La cartografia és capritxosa. Abans que tinguéssim accés a imatges satelitals, el dibuix de les costes i la localització de les illes s'establia a partir dels albiraments que els marins feien des de les naus.
Durant segles, al remot triangle format per Gran Bretanya, Islàndia i Noruega, els navegants van donar notícies de diferents masses de terra que fins ben entrat el segle XVII van aparèixer als mapes amb els noms –avui oblidats– de Frislàndia, Icària o Eastlàndia. Més tard, un cop establert que no existien –de vegades es tractava del litoral d'Escòcia, d'altres del perfil de les Shetland i, sovint, d'un núvol que confonia la seva silueta amb el d'un penya-segat–, van ser batejades com les illes imaginàries de l'Atlàntic Nord.
Escenari que travessa la “ruta del carter” cap al poble de Gásadalur.
Avui sabem que molts d'aquests albiraments es corresponien amb alguna de les divuit illes que formen l'arxipèlag de les illes Fèroe i, veient-les des de la finestreta de l'avió com a urpes verd-i-negres enmig del blau infinit, no costa feina pensar-les com el producte de la imaginació d'algun explorador del passat.
Embolicades amb una boira antiga, amb milers de cursos d'aigua que fan brillar la foscor de les roques, amb l'escuma de l'Atlàntic esquitxant amb força la pell de drac dels seus prats maragda, així ens reben les illes imaginàries.
Fins fa un parell d'anys, ja en temps de Google Maps, les Fèroe seguien ciber aïllades del món. El 2016, per tal de cridar l?atenció del gegant d?internet, la jove Durita Dahl Andreassen es va posar d'acord amb un granger local i va adaptar les càmeres que Google col·loca als cotxes als lloms de les ovelles.
El mitjà escollit no resultava desgavellat si es té en compte que a les illes Fèroe les ovelles gairebé doblen en nombre les persones. Vuitanta mil ovins contra cinquanta mil éssers humans. Els rastres de la singular campanya encara es poden veure a YouTube.
Illot de Tindhólmur al fiord de Sorvágsfjordur, a l'illa de Vágar.
A meitat de camí entre la modernitat i la tradició, les Fèroe estan fent de aquesta eclèctica combinació el segell didentitat. Així ho ha entès el xef Poul Andrias Ziska , cap de cuina del restaurant Koks , qui als seus vint-i-nou anys ja ha estat distingit en dues ocasions amb la fama estrella Michelin.
Quedem amb ell a la vora d'un llac gris al bell mig de les muntanyes. Fins allà ens buscarà Ziska amb el seu Land Rover per endur-nos per un accidentat camí de cabres –al nostre cotxe no hauríem arribat– fins una solitària cabana de fusta que triguem a reconèixer com les instal·lacions del restaurant. Les escasses taules estan distribuïdes en tres petites estades de sostres baix s a través de les finestres del qual s'observa el filós paisatge de les illes.
Tots els comensals arriben aquí de la mateixa manera. Koks té capacitat per a 26 persones i ha escollit especialitzar-se al producte local. Així, al menú, les algues i herbes de la zona es barregen amb bacallà, cap de xai, cor de balena i uns mol·luscs de tres-cents anys que ningú abans havia pensat a utilitzar com a aliment.
Fins divuit creacions que modernitzen les tradicions illenques passen per la taula acompanyades de els millors vins. El sopar dura una mica més de quatre hores que es passen volant entre sabors inexplorats i les cuidades explicacions amb què l'equip de cuina acompanya cada plat.
Gràcies a iniciatives com la de Ziska, les Fèroe han començat a ser ubicades al mapa com una destinació que ofereix alguna cosa més que paisatges extraordinaris. A poc a poc la joventut feroesa es veu capaç de projectar un futur en aquestes terres.
Un dels 18 plats dels quals es compon el menú de Koks.
“Gairebé tots els joves, en un moment o altre, s'estudiaran fora”, ens explica el xef. “Tots els meus amics són ara mateix a Copenhaguen o en altres ciutats europees però, a diferència del que passava fins fa uns quants anys, tots sense excepció estan pensant a tornar-hi”.
No només a la cuina s'està donant aquest fenomen. Des de fa uns anys ha començat una mena de renovació de la cultura local que mostra les Fèroe com un lloc fantàstic on instal·lar-se. I sempre basant-se en la mateixa fórmula de rescatar lesperit de les tradicions per barrejar-ho amb mirades noves. Així ens ho explica la guia Elin Hentze , amb qui passegem per Tórshavn, la capital de les illes, nomenada així en honor de Thor, el déu nordique del tro.
En moda, les vestimentes tradicionals troben un nou recorregut de la mà de firmes com Guðrun & Guðrun , que s'ha proposat reinterpretar els jerseis de sempre, fets amb una de les millors llanes del món, amb nous colors i dissenys.
El mateix passa amb la música, on han sorgit una sèrie de cantautors que, amb diferents ritmes i estils –des de l'indie folk de Marius Ziska fins al víking-metall de Týr –, rescaten i renoven els versos de les antigues balades i les gestes narrades a la Saga dels feroesos.
“En un món en què les identitats locals es fonen cada vegada més de pressa al magma de la globalització, un lloc amb una tradició i uns costums tan arrelats té molt per oferir”, observa Elin.
Botiga Gudrun & Gudrun, a Tórshavn, famosa pels seus jerseis de llana amb dissenys actuals.
Amb un índex d'atur negatiu sumat a la bonança econòmica i al boom del turisme, les Fèroe es perfilen com un territori ideal per posar en marxa projectes o formar una família al marge de les tensions que semblen multiplicar-se a la resta del món.
Lúnic problema és que l'habitatge escasseja. La major part de les cases són de propietat i estan habitades pels seus amos. El govern ja ha reaccionat impulsant la construcció d'habitatges de lloguer però, de moment, no en resulten suficients i el preu continua sent molt elevat.
Es creu que els primers habitants de les illes van ser els monjos irlandesos que van arribar al segle VII i que van deixar en herència els seus cabells vermells a la població. Més tard, al segle IX, van aparèixer els víkings que van deixar les seves rosses cabelleres com a targeta de visita. Finalment, a l'edat mitjana, els pirates de pell morena que van completar el mestissatge amb què es troba avui el visitant.
Al port descansen les barques amb què els pescadors sortien a pescar antigament. Són belles però petites, i amb un francbord realment baix. “Ser pescador era un ofici molt perillós. Els nostres homes morien com a mosques”, comenta Elin. Avui es fan servir per les competicions de rem que han esdevingut esport nacional.
Cases tradicionals a Tinganes, el nucli antic de la capital Tórshavn.
Al costat de l'enclavament de l'actual parlament –un edifici tradicional de fusta vermella, finestres blanques i sostres d'herba– s'erigeix la roca de Tinganes, que servia de punt de trobada als antics caps de les famílies víkings que s'hi reunien per resoldre conflictes i deliberar sobre els primers codis de convivència en allò que, segons alguns, va constituir el primer parlament d'Europa.
Passejant pels petits carrers comercials del poble ens aturem a la botiga de discos Tutl per escoltar de boca d'un dels seus dependents la història de la música feroesa, provem la famosa rebosteria del Paname Cafè i tafanejem en un negoci que ofereix jerseis de punt i ganivets per caçar balenes; sí, encara les cacen a ganivet en una pràctica molt qüestionada pels moviments ambientalistes.
Fa sol, és estiu i comptem amb vint hores de llum contra quatre de foscor. A l'hivern, la proporció s'inverteix. “És un temps per arreplegar-se, per reflexionar i per estar amb els teus. La major part dels feroesos l'enyorem quan ens toca passar un hivern lluny de casa”, confessa Elin.
El diumenge al matí Joannes Patursson ens cita a l'església de Kirkjubøur. Va ser la primera que es va construir a les illes, allà pel segle XI, però les successives restauracions li han fet adquirir una estampa força més contemporània. Els seus murs, de més d'un metre d'ample, encara conserven el forat pel qual antany es donava la comunió als leprosos. Al costat descansen les ruïnes de la catedral de Sant Magnus, que, si bé sembla molt més antiga, va ser aixecada dos segles després.
Joannes Patursson, propietari de la granja històrica de Kirkjubour, abillat amb la vestimenta tradicional.
El primer amb què ens trobem en arribar són les làpides de pedra que hi ha al costat de la porta. La meitat dels allà enterrats comparteix cognom amb el nostre amfitrió. Joannes Patursson és la 17a generació de grangers en aquestes terres i té la seva pròpia versió de la història. “Després dels monjos irlandesos, ascetes gaèlics, van arribar els colons víkings i després, al segle XI, els capellans catòlics. De fet, els enfrontaments que es narren a la Færeyinga Saga , la Saga dels feroesos, entre víkings pagans i els convertits al catolicisme –amb Sigmundur Brestisson al capdavant– bé van poder haver estat entre monjos celtes i catòlics romans”, ens apunta Patursson.
Escrit al segle XIII per un autor anònim i considerat un dels pilars de la identitat feroesa, la Saga relata l'annexió de l'arxipèlag al regne de Noruega i la seva conversió al cristianisme. En qualsevol cas, des de la reforma del segle XV, la major part de la població es declara luterana.
La església de Kirkjubøur, consagrada a Sant Olaf, segueix oficiant misses. Es tracta de l'única església que encara conserva la tradició de cantar sense instruments –totes les altres van incorporar l'òrgan a les seves litúrgies fa al voltant d'un centenar d'anys– i tant és no entendre ni una paraula del que diu el rector: els himnes i la cadència ancestral dels càntics ens transporten a una època llunyana. Durant la celebració, quan toca posar-se dret, a través de les finestres es veuen les onades de l'Atlàntic assotant el negre i rocós litoral.
Cabanes del poblat de Kirkjubour, un dels primers assentaments a l'arxipèlag, a l'extrem sud de l'illa de Streymoy.
En acabar el servei, Patursson ens convida a prendre el te a la casa familiar. El menjador sembla tret d'un quadre danès del segle xviii. Fa olor de fusta i de galetes acabades de fer.
Durant segles, pràcticament no existia el comerç a les illes i cadascun es procurava el seu propi suport. Aleshores ningú vivia a Tórshavn i les terres que avui ocupa la ciutat eren part de la granja dels Patursson. Quan el 1856 es va aixecar el monopoli danès sobre l'arxipèlag, el rebesavi de Joannes va viatjar a Noruega per estudiar i convertir-se en comerciant.
Al voltant de les modernitzades granges es van establir els primers poblats. La dels Patursson encara conserva entre els edificis l'estructura original d'una casa víking. Denominada la 'habitació del fum', era l'única estança que es mantenia calenta durant l'hivern, i servia de refugi tota la família. Allí es duien a terme totes les tasques, des del cardat de la llana a la neteja del peix, i els animals convivien amb les persones. Els llits eren com a bancs de fusta d'un metre de llarg sobre els quals els seus ocupants no arribaven a estirar-se completament.
Què fa una flama a l'illa de Nòlsoy?
No hi ha arbres a la geografia de les Fèroe, per la qual cosa la fusta amb què es construïen les cases era la que aconseguien recuperar del mar. A l'habitació del fum una de les bigues és quadrada, una altra pertanyia al pal d'un vaixell i la tercera sembla haver format part d'algun tipus de mobiliari. Les marques de dues sogues fan pensar que en alguna època van penjar les cordes d'un gronxador.
“Les diferents generacions convivien aquí i calia entretenir els més petits com bonament es podia”, somriu Patturson. I què hi ha a la tradició de les Fèroe a més de cuina, música, pescadors i grangers? Històries. Moltes històries.
Rani Nolsøe ens explica la de la dona foca que va embogir d'ira quan un pescador despechado va matar el seu marit i els seus fills; i la de els trols que baixaven al seu poble tretze dies després de Nadal fins que una dona anomenada Gydja els va expulsar per sempre. Ens parla del gegant i la bruixa que van ser convertits en farallons basàltics quan intentaven emportar-se les Fèroe fins a Islàndia; i de la gent oculta que viu dins de les pedres, raó per la qual ningú no s'atreveix a moure certes roques del seu lloc, per més que això impliqui desviar camins o desplaçar l'assentament pensat per a una casa. Hi ha una roca habitada per gent oculta a uns vint metres de la casa de Rani i, de petit, els pares li van ensenyar a no jugar-hi a prop. “La gent oculta pot ajudar els humans, però són molt irritables i s'han de guardar certes regles, com no esmentar la paraula ganivet a la seva presència”, assegura. “Encara avui, quan torno de nit, evito passar a prop d'aquesta pedra”.
Fins i tot el far de Kallur, a l'illa de Kalsoy, arriba un dels senders més bonics de l'arxipèlag.
De camí al far de l'illa de Kalsoy, situat al cim d'un turó, els núvols es fonen amb la boira que envolta els penya-segats i, de tant en tant, unes gotes de pluja ens freguen el rostre. El verd rabiós de l'herba es bressola amb el vent salat que arriba des de l'oceà. Ens aturem davant els restes d'una construcció de pedra que es feia servir per assecar la torba que, mancant fusta, alimentava les estufes de les cases.
Rani ens demana silenci per escoltar el que ell anomena “so del diamant”. Es tracta del batec del món –el vent, les aus, la pluja i l'onatge– quan cap interacció humana ho contamina. “El que escolteu és el mateix que escoltaven al seu dia el granger víking i el pastor cèltic que s'asseien aquí a descansar”, assegueix Rani amb un to tan transcendent que ens fa entendre, millor que cap explicació, el respecte que sent aquest home per tot allò que l'envolta.
Excursionista al lloc històric de Kirkjubour.
Hi ha un antic ball feroès, que es practica fins avui dia, en què els participants es prenen del braç formant una cadena i es mouen en cercles al so d'un cant sense instruments que reprodueix les lletres de les antigues balades que durant segles es van transmetre oralment de generació en generació. Quan per fi les van posar sobre el paper, cap al segle XIX, van arribar a reunir-se prop de vuitanta mil versos. Rani encara recorda el seu avi entonant-les mentre desembolicaven junts els arreus de pesca. Així va ser com es va assabentar de les tradicions del seu poble. El ball consisteix a repetir les estrofes i deixar-se portar per aquest ritme hipnòtic fins assolir un estat de presència absoluta, sense espai ni temps, que constitueix l'essència del que cal entendre si es vol entendre el caràcter feroès.
Asseguts a la cornisa d'un penya-segat filós, amb el dramàtic onatge com a teló de fons, ens vam quedar una estona en silenci, escoltant el “so del diamant”, potser el tresor més ben guardat d'aquestes illes imaginàries.
COM ARRIBAR
Atlantic Airways
La línia aèria feroesa vola directa des Barcelona i Palma de Mallorca entre maig i agost. El vol dura una mica més de tres hores i mitja i el preu ronda els 500 euros, anada i tornada. La resta de l´any, la ruta fa escala a Copenhaguen.
Poul Andrias Ziska, el jove xef de Koks.
COM MOURE'T
62oN / Bilimport
Tot i el servei regular de ferris i helicòpters entre illes i la brevetat de les distàncies –si no et perds, estrany és que condueixis més de dues hores–, disposar de vehicle propi és fonamental. A excepció de les illes més allunyades (Mykines, Sandoy o Suðuroy), la majoria estan connectades per ponts i túnels, dos submarins, els únics pels quals cal pagar (14 euros per trajecte o tarifa plana de 40 euros).
ON DORMIR
Amb una infraestructura turística encara en bolquers, com més ens allunyem de Tórshavn més complicat serà trobar un hotel o restaurant. Considera l'opció d'allotjar-te a cases particulars a través de la oficina de turisme.
Føroyar (Tórshavn)
Ambient d'hotel de convencions, vistes panoràmiques a la badia i 129 habitacions silencioses on somiar amb els angelets.
Havgrím Seaside Hotel (Tórshavn)
Romàntica vila de mitjans de segle XX que treu el cap al mar.
Pensió Hugo (Sørvágur)
Quatre estiloses habitacions d'estètica vintage i vistes al mar, molt a prop de l'aeroport i els ferris a Mykines. El restaurant, que funciona com a centre social, només ofereix un parell de plats, però estan riquíssims.
Hjalgrímsstova (Gásadalur)
Pensió familiar a un pas de les cascades de Múlafossur. Un lloc únic per oblidar-te de tota la resta.
A l'illa d'Eysturoy, organitzen sopars privats amb els visitants.
Pensió Gjáargarður (Gjogv)
Amb el sostre de torba i interior de fusta, és coneguda per la seva programa d'activitats culturals, la qualitat del menjar i el carisma dels amos. Des d'aquí surten diverses rutes de senderisme.
Granja de Stóra Dímun
Eva úr Dímun i Jógvan Jón proposen passar amb ells uns dies en aquesta illa de 2 quilòmetres quadrats a la qual només s'hi arriba en helicòpter.
ON MENJAR
A les Fèroe, sortir a dinar fora de casa sempre s'ha vist com una excentricitat, així que no esperis massa oferta una vegada deixis la capital.
Koks (menú, 228 euros)
Tàrtar de bacallà amb maduixes verdes i crema de formatge, greix de xai fermentat sobre galeta salada amb peix sec, embotit de xai sobre llit de líquens. I quatre hores d?experiència indescriptible.
Àarstova (Tórshavn, 100 euros)
Tenen una recepta de xai que triguen set hores a preparar.
Barbara Fish House (Tórshavn)
Plats de peix tipus tapes i una exquisida sopa a base de caps de bacallà.
Ræst (Tórshavn)
Especialitzat en els tradicionals fermentats.
Heimablídni (sopars a cases particulars)
Com a la granja d'Anna i Óli Rubeksen a Velbastaður oa la dels Patursson, al lloc històric de Kirkjubøur. Entre 35 i 100 euros per persona.
SUBSCRIU-TE AQUÍ a la nostra newsletter i rep totes les novetats de Condé Nast Traveler #YoSoyTraveler
Veler fondejat al fiord de Sorvagsfjordur, a l'oest de l'illa de Vágar.