És la segona illa més gran de Escòcia i la tercera destinació turística del país. Encara números i posicions de banda, Skye és, afortunadament, moltes coses més. Però anem per ordre.
Arribo fins a Skye una humida –què pensaven, això és Escòcia–, demà de primavera i, encara que és cert que els núvols tenyeixen el paisatge d'un to grisenc que apaga una mica la rebuda, l'illa apunta maneres.
Skye és el lloc més salvatge i remot on es pot arribar a Gran Bretanya sense sortir del teu cotxe. Es pot conduir des d'Anglaterra o Gal·les fins a Kyle of Lochalsh, on abans calia fer un ferri per accedir a l'illa, avui unida per un vertiginós pont i un trajecte molt més curt.
El castell d'Eilean Donan, a la vora del llac Duich.
Un cop a terra ferma has de saber que Skye és famosa per moltes coses i una d'elles, per bé i per mal, és la seva canviant meteorologia, així que en el meu cas per bé, no trigo a veure els primers raigs de sol que comencen a il·luminar l'espectacular paisatge que m'envolta.
A l'illa hi ha una mica per a tots els gustos, però de tota la seva oferta en destaca la bellesa del mantell vellutat que cobreix planes i altiplans, les seves muntanyes escarpades, els seus llacs i els seus penya-segats salvatges.
Així que després d'aquesta introducció no és estrany que el seu impressionant paisatge sigui la principal atracció de l'illa, però això no és tot, perquè quan la boira cau –o els bons xàfecs– també aquesta terra sorprèn amb la seva oferta de castells, pubs, restaurants i fins i tot interessants galeries d'art on protegir-se de les inclemències.
Sóc conscient que les 24 hores que sóc a Skye no són suficients per descobrir tots els racons (l'ideal són dos o tres dies d'estada), però sí els més destacats. Diria que també els més bonics, però en una illa que traspua bellesa pels quatre costats aquesta afirmació seria massa agosarada per part meva.
Kilt Rock (també conegut com Mealt Falls), és una d'aquells llocs que deixen sense paraules i sense alè.
El millor és llogar un cotxe i, mapa en mà, deixar-se seduir pels sumptuosos revolts que donen forma a les seves carreteres, generalment poc transitades tret que es viatgi en temporada alta (i sí, a això se l'anomena globalització i jo en aquests temes no entro).
Al final, i per sort, Skye segueix mantenint intactes les seves tradicions natives dins un context global -i quin remei!–. I és que entre les tendències viatgeres d'avui dia, el concepte de local és un dels adjectius més seductors. I ells ho saben.
No és sorprenent, doncs, que el nom d'aquesta illa s'hagi convertit en una marca poderosa per a Escòcia: rural però sofisticada, remota però accessible.
En una destinació on allò antic col·lideix amb allò contemporani, no se m'acut un millor pla que passar tot un dia immersa en la naturalesa més salvatge per acabar gaudint-ho de un menú amb estrella Michelin al restaurant de moda, l'únic guardonat amb la prestigiosa menció, que no és altre que el que capitaneja el xef Michael Smith, The Loch Bay.
Plockton i Carron, dos poblets que mantenen intactes les seves tradicions apostant sempre pel que és local
De la seva variada oferta gastronòmica, condensada en dos menús de 43 i 70 lliures, destaca el ànec cruixent o, és clar, tot el que procedeixi del mar, com la llagosta o les saborosíssimes vieires.
Menjant en aquest entorn, crida particularment l'atenció comprovar com professionals com Smith i molts altres que no hi caben en aquest article, procedents del món de l'arquitectura o la cultura, estan transformant, per bé, aquesta remota illa per tal de convertir-la en una icona del que ja és per a molts la nova Escòcia.
Sopa de marisc de The Loch Bay, el restaurant capitanejat per Michael Smith.
I mentre aquesta transformació es produeix, això és el que no cal, de moment, perdre's a Skye.
QUIRAING
Els impressionants penya-segats de l'illa constitueixen un dels paisatges més notables de Skye i una de les icones de tota Escòcia (a més d'una assegurada font de 'likes' a Instagram) .
L'ideal és fer una caminada, d'aproximadament mitja hora de durada, des del pàrquing, on s'accedeix a través de la carretera entre Staffin i Uig.
El passeig pot resultar una mica vertiginós per als que fugen de les altures ia més, el vent que sol bufar a l'illa tampoc no ajuda; però res, res, no t'ha de detenir perquè la bellesa de Quiraing bé val la pena l'esforç. Parauleta.
Quiraing, una caminada una mica vertiginosa les vistes de la qual seran la millor recompensa.
CASTELL DE DUNVEGAN
Clans, llegendes, batalles i història, molta història la que amaga el famós castell de Dunvegan, l'edifici històric més famós de Skye.
Actual seu del cap del Clan MacLeod, al seu interior s'hi poden trobar les coses típiques d'un castell –xemeneies, retrats, obres d'art singulars i fins i tot espases–, però també algun article una mica més curiós, com la Bandera de Fades, una mena de pancarta de seda que data d'algun temps entre els segles IV i VII. I encara que bé és cert que resulta una mica sinistra, William Wallace estaria orgullós d'aquesta visita.
No marxis de l'illa sense provar el que probablement és el millor fish and chips d'Escòcia.
PORTREE I EL MILLOR FISH AND XIPS D'ESCÒCIA
Sembla mentida que un destí tan petit pugui fer tant de soroll, però suposo que quan hi ha ganes, hom aconsegueix el que vol, o almenys ho intenta.
És el que passa amb Portree, la principal ciutat de l'illa de Skye, amb el seu bulliciós port i el seu pròsper centre cultural.
Situada al voltant del seu port natural i vorejada per un terreny elevat i penya-segats, la seva primera línia de port, plena de casetes de colors, és la foto de postal que tothom fa a Skye.
I no n'hi ha per menys. Una mica abans de baixar fins a aquest port, cal aturar-se a The Chippy, on elaboren de forma tradicional, i sense cap mena de sofisticació, el millor fish and chips de la ciutat, de l'illa, d'Escòcia i fins i tot probablement del Regne Unit.
CERCLES CENTRE
I entre tanta naturalesa i tanta història, una mica de present i sofisticació. Ubicat als afores de Portree, Aros és un altre dels punts forts de l'illa, un centre cultural per i per a la comunitat que ofereix exhibicions, cinemes, música en viu, galeries i tallers.
Cal prestar especial atenció a la seva botiga de regals, plena d'originals creacions que van més enllà dels tradicionals imants de nevera com a souvenir. Al·leluia.
Portree i les casetes de colors: una de les postals de l'illa.
OLD MAN OF STORR
Estem, sens dubte, a el passeig més famós de l'illa… i sí, també el més concorregut. Conegut de forma col·loquial com 'el vell', es tracta de un gran pinacle de roca que s'alça de forma magistralment vertical, tant, que es pot veure a quilòmetres de distància.
Capvespre a Old Man of Storr, un autèntic regal de la natura.
Per als habitants de l'illa, aquest és un dels paisatges més fotografiats del món, i encara que jo no gosaria afirmar-ho amb tanta contundència, sí que és cert que és un dels més sorprenents de la illa.
Aparentment impossible d'escalar, va ser escalat per primera vegada el 1955 per l'alpinista anglès Don Whillans, una gesta que s'ha repetit només un grapat de vegades des de llavors. Desenfonsen els telèfons.
Storr, el gran pinacle de roca visible a quilòmetres de distància.