Barna, amb nocturnitat i traïdoria
Mai no em va interessar la Movida. Ni la moguda, ni Alaska i Els Pegamoides , ni "El Concert de Primavera" ( Antonio Vega sí, mirin per on) ni Tequila , ni la línia xunga , ni Ouka Leele (Alix sí, és clar) ni de bon tros el primer Almodóvar (sí el d'Amants) .
Però sí la Gauche Divine, la colla d'intel·lectuals que va incendiar la nit (i els dies) d'una Barcelona frígida i grisa. Els Terenci Moix, Gil de Biedma, Regàs, Jorge Herralde o Esther Tusquets (estimo la seva filla) , la metxa que va encendre una llum -tots els llums- en un hotel sense finestres al mar. La Barcelona dels dracs, el trencadís i els estius a la Costa Brava (viure i llegir, es pot ) . La Barcelona del Melitó de Cadaqués, el cafè Túria, Bocaccio i l'art de viure (no es perdin l'excepcional retrat de Manuel Vázquez Montalbán). Però queda alguna cosa d'aquella Barcelona sorollosa, hedonista i lliure?
No. Almenys això afirma Enric González: “Barcelona la ciutat postissa més famosa del món. Una ciutat per a estrangers. Confortable, però ha perdut completament el caràcter. Sembla un parc temàtic. 'Barceluña' ”. Barcelona com a parc d'atraccions, postal de cartró pedra, escenari d'una pel·lícula menor, postureig il·lustrat i mitjons amb xancletes. I tanmateix...
Tot i això l'exhausta Barcelona viu un meravellós moment gastronòmic . Una època on regna la maduresa (la ressaca post-Adrià?) d'una cuina autèntica, obsessionada amb el producte i la (subtil, de vegades) mirada cap a la gastronomia clàssica catalana. La taverna i la casa de menjar com a substituts del gastrobar i els experiments. S'agraeix. Segon la rotunditat del meu admirat Matoses: ara com ara, enlloc d'Espanya es menja com a Barcelona. I es viu, afegeixo jo.
A Barraca hi ha molta fusta
Aquí van algunes pistes gastronòmiques dels meus darrers viatges a la Ciutat Comtal . I els que vindran:
Els arrossos de Xavier Pellicer a Barraca.
Una paella de Xavier Pellicer davant de la Barceloneta. No és mal pla, eh? Barraca és el projecte gastronòmic de Pellicer (ànima de la cuina del nostre enyorat Can Fabes) al costat de Guido Weinberg , un boig obsessionat (com jo) amb l'agricultura ecològica. A Barraca hi ha fusta (molta fusta), una terrassa antològica i una cuina sense pretensions (se us ocorre una millor pretensió?): musclos amb tomàquet i alfàbrega, cloïsses, escopinyes i paella de calamars, peix de llotja, rossellons i oli dall i julivert.
Sergi Arola i El Arts.
Ja saben (i si no, haurien) el meu amb El Arts . Es diu amor. Cada any m'exigeixo un parell de dies en aquest hotel que és tots els hotels. Un espai cinematogràfic (aquests ascensors...) on la vida és més intensa i cada minut sembla l'avantsala d'una mica millor. Un hotel que és servei, discreció, espai i aventura. Un esmorzar com no he conegut: Clouet, croissants de plorar, suc de taronja, truita d'ibèrics i Comté (preparada al gust, et voilà) i les millors vistes de Barcelona. I Arola, és clar. La setmana que ve (promès) els parlo de la nova temporada de Sergi.
Barcelona: platja, nit i Arts
La cuina de Marc a Blau BCN.
Blau és una petita sorpresa en ple Eixample, un projecte obra de Marc Roca l'ideari del qual és recuperar els sabors de la cuina tradicional. Un menú degustació amb 6 plats compromès amb el seu entorn i el rebost del mercat: coca de seitons amb romesco i albergínia, pop a la pedra amb escuma de patata i pebre vermell dolç, calamars de potera amb carxofes o pularda farcida de brie i tòfona. No es perdin el privat , el que hauran escoltat aquestes parets...
El silenci de Primer Primera.
No puc acabar aquesta oda a aquesta ciutat que de vegades estimo i tantes vegades detesto amb aquest descobriment que m'acosta més (si és possible) a aquesta vila que cada dia és una miqueta més casa meva. Primer Primera representa exactament el luxe que interessa (que a mi m'interessa): el silenci. Els dissabtes al matí. El plaer de sentir ploure. Una dona difícil. Els fromages de Xavier. Les portades dels vinils de Blue Note Records. Els petons robats. Els llibres vells. Les coses fetes a mà.
Primer Primera és una casa reconvertida en hotel (de la família Pérez-Sala, de fet la matriarca viu precisament a la primera planta) al barri de Les Tres Torres . Un hotel que és un hotel però també una llar, una residència privada, un club anglès, una piscina que és una pàgina de Scott Fitzgerald i unes habitacions on la fusta d'Ipé i el granit amaguen secrets, vides (que vindran) i confessions.
Jo vull viure aquí.
*** Potser també t'interessi...**
- Raons per les quals (encara) estimo Barcelona
- Tots els articles de Jesús Terrés
Primer Primera, com a casa