El barri del Sacromonte, un laberint d'art a vena
EL BARRI DELS ALTRES
Ni el dissenyador-programador més recargolat del Mario Kart imaginaria una ruta tan complexa per arribar fins aquí. Si la Cursa del Darro està tancada, els conductors s'han d'enginyar per travessar l'Albaicín , vèncer la costa del Chapiz amb els frens cridant, girar per on no hi cap una escombra i enfilar el camí del Sacromonte. En ple segle XXI sembla continuar sent aquest barri deixat de la mà de Déu , d'Al·là o del que crea cadascun.
La seva història el delata. Aquí es van assentar tribus gitanes nòmades d'origen indi al segle XVI. Així mateix, es diu que va ser la llar d'aquells esclaus negres que van abandonar els seus senyors natzaresos quan Boadbil 'El chico' va plorar lliurant les claus de Granada , uns a la recerca de la llibertat, els altres a la recerca del tresor que es deia que estava entre les oliveres amagat. El cas és que els seus barrancs i coves naturals van servir per acollir els altres granadins. D'aquí fins als nostres dies.
Les dècades recents parlen de tablaos de carrer improvisats sobre la marxa per impressionar els turistes, de apogeus vuitanters, de discoteques noveneres i males fames navalgeres . També de gitanos que han sabut treure partit a les seves venes flamenques per convertir-ho tot en un destí per a turistes quan cau la nit, amb espectacles amb el follet gripat i talons sobre assegurança.
Tot i això, arribar-hi segueix tenint aquest puntet d'aventura antropòloga, aquesta sensació que no s'està a Granada, o que és una altra Granada, o que Granada ha crescut a esquena de la vall Valparaíso i de la gola del Darro. Un raval del raval totalment blanc, recargolat i sorprenent.
Treure el cap al Sacromonte és un espectacle
LA TROBALLA DE L'ABADIA
L'últim extrem oriental de Granada és aquesta abadia que se situa al capdamunt del Sacromonte, com si volgués governar de vista la resta dels barrancs . Una obra una mica faraònica, desproporcionada i desangelada que al final es converteix en tota una grata sorpresa per als pocs visitants que no sucumbeixen a les parades prèvies de les línies de minibusos regulars. La benvinguda és un arc de maó vist que preludia una gran façana de característiques similars.
Tot un complex impressionant que es va aixecar en ple segle XVII, aprofitant l'enrenou i el fervor que van produir les troballes de les restes de dos màrtirs i dels Llibres Plumbis del Sacromonte , uns falsos evangelis que tractaven d'unir creences morisques amb el cristianisme. Al seu dia es va arribar a pensar que eren veritables, que havien estat revelats per la mateixa verge, ni més ni menys.
Tota aquesta febre religiosa va desembocar en allò que avui es pot gaudir: un conjunt que va voler ser l'Escorial del sud on no falta cap estança monàstica i que té com a element diferenciador a les Santes Coves, unes cavitats convertides en capelles on, segons la tradició cristiana popular, van ser martiritzats Sant Cecili, Sant Tesifó i Sant Hisici. Fins i tot es diu que en una, a la de Sant Jaume, l'apòstol va celebrar la primera missa a Espanya i que aquí se li va aparèixer la verge (abans que a Saragossa). Llegendes i creences a part, l'Abadia es gaudeix per haver estat una veritable anada d'olla megalòmana i per tenir un museu que, des del 2010, mostra una sèrie d'obres d'artistes que van viure a Granada així com una sèrie d'incunables i còdexs força curiosos.
Sacromonte: art flamenc pur
L'ALFAMBRA + GRANADA
Donar l'esquena a l'abadia permet descobrir una vista que mai no avorreix. L'Alhambra es mostra més llunyana, més fortalesa i, sobretot, més propietària de la seva ciutat . I és que aquest és l'únic punt des del qual es pot gaudir d'ambdues joies, d'alcassaba i catedral, de Generalife i gratacels. No és que li faci ombra al capvespre des de Sant Nicolau, però sí que permet aquest 2X1 amb què s'entén que el regne nassarita no només buscava postals amb el Mulhacén de fons , sinó dominar una vega fèrtil i enlluernar l'enemic amb el seu poder estètic i militar.
CREUS I TESTES
La tornada al Camí revela una realitat: el Sacromonte, de dia, és gairebé un barri fantasma . Poques persones hi viuen i passejar-lo de vegades és conviure amb el buit i el silenci. Aquest clima, però, no minora l'espectacularitat. L'ermita del Sant Sepulcre i la seva Via Crucis s'imposen com a parades obligatòries i elements fotografiables en aquest ambient calmat que alguns poden interpretar com a espiritual i altres com a malrroller. Encara sort que la vida apareix amb alegria en altres cantonades com a la Casa de la Sevillana, un monument casolà que destaca per ser una construcció aïllada on l'Horror vacui es demostra amb desenes de testos penjant a la façana.
Una nova icona que els seus amos s'han pres amb certa alegria, suggerint una propina per fotografiar-la i fins i tot venent begudes fredes per la finestra (amb un cartell amb tantes faltes d'ortografia que sembla un altre idioma) .
Vistes de l'Alhambra des del Sacromonte
UNA VIDA SOTA TERRA
A més de les coves santes i les de la gresca, el Sacromonte atresora un espai divulgatiu dedicat a la vida rupestre dels seus veïns , un lifestyle que sembla primitiu però que estar en voga fins als anys setanta. El **Museu Cuevas del Sacromonte** té com a objectiu principal mostrar a tothom com era aquest barri fa unes dècades i com els seus habitants se les havien apanyat per viure, treballar i gaudir a les cavitats subterrànies . Recorrent les diferents estades, el visitant es troba amb curioses habitacions guanyades a la roca així com amb tallers artesans, quadres i fins a fargues.
Una visita que val la pena per tornar als orígens, descobrir com se les apanyaven els altres i entendre millor la cultura que aquí s'estava engendrant. Sense deixar dalt del barranc apareix la Escola Internacional de Flamenc Manolete i el seu auditori 'La figuera de moro', probablement l'espai cultural amb millors vistes del món.
Coves al Sacromonte
PER LA VEREA D'ENMIG
La quotidianitat es toca amb els dits en anar ziga-zagues pels barrancs que formen el Sacromonte, abandonant l'asfalt i trepitjant la llamborda. Per poder descobrir el seu dia a dia actual el millor és caminar per la Verea d'Enmig , un carreró de vianants que va superant cada rambla i que regala, al seu pas, precioses vistes llunyanes i racons 100% autòctons. Petites placetes com la font de la rosella i els seus versos enrajolats o les muralles nassarís.
Llocs que podrien ser abans d'ahir, però als que el avui no els senti tan malament . La Verea condueix fins a l'Albaicín, fins al que s'arriba sense voler i que es descobreix gràcies al bullici més gran. Això sí, aparèixer, de sobte, a places com la d'Aliatar no fa cap pena…
A Sacromonte la quotidianitat es toca amb els dits en anar ziga-zagues
L'ADÉU DE RAJOJUM
Acomiadar-se d'aquest barri pel camí del Sacromont és intercanviar la bellesa de la rutina per la de l'art civil. A la seva confluència amb la costa del Chapiz s'acumulen llocs interessants com el Carme de la Victòria, una finca típica de l'extraradi que es caracteritza pel seu preciós hort. També destaquen les cases del Chapiz, dues construccions del segle XVI aixecades sobre un vell palauet nassarita que avui acullen les escoles d'estudis àrabs.
L'estàtua de Chorrojumo , un personatge castís i extravagant del segle XIX que s'autoanomenava rei dels gitanos i que es dedicava a entabanar els turistes de llavors amb contes de l'Alhambra, acomiada aquest passeig per la Granada més salvatge i autèntica . Seria difícil trobar un adéu millor.
_ Pot ser que també t'interessi_*
- Els hashtags de l'alpujarra granadina - On tapegen els indies granadins?
- Magrana a bon preu
- Magrana gastronòmic: hi ha vida després de la tapa
- Les tres Alhambras de Granada en un dia
- Tots els articles de Javier Zori de l'Amo
Barri del Sacromonte