, un investigador que va ensenyar a comunicar-se en el llenguatge de signes a una ximpanzé anomenada Washoe, una cosa ara impensable. El cas és que hi van tenir moltes converses, i s'ha sabut molt sobre com pensen.

Quan Washoe va saber que una noia del laboratori havia perdut el seu nadó, la va consolar dient-li quant sentia el seu dolor, perquè ella també havia perdut els seus dos fills. Posa els pèls de punta… Ja no es reconeixia entre els altres ximpanzés, preguntava: “Qui són aquestes bestioles negres?”.

Són capaços de comprendre la…?

Ai, perdona, però em truquen per telèfon… Ali, dit-moi… Oui, oui… vous prenez une photo, d'accord?... Merci, à demain…

Perdona. Estaves parlant amb el Congo?

Sí, encara que estigui aquí estic connectada amb ells tot el temps: parlem per Whatsapp i per Skype, tinc càmeres a les oficines i GPS a tots els cotxes per saber on són i fins i tot a quina velocitat van. I si cal fer una intervenció veterinària, vaig fent el seguiment per Internet, encara que tinc gent formada allà.

Rebeca amb el seu equip a l'Institut Jane Goodall del Congo.

T'ha estat complicat dirigir un grup d'homes africans sent tu una dona?

Primer no ho acceptaven, vaig haver d'aprendre a bregar amb ells i plantar-me dues o tres vegades de manera molt seriosa per deixar-los clar que jo era la cap. També vaig nomenar dones congoleses responsables d'equip; al principi elles no volien, perquè els homes les criticaven i insultaven, però jo les vaig recolzar i ara és una cosa completament normalitzada.

Sembla que al doctor Leakey també li agradava treballar amb dones: va triar Dian Fossey per estudiar els goril·les de Rwanda, Biruté Galdikas per estudiar els orangutans de Borneo i Jane Goodall per estudiar els ximpanzés de Tanzània. És casualitat que totes tres siguin dones?

El doctor Leakey pensava que les dones tenien més capacitat d'observació. Jo el que crec és que les dones hem evolucionat criant els nostres fills i entenem molt bé la comunicació no verbal, que és la que usen els grans simis.

Com et senti que et truquin la Jane Goodall espanyola?

Ai, a mi això no m'agrada… Em crea inseguretat i em posa molt nerviosa. Tinc la meva pròpia identitat, jo sóc jo i Jane és Jane, encara que sí que és veritat que m'ha inspirat un munt i que l'admiro moltíssim.

Hi ha més espanyoles treballant al camp de la primatologia?

Moltes més. Al Centre de Rehabilitació de Primates Lwiro hi ha Itsaso Vélez i Lorena Aguirre; al santuari Tacugama de Sierra Leone, Rosa Garriga… Però, curiosament, com jo he treballat amb Jane, surto molt més als mitjans…

Jane Goodall amb Rebeca Atencia.

La deus conèixer molt bé, després de tants anys al seu costat. Com és?

Jane és una ànima molt jove en un cos més gran; segueix tenint la innocència i la passió duna nena, però amb el raciocini duna adulta. Ha fet 85 anys i encara pensa com millorar un futur on ella no estarà. Creu en la gent, i en què som els individus, un per un, els que podem arreglar el món.

Quan ve a visitar-nos a Tchimpounga, ella mai dorm a cases, ha de dormir a tenda de campanya i, a més, a la selva; a la nit sempre fem un foc i xerrem al voltant de la foguera, li encanta.

I ara que no ens sent… Tu de qui eres més abans de conèixer-la: de Goodall, de Fossey o de Galdikas?

Això no ho puc dir! Doncs digues què signifiquen cadascuna d'elles per a tu. Biruté Galdikas s'ha dedicat més a la ciència; va crear un santuari i ha fet molt per donar a conèixer els orangutans, que són els primats que es troben en situació més crítica. Jane és inspiració, una referència internacional al compromís amb el planeta, una llegenda viva. I Dian Fossey és com el mite, va lluitar pels goril·les i hi va morir, la seva història és la d'una heroïna. Jo la vaig descobrir de petita, perquè la meva germana s'estava llegint el seu llibre Gorilas a la boira, i jo volia tenir l'experiència de viure a la selva com ella.

Fossey va ser assassinada pels caçadors furtius, tu has arribat a rebre amenaces?

Sí, i això de Dian Fossey ho tinc molt al cap. Ella va voler servir-se de la màgia negra per intimidar els caçadors furtius disfressant-se de bruixa, i entrar en aquest joc és molt arriscat, perquè a l'Àfrica tothom creu en la màgia negra; a la gent li fa por i segueixen matant per això. A mi m'han arribat a acusar de bruixeria; cal tenir molta cura i deixar sempre clar que tu no creus en aquests contes.

Quan Jane visita Tchimpounga sempre fan un foc i xerren al voltant de la foguera.

“L'home que mata animals avui –va augurar Dian Fossey– és l'home que matarà les persones que s'interposin pel camí demà”.

És una brutalitat el que passa. I al final, tot està interrelacionat: els ximpanzés s'estan quedant sense selva perquè l'estem desforestant per donar resposta a la demanda de fusta, i aquesta demanda prové d'Europa. Hem d'actuar de manera responsable, exigir traçabilitat de producte i comprovar si una taula procedeix d'una plantació o selva.

Amb l'oli de palma passava igual i ho hem aconseguit, la gent ha deixat de consumir-ho. Es cremen selves per a la producció d'aquests monocultius, de la mateixa manera que es destrueixen per a l'explotació de mines de coltan, el mineral utilitzat per fabricar mòbils.

Des de l'Institut Jane Goodall abordem el problema en conjunt: protegim la selva i les persones que habiten al voltant de la selva, perquè si tallen els arbres és perquè han de viure d'alguna cosa i no hi veuen cap altra opció. Nosaltres els oferim alternatives: comprem vuit-cents quilos de fruita al dia per al centre de rehabilitació de ximpanzés, i la comprem als veïns. Es tracta de fomentar un desenvolupament local sostenible, de manera que als mateixos africans els interessi defensar el medi ambient. El nostre objectiu és augmentar l'empatia dels congolesos pels ximpanzés i altres espècies, inclosa la humana.

Pot ajudar, en aquest sentit, el turisme de safaris?

Crec que el turisme pot ser una cosa positiva per a això països, fa que vulguin veure els animals vius i no morts, almenys…

És possible visitar els ximpanzés de Tchimpounga?

No, on som nosaltres no es reben turistes; però es poden observar ximpanzés salvatges habituats en altres llocs, com el santuari Ngamba Island, a Uganda, que a més és un país políticament estable, on també es poden veure goril·les de muntanya i altres animals, com elefants o…

Elefants millor no, gràcies…

Ai, perdona, però és que tinc una connexió amb el Congo ara, em trucaran i…

Trobes a faltar el Congo?

Trobo a faltar caminar per la selva. Simplement caminar per la selva, amb por i alhora alegria. Allà estic a la meva salsa, però aquí tinc un ambient familiar que als meus fills els faltava. S'han criat al Congo, i allò els encanta, però estaven emocionats amb venir a Espanya, sobretot per les quatre estacions, perquè encara no coneixien ni la tardor ni la primavera. Els va impressionar veure les fulles dels plataners per terra, i l'altre dia, quan va granitzar, van guardar els grans com si fos un tresor al congelador.

Són com Mowglis!

Sí, desquadren una mica, perquè ja tenen vuit anys… Viuen molt la natura. Quan es mengen un mànec mai no tiren l'os, per a ells seria com matar un arbre, el guarden per sembrar-lo. El que passa és que a Espanya no creixen igual que a l'Àfrica…

Rebeca acompanya Likabou en la primera sortida a l'exterior.