Suro o rosca? De quin costat ets?
El vi es mor (com Fantasia a La Història Interminable) i és que el sector s'enfonsa lentament i irremeiablement però no sabem, o pitjor, no volem veure'l. I un dels grans tòpics que —des del meu punt de vista— està matant aquest univers bellíssim de colors, aromes i vinyes impossibles és tot aquest presumpte ritual que ha d'acompanyar el consum d'una ampolla.
Beure vi, intueixo pensen molts, és un ritu iniciàtic elevat i snob, una cerimònia quasi maçònica i fins i tot cursi: ampolles acuradament conservades en vinoteques de mil galls dindi, un vinil de Chet Baker, batí de seda, copes bufades amb vidre de Baccarat i suro d'alzina surera procedent d'algun bosc de Viena... prou d'aquestes ximpleries! que és només vi!
El tap de suro: intocable?
Però hi ha esperança? És clar que n'hi ha. Som molts els que venim donant la vara en contra (que em deixin anar els dic!) del consum pedant, les copes flauta o el tap de suro perquè sí.
Vi per beure, sense més ni més. No per tastar, ni per donar-les d'entès ni per les seves suposades bondats medicinals (siguem adults) ni molt menys per harmonitzar blanc amb peix i xereixos amb adobats.
Prou tòpics! El vi és alegria, cultura i vibració. Bevem vi perquè estem vius i jo no necessito gaires més raons.
El tap de rosca és un altre dels suposats sacrilegis —com el vi en got— que bona part del sector nacional no vol ni veure; deuen veure la rosca d'alumini com el teu avi als Beatles, melenudos! jipis!
Però o això ja canvia (però ja) o no sobreviurà Fantasia, i només cal treure el cap al món per veure on som: a països on el vi no és tan tradicional però que lideren els rànquings de consum i l'ús de rosca és aclaparador: Nova Zelanda (95%), Austràlia (80%), Àfrica del Sud (65%) o Xile (63%), però en aquesta Espanya nostra el suro segueix present al 95% de les ampolles comercialitzades, per què no volem veure-ho?
A Espanya el suro segueix present al 95% de les ampolles comercialitzades
Parlo amb Ricardo Arambarri dels perquès i la suposada idoneïtat de la maleïda rosca; Ricardo és CEO de Vintae, una de les companyies –i aquesta és la meva opinió– que està entenent millor el pols del planeta vi.
“La rosca és un tap tècnicament perfecte per a vins de consum ràpid (tot i que, tot sigui dit, la rosca ha evolucionat molt tècnicament i ja tenim molts models que permeten la microxigenació) i és que està provat que un alt percentatge del vi que comprem es consumeix a les 24 hores següents a la compra. Nosaltres ho veiem perfecte per al vi del dia a dia”.
Té futur aquí? “A Espanya el consumidor continua tenint cert rebuig a aquest tancament, però, a països amb una gran cultura del vi com el Regne Unit el tap de rosca es percep com a positiu, tant a l'hostaleria com per part del consumidor final" , exposa Ricardo.
I continua: " A Austràlia hi ha cellers que embotellen vins de més de mil euros amb tap de rosca i si vas a Àsia, a poques llars trobaràs un llevatam”.
"A Austràlia hi ha cellers que embotellen vins de més de mil euros amb tap de rosca", comenta Ricardo Arambarri
Diego Magaña és un jove viticultor tudelà, propietari de Domini d'Anza o Cellers Magaña i creador de dues vinyades meravelloses: El Rapolao i Selecció de Parcel·les.
“Tap de rosca? Per començar, i sent sincers, bàsicament és un tema estètic i des del meu punt de vista surt de la tradició; potser vagi en detriment d?aquesta suposada evolució del món del vi, però és que cadascú ha de viure el vi com li doni la gana. És com qui segueix preferint vestit i corbata a una estètica hipster; doncs bé: jo no sóc hipster”, diu Magaña.
Pel que fa als vins, “el tap de rosca pot anar molt bé per a vins de curta durada (encara que Felton Road, celler de Nova Zelanda el fan servir per als seus vins de més alta gamma), vins senzills i que no tendeixin a la reducció. A més, la rosca, encara que vull deixar clar que jo no sóc un gran expert, no s'hauria d'usar en vins que vulguem veure envellir ni per ampolles dissenyades per ser longeves, perquè el vi necessita respirar”.
I el consumidor, Diego? “El consumidor espanyol mai no associarà el tap de rosca a un bon vi”.
“El consumidor espanyol mai no associarà el tap de rosca a un bon vi”, opina Diego Magaña
Joan Gómez Pallarès, responsable d'El vi de la setmana a El País Semanal i una de les veus que més respectem comenta: “sé que és un tema tècnic molt complex i de la mateixa manera que hi ha moltes maneres de preparar i treballar el suro, n'hi ha d'embotellar i preparar un vi per a la rosca...”
"Cal anar amb compte, doncs; però puc dir que a mi no em cau cap anell per obrir i gaudir d'un vi tapat amb rosca i és que fa molts anys que hi ha cellers espanyols, sud-africans, australians, alemanys, austríacs i americans, sobretot, que ho fan, i he begut bons vins tapats amb ells”.
Però el Joan ens dóna una altra perspectiva, la vida del suro: “per a una persona que estima els vins amb la menor intervenció possible, i aquest sóc jo, també el tap és important. I com més natural sigui, millor per a mi. I allò més natural i que procedeix de la natura (encara que no sempre, ni de bon tros, sigui la del lloc del qual procedeixen el raïm), és el suro. El vi viu evoluciona en contacte amb la vida i, a la meva experiència, el suro també és vida”.
Suro o rosca? Doncs totes dues, perquè les dues opcions són compatibles i necessàries —i pot (i ha de) conviure una rosca per a un consum més hedonista amb un suro per a un Tondonia vell. El que no té sentit és el suro perquè sí, per nassos i perquè ho dictamina la tradició, “Santiago i tanca, Espanya!”.
Una ampolla de vi honest, un grapat de gots, gel de la benzinera, alguna cosa per picar i gent que vols; tota la resta (tota) és prescindible. Visca el vi!
Suro i rosca: totes dues!