Increïble paisatge a la vall del Pas, a les Valls Pasiegos de Cantàbria.
Una boirina lleugera s'aferra als vessants del port càntabre de la Braguía (720 m) mentre una tènue olor de mantega s'esforça per obrir-se camí entre els tancats de pedra. Un tractor deixa sentir el seu sotragueig a través del camí enfangat que condueix a una cabana, de les asques de gris pissarra que cauen gotetes de rosada que alleugen la set dels tords. De l'habitatge emergeixen dos nens de galtes envermellits i caminar pressurós que treuen el cap a la corba de la carretera i, entre l'alegre moure de cua dels seus gossos, pugen a l'autobús que els transportarà a l'escola.
La boira aixeca, i des de dalt de la Braguía, els ulls dels escolars es troben amb les altures del Castro Valnera, la gran muntanya que vigilarà el transcurs de la infantesa. Els nens amb prou feines la miren; han nascut sota la seva ombra, i coneixen els seus secrets. El viatger, en canvi, s'estremeix: als peus del Castro, s'obre un nou món.
Casona típica a la Vega de Pas, Cantàbria.
PASSAT I PRESENT A LES VALLS PASSEGOS
En fila d'un, abillats amb aquestes mascarilletes que els nens porten amb adult aplom, una nova generació de passadissos entra a l'escola. El riu Pas, jove i brau, discorre veloç al costat del centre, saltant entre les cases de pedra que conformen Vega de Pas, 'la Vega' per als habitants d'una vall que no posseeix cap altre nucli urbà.
El paisatge passego es caracteritza per la dispersió de les seves cabanes, que ocupen els vessants de les muntanyes sense conformar “pobles” pròpiament dits. Aquesta organització de lespai respon a la tradicional vocació ramadera d'aquestes valls, on es realitzava la “muda”: les famílies es movien de cabana en cabana segons la disponibilitat de pastures per al seu bestiar. Quan s'acabava la pastura per a les vaques, calia penjar estris i nens de l'ase, i mudar-se a una nova finca situada vall avall, o bé, als colls durant els mesos d'estiu.
Durant centúries, aquest hàbit va conformar el laberíntic paisatge de cabanes, murs de pedra i prats verds que caracteritza les Valls Pasiegos; tanmateix, la “muda” no existeix avui més que en el record.
Dels balcons que presideixen les cases de Vega de Pas pengen cartells contra el fracking, mentre que d'altres llueixen consignes de suport a la construcció d'un telefèric que connectaria el poble amb les altures del Castro Valnera. On molts veuen un atemptat ecologista, altres sospiren per un motor econòmic que doti de futur una vall on el temps avança al compàs dels campans.
“El paisatge no dóna menjar”, deixa anar un ramader recolzat en la seva vara d'avellaner, embolicat en el mico blau que tot passago posseeix, mentre les seves mans calloses assenyalen cap a les parets del Castro. Tot i això, l'actual pandèmia sembla voler contradir-lo; la venda de cabanes a les Valls Pasiegos s'ha multiplicat després del confinament, i són molts els interessats a adquirir un segon habitatge entre les muntanyes càntabres. Les vaques, tret que tot canviï, aviat seran substituïdes per vehicles quatre per quatre.
Xurró d'Agualto, naixement del riu Pas a Pandillo, a Vega de Pas, Cantàbria.
**PER LA SENDA **
Entre les fagedes que envolten la Penya Caiguda sobreviuen antics camins de pastors, carreters i contrabandistes que el passic recorre embolicat en malenconia. Les botes de goma s'enfonsen el fang que van trepitjar centenars d'albarques, mentre beu aigua neta d'una font oblidada. Grans pedres sostenen el camí que recorre els vessants, interromput el nostre pas pels troncs d'arbres caiguts durant desenes de temporals.
De lluny, el Castro Valnera i els seus sequaços, el Picó dels Llastres i el Torcaverosa, deixen caure les seves barbes nívees fins a assolir els peus de la vall, alimentant amb les aigües un riu Pas que neix sota la forma d'una espigada cascada. El passic ho assenyala, i recorda l'engany en forma de túnel que va esperançar durant anys una vall oblidada. Un túnel que comunicaria el Cantàbric i la Mediterrània , excavat amb els braços envermellits dels perdedors d'una guerra fratricida. Una enorme galeria ara encegada perquè ningú penetri a les entranyes de la muntanya: el túnel de l'Enganya. **
Bonics ponts de pedra, cascades i gorgs d'aigua treuen el cap per la senda de la vall de l'engany, Cantàbria.
La col de l'escudella muntanyenca balla al nostre estómac mentre caminem al costat del riu Yera, bessó del Pas, nascut com ell als peus del Castro Valnera. Bonics ponts de pedra treuen el cap al camí, així com cascades i gorgs d'aigües tan fredes com cristal·lines que suposen un paradís per als amants del barranquisme.
Les cabanes que apareixen al nostre pas es troben cuidades, dedicades majoritàriament a un turisme rural que suposa l'actual motor econòmic de la vall. Molt poques estan habitades, i en una d'elles, dos nens exhalen el seu alè sobre els vidres, dibuixant una careta somrient davant del pas dels visitants. El pas de mico blau els ignora, i ens condueix a través d'unes ruïnes sense ànima, com les restes que deixen totes les dictadures. Són els habitatges dels presos que van construir el túnel de l'Enganya, la boca del qual s'obre davant nostre coberta per una màscara de ciment que impedeix l'entrada als curiosos. El lloc fa olor de mort i abandó: és millor fer la volta, i caminar lluny.
Túnel de l'Enganya, Vega de Pas, Cantàbria.
OR BLANC DE LES VALLS PASSEGOS
El vespre ens sorprèn a Yera, i el passatge del mico blau ens convida a entrar a la seva cabana. Les vaques que dormen al pis inferior escalfen la planta, omplint els nostres nassos amb olor de fems, mentre l'amfitrió s'acosta a un càntir ple de llet fresca. Buida l'aigua de dues ampolles, i les omple amb l'or blanc de les Valls Pasiegos: una llet groguenca i tèbia la capa de greix de la qual ocupa més de la meitat de l'ampolla, molt diferent del líquid blanquinós i inodor que podem trobar als supermercats. La llet fa olor d'herba, d'estable, de fang i de pluja, i no podem evitar arrugar els nassos en tastar-la crua. “Beveu-la” –ens anima el passatge, rient sota la màscara– **“així és com sap la Terra”. **
A fora, el silenci de les muntanyes ens envolta: la Vega de Pas es fica al llit i la boira s'apodera de la ribera. Demà serà un altre dia, i l'autobús escolar tornarà a escalar els pendents de la Braguía. Encara hi ha futur a la vall: el seu aïllament provoca que, en temps de pandèmia, molts decideixin llaurar-se un futur a la vall.
La jungla d'asfalt ha esdevingut una gàbia, i desenes de passegos emprenen el camí invers al que van prendre els seus pares i avis. Molts se senten enganyats, seduïts com van ser per un futur a la ciutat que no ha satisfet les seves aspiracions, i tornen a la vall llestos per reprendre unes vides senzilles abans injuriades. Són temps de canvi, i la boca tancada del túnel de l'Enganya ens recorda que sota el Castro Valnera se segueix lluitant contra els elements, mentre a “la Vega”, les hores segueixen marcades pel cant dels galls i l'olor de les formatges. Molts han tornat per quedar-s'hi: la vall de l'engany ha recuperat els seus habitants.