“M'interessa la idea de viatjar com a estat mental”, sosté Eva Serrano a Condé Nast Traveler. L'artífex de l'editorial Cercle de Guix ho té clar –“No només es tracta de transportar-se d'un lloc a l'altre”– i capta tota la nostra atenció amb una història real que enlluerna tot aventurer com cal: “Darwin només va viatjar una vegada a la seva vida, va fer la volta al món i quan va arribar a les Encantades (que així es deien abans les Galápagos, fins que les van rebatejar els anglesos), tot li va semblar un miracle”.
El científic va passar la resta de la seva vida sense sortir de casa seva, però va ressenyar aquell viatge en un llibre fascinant que Eva, a través de la seva editorial, va voler recollir en combinació amb un altre, el de l'aventurer Hermann Melville, sobre aquest mateix destí. Les Encantades és una mena de doble guia amb imatges de l'època, en una preciosa edició que recorre les illes que van canviar la concepció del món.
Retrat d'Eva, directora editorial de Cercle de Guix.
Aquesta idea de contraposar o combinar dues versions dun mateix viatge, dues visions que es creuen en un món que encara estava per descobrir, és l'esperit de la col·lecció viatgera Encreuament de Camins de Cercle de Guix, una autèntica joia per als que viatgen en cos i ment.
“No existeix el viatge sinó el viatger”, reflexiona Eva, que ha repetit aquest mateix esquema doble en altres toms que desperten les nostres ànsies de fer les maletes. Com el de Japó, que recull un text d'Inazo Nitobe, un japonès educat per jesuïtes que va posar per primera vegada per escrit el codi samurai, maridat amb un altre de Kipling, la mirada del qual no té res a veure amb aquella, malgrat ser contemporània.
En un altre tom sobre Polinèsia trobem les paraules de Jules D. D’Urville, un escriptor de l'era napolèonica, i Robert L. Stevenson, que es dol de l'horror de la cristianització de les tribus. El viatge literari a Egipte d'aquesta col·lecció el fem de la mà del poeta simbolista Gerard de Nerval, fascinat pels costums socials d'aquest país, i d'Amelia B. Edwards, una de les primeres egiptòlogues, fascinada per les piràmides.
Coberta de 'Japón', de la col·lecció Cruce de Caminos.
Constantinoble recopila les narracions viatgeres de Téophile Gautier i Konstantino P. Kavafis, i Cuba és relatada per Alexander von Humboldt, un activista contra l'esclavatge, i Gertrudis Gómez d'Avellaneda, una pensadora avançada al seu temps (finals del segle XIX), que s'enamorà d'un esclau.
“Comprenc que hi hagi gent que quan viatja s'entesti a sopar en un McDonald's allà on va”, comenta Eva. No obstant, aquesta col·lecció no està pensada per a ells. Encreuament de Camins és per a qui vol viatjar a bord d'un llibre, per a qui entén que el viatge depèn molt de l'estat d'ànim, de la mirada. Aquests dies, l'editora planejava treure un nou llibre sobre Moscou. "Molts em diuen que no és el moment, però jo crec que és al contrari", reflexiona.
A nosaltres sempre ens sembla bon moment per viatjar, encara que sigui (o especialment) a través dels llibres.
Mapa antic de Polinèsia.
L'EDITORIAL QUE ABRAÇA LA CRÒNICA (I EL VIATGE)
Eva venia del món de la comunicació d'empresa quan va decidir llançar-se a aquesta aventura editorial: “Et deixa anar la mà per escriure sobre coses que no t'interessen gaire, aprens a col·locar subjecte, predicat… Quan vaig tenir la meva tercera filla, vaig tornar a la universitat i vaig fer un màster d'edició. Després vaig començar a treballar com a lectora editorial, que és la que es llegeix tots els trunys, diu que no a tot i fa els informes”, fa broma.
Robert Louis Stevenson a Polinèsia.
“Descobria llibres que a mi m'agradaven però que no funcionaven per als segells per als que jo treballava. A mi m'agrada molt la crònica de la realitat, que cada cop és més complexa i menys objectiva, tot és carregat d'ideologia”.
La novel·la venia sent la reina de les editorials i Eva va pensar que ella podria omplir aquest forat. Una herència inesperada va fer la resta. "Em vaig ficar sense tenir-ne ni idea, però tinc molt d'amor propi i després vaig haver de seguir, perquè ja ho havia dit a tothom”, riu. “Vaig fer de la necessitat virtut, i ha anat força bé”.
Eva amb uns amics a lÍndia.
L'èxit fulgurant va arribar de cop i volta amb Cosas que brillen quan estan trencades, de Nuria Labari, que Eva defineix com “un llibre sobre els atemptats de l'11-M a Madrid que ningú no volia publicar perquè els semblava molt desagradable”, rememora Eva. I afegeix: “El que és dolent és que et surtin bé les coses al principi. Un editor és un ludòpata, si et surt bé penses que guanyaràs sempre”.
“Un editor és un ludòpata, si et surt bé penses que guanyaràs sempre”
Foto antiga d'Egipte al llibre de la col·lecció Cruce de Caminos.
Recorda llavors que va haver de “donar molt la tabarra, trucar a periodistes, ser pesada…” i així va començar a escollir textos que tradicionalment es publicaven a diaris. “Em va semblar que hi havia coses superinteressants, textos d'Umbral sobre la Transició, per exemple, de Manuel Vicent, Vila-Matas… Comencem per aquí. Eren textos no inèdits però que no havien estat fins aleshores ordenats en un llibre, cosa que vam fer no per ordre cronològic sinó per contingut. Ha de brotar música en embastar-los”.
“Jo penso que cada autor té una idea, una obsessió. La mou, la traça, però sempre és la mateixa. A partir de noms potents com Felix de Azúa, que em donaven l'empara de ser rigorosa, vaig començar a buscar gent jove a través de mitjans de comunicació”, prossegueix Eva, i aquests noms són els que han donat gran popularitat a l'editorial a les xarxes socials.
Foto antiga d'un samurai.
“Jo crec que hi ha moltíssim talent. La gent jove viu en les condicions que viu i no es poden posar a escriure 400 pàgines perquè han de pagar el lloguer del zulo on viuen. Però hi ha gent interessant, que agafa la realitat al vol, la transforma, fa amb això un artefacte”. Es refereix a autors com Alberto Moreno, Ana Iris Simón, Jesús Terrés, Carlos Mayoral…
“Els seus llibres són píndoles, finestres que s'obren per a qui les vulgui obrir”. Ens posa l'exemple de Loreto Sánchez Seoane amb el Te vull viva, burra. “Va rescatar dones que havien estat potents però no ben valorades del tot. De Sylvia Plath a arquitectes a qui els signaven els projectes els seus marits. El títol del llibre ve d'una carta de Julio Cortázar a Alejandra Pizarnik, que no va arribar a temps per evitar el suïcidi d'aquesta poeta.
“Potser, arran d'aquest títol, un 10% de lectors busquen Pizarnik i potser fins a un 5% entengui la seva poesia. A mi això em sembla suficient”, subratlla Eva.
Foto antiga de Constantinoble (Istanbul).
CRÒNIQUES D'UN TEMPS
Els llibres de Cercle de Guix, alguns supervendes i amb gran repercussió en mitjans de comunicació, no són encàrrecs, sinó més aviat 'bocats de realitat' que Eva ha caçat al vol. “De Javier Aznar (autor d'On ballarem aquesta nit?), per exemple, m'interessava que, potser sense ser ell conscient, parlava als seus articles tot el temps de l'efímer de la vida, la joventut, aquella platja i aquell estiu que s'acaben… em sembla que hi ha una generació que allarga molt aquest procés. Vaig pensar que això era molt generacional i que encaixaria amb molta gent”.
Eva en un dels seus viatges a Milà.
“En el cas d'Alberto Moreno –Head of Editorial Content de Vanity Fair Espanya i autor de Les pel·lícules que no vaig veure amb el meu pare–, no és que jo tingués al cap buscar un llibre sobre paternitat, però em vaig trobar amb el seu text i vaig veure que sobrevolava sobre ell una idea interessant”.
“El cas de Fira, d'Ana Iris Simón, va ser estrany. Jo havia llegit un text seu a Vice sobre els firaires, un assumpte que em semblava fascinant. Ella ho explicava amb molta bellesa i bondat. Li vaig dir que si gosava fer un llibre, seria sobre mons que s'acaben, el canvi, la modernitat. Enmig del procés va morir la seva àvia de pena perquè el seu fill havia mort en un accident domèstic, i Ana Iris va parar amb l'escriptura. Quan m'ho va explicar, li vaig dir que expliqués tot això i el llibre va canviar”.
Foto antiga presa a Polinèsia, del llibre de Cruce de Caminos.
“No havíem pensat ni ella ni jo que Fira causaria tant enrenou, em va sorprendre perquè no vaig pensar que expliqués res que no estigués comentant ja tothom. Em va semblar bonic, molt ben escrit, amb el concepte de relat oral, molt fresc…”, recorda l'Eva.
I l'animem a continuar buscant aquestes i altres cròniques generacionals, històries viatgeres… tot allò que ens traslladi a altres mons o ens faci entendre millor el propi.