Madrid mereix un mapa d'adjectius
S'acaben de reeditar Madrid 1921, Un dietari , de Josep Pla (Llibres del K.O.) i La nit que vaig arribar al cafè Gijón (Austral) , de Francisco Umbral . Si alguna cosa uneix aquests dos periodistes, el català de principis de segle XX i el val·lisoletà de postguerra, és la seva habilitat per malbaratar adjectius sense empantanar mai una frase . Tres adjectius sempre millor que un. Qui en diu tres, en diu set i sempre de corregut, com un tobogan. Sembla fàcil i fins i tot sembla imitable, però no ho és. El més normal és acumular paraules i rebentar les canonades.
Abans de deixar-se guiar per Pla cal advertir el lector que ens trobem davant d'un impostor, de “un esnob amb boina, que és l'última cosa que es posaria un esnob” , en paraules d'Umbral. Pla sembla un escriptor distret i escriu fent-nos creure que els adjectius li cauen de la butxaca i que s'escampen sols per la frase. Jo sospito que utilitzava la mateixa minuciositat inconscient, apresa de memòria, amb què s'embolicava els cigars.
La Gran Via als anys 20. En primer pla, un home amb boina, al Pla
Un altre advertiment per a vianants: ni Pla ni Umbral van reinventar Madrid, es van limitar a esbossar-la amb aquesta transparència descreguda i burleta del gacetiller que no aspira a transcendir, sinó a arribar al tancament.
A Pla li irritava Madrid. La caricaturitzava com una ciutat de funcionaris i opositors alienats pel cafè amb llet (“pot donar a algunes persones una sensació de plenitud momentània; però en general, crea un buit a l'estómac, ho accedeixi, ho malalta, provoca restrenyiment, bilis, malhumor, fanatisme, esquematisme, unitarisme i irrealitat”) , amb banda sonora de xotis (“música de marxa fúnebre composta expressament per demostrar el dolor que afecta les poblacions de l'Àfrica equatorial davant la mort d'un cap de tribu important”) . En un deliri dadaista, va proposar fins i tot col·locar pistoles a les cantonades per si algun funcionari volia suïcidar-se camí a la feina. L'únic que reconciliava Pla amb Madrid era el cel i l'aire i els núvols:
"També es veu com s'eleven aquestes masses de núvols blancs i roses, inofensius, de Castella. S'eleven verticalment i pugen dret, cosa que és una cosa que ajuda a comprendre aquella antiga observació que s'ha fet sobre el cel d'aquest país, és a dir, que el cel baixa a cercar a la terra, que allarga el braç i li cenyeix la cintura... En altres comarques, la terra s'alça en un impuls cap al cel: el color i la forma d'aquests núvols i de la llum de Madrid fa una mica targeta postal il·luminada: estilitzada, d'una finor delicadíssima, una mica artificial, escenogràfica, filtrada, neta, precisa. Aquesta llum, aquest cel, aquests núvols són el luxe de Madrid, la seva cosa més fina . Aquí l´aire és pur, aire de muntanya, sec, tònic, d´una cristal·linitat diamantina”
Pla es va reconciliar amb Madrid pel cel
Si Pla exerceix de català descregut, que només elogia, de mala gana, els fenòmens de la natura, Llindar força la posse d'escriptor de províncies que arriba a Madrid a menjar-se el món però que, mentrestant, malviu donant tombes per tristos pensions i cafeteries vagament bohèmies, pluriempleant-se com a periodista mentre somia amb premis literaris. És un Llindar una mica perdedor, una mica cohibit i una mica elegantment sortit: “Si entre les noies del Gijón et podia sortir un amor boig d'una nit o una mare soltera, entre les noies de l'Ateneu el més que et podia sortir era una núvia formal, una dona per a tota la vida o un arxiver bibliotecari amb faldilles, cosa que no obstava perquè algunes noies de l'Ateneu estiguessin molt maques i atractives, amb aquest atractiu gairebé gastronòmic que dóna la castedat a les dones joves”.
El llibre no és exactament unes memòries, sinó un manual d'escriptura de perfils . Per allà desfilen tots els poetes i tots els novel·listes i tots els filòsofs; els mediocres, els genials i els que es van deixar desaprofitar, i Umbral els descriu a tots ells, més pel plaer d'experimentar amb adjectius i estirar les cames que per fixar-ne la memòria en el temps. Hi ha també cert glamour de Chicote, sempre llunyà i sempre inaccessible. Però el que ens interessa ara són les passejades per Madrid . Escriu Llindar:
“El carrer d'Ayala em va donar el perfum de les acàcies burgeses, un assossec que respirava tot el Barri de Salamanca –el barri que havia guanyat la guerra–, amb la foguera alegre d'un mercat i el crit gelat d'una peixateria a la pau elegant dels carrers, el lliscar dels cotxes oficials i el passeig de les dones de Serrano, totes ben curades de maquillatge, lleure, diners i adulteri”.
O bé:
“El carrer de Fernández de los Ríos tenia una boira de cines barats i bars humits, i aquesta tristesa dels carrers amb moltes botigues de mobles”.
Es podria construir i possiblement jo ho faci, un mapa de Madrid amb adjectius . Això d'avui ha estat només un pròleg, un desplegar el mapa i penjar les primeres xinxetes. No necessito més tecnologia que temps suficient per rellegir Pla, Umbral i Juliol Camba , que encara no ha aparegut per aquestes pàgines, perquè encara s'està fent la migdiada a la suite de l'Hotel Palace.
Madrid, 1921. Un dietari, de Pla