Islàndia és un d'aquells països on la Mare Natura, sense pretendre-ho ni vanagloriar-se'n, posa l'home al seu lloc. Ens empetiteix fins que ens sentim una mínima baula d'una gran cadena sobre la qual no tenim el més mínim control.
Tal és la força de la natura a un paradís que es va començar a formar fa 16 milions d'anys, quan dues de les grans plaques tectòniques del planeta –les de Amèrica del Nord i Euràsia– van decidir començar a separar-se a raó de dos centímetres a l'any.
Un divorci entre plaques tectòniques comporta molta més alteracions que un entre humans. Les conseqüències de tal separació han portat els islandesos a aprendre a viure entre erupcions volcàniques i terratrèmols. Afegeix a això el gel perenne i les curtes hores de llum hivernals derivades de la seva latitud i el còctel és només per a valents.
Cascada Skógafoss.
Tot i això, el premi a la duresa i resistència d'aquests pocs més de 360.000 descendents de víkings és poder gaudir d'unes estampes paisatgístiques que és complicat trobar a qualsevol una altra part del món.
Glaceres, volcans, fiords, muntanyes de formes impossibles, valls, terres de desenes de colors diferents, platges infinites i solitàries, dramàtics penya-segats, illots i cascades… Infinites cascades que aboquen, incansable i incessantment, una aigua que no és res més que la sang d'aquesta terra de déus nòrdics.
Dels centenars de cascades que esquitxen les terres islandeses és complicat triar un grapat, però després de recórrer bona part de l'illa diverses vegades, em quedo amb aquesta petita selecció.
Cascada Godafoss.
GODAFOSS, LA CASCADA DELS DÉUS
Potser no és la més espectacular de totes, però la seva bellesa i la llegenda que l'envolta fa que la cascada de Godafoss sigui una imprescindible en aquesta llista.
Les aigües del riu Skjálfandafljót es precipiten aquí en una caiguda de 12 metres al llarg d'una llera d'uns 30 metres de llargada. A més, la cascada es troba partida en dos per un bell sortint rocós. L'estampa és realment bonica, però la llegenda misteriosa que l'acompanya no es queda enrere.
I és que aquest compte que el cap nòrdic Thorgeir Thorkelsson, l'any 1000, es va trobar amb la tasca difícil d'advocar per l'adopció del cristianisme com a religió d'estat o continuar amb les creences paganes basades en els déus nòrdics. Finalment, es va decantar pel cristianisme, però permetent que cada persona pogués continuar venerant els déus pagans a casa seva.
Diuen que Thorkelsson, potser per donar exemple, en arribar a casa provinent de les Planes del Parlament –Thingvellir, un altre dels llocs més visitats a Islàndia avui dia– va prendre les estàtues de déus nòrdics que tenia a casa seva i les va llançar a les tumultuoses aigües de Godafoss.
Cascada de Skógafoss.
SKÒGAFOSS I EL COFRE D'OR
Els islandesos són grans amants de les llegendes i els mites, i la cascada de Skógafoss també en posseeix una. Tot i això, no és el folklore popular el principal motiu pel qual els viatgers s'hi aturen.
Una caiguda de gairebé 60 metres d'alçada i 25 d'amplada una llacuna de bells tons blaus és la culpable de l'innegable atractiu de Skógafoss. A més, el continu vapor d'aigua que s'aixeca davant la violència del salt que ens regala aquí el riu Skógá fa que un doble arc de Sant Martí aparegui durant els dies assolellats.
Diuen que en una de les coves que es troben llaurades a la roca, després de la cortina d'aigua de la cascada, Thrasi Thórólfsson -un dels primers colons víkings d'aquesta part d'Islàndia- va amagar un cofre ple d'or. Després de la seva mort, van ser molts els que el van buscar i finalment van trobar, semisoterrada, una anella daurada, que havia de servir per obrir el cofre. En estirar-la la van trencar, desapareixent aquest.
Aquesta anella va acabar a l'interessantíssim museu regional i etnogràfic de Skógar, la visita del qual val la pena si es disposa de temps.
A més, des de l'est de la cascada de Skógafoss parteix una atractiva, i poc transitada, ruta: el pas de Fimmvörðuháls. El sender de 22 quilòmetres et porta al llarg del riu Skógá, entre dues glaceres, Mýrdalsjökull i Eyjafjallajökull, abans d'acabar a la bonica vall de Thórsmörk.
Cascada de Dettifoss.
DETTIFOSS, LA CASCADA MÉS POTENT D'EUROPA
En un paisatge d'aspecte extraterrestre –de fet, a la cascada de Dettifoss van filmar les escenes del començament de la pel·lícula Prometheus (2012)– una espectacular força de la natura allibera tota la seva energia en forma de cascada.
Són les aigües del riu Jökulsá à Fjöllum, procedents del desglaç de la vast glacera Vatnajökull (la més voluminosa d'Europa), les que alimenten les cascades de Dettifoss i Selfoss (situada uns 600 metres més amunt de Dettifoss, al mateix canó).
La sorpresa que t'embarga en trobar-te davant de la primera és majúscula. Sobretot si has aconseguit mantenir la mirada fixa a terra des del moment en què el sender et condueix als primers miradors del lloc. No t'aturis en ells. Oblida't de l'estronador soroll que embarga tot des d'aquí i continua baixant pels esglaons de pedra.
La recompensa final es troba una mica més avall, al mirador que t'enfronta, cara a cara, a una de les forces de la natura més descomunals que podràs admirar mai.
Les grises aigües de Dettifoss es precipiten, amb una violència inusitada, per una caiguda de 45 metres d'alçada per 100 d'amplada. El cabal pot arribar a ésser de 500 m³/s, o el que és el mateix: és capaç d'omplir una piscina olímpica cada tres segons. I és que té l´honor de ser la cascada més cabalosa d´Europa.
Dettifoss et deixa absort. Hipnotitzat. Incapaç de moure un sol peu del lloc, no queda més que deixar-te posseir per aquesta tremenda força de la naturalesa.
Cascada de Glymur.
GLYMUR, UNA DE LES CAMINATES MÉS BELLES D'ISLÀNDIA
De nou el cinema pot ser present a una altra de les cascades més altes d'Islàndia.
La impressionant cascada de Glymur s'estimba, des de gairebé 200 metres d'alçada, per lliscar les seves aigües per un estret canó de verdes parets que bé podria haver figurat com a escenari de les pel·lícules Avatar (2009) o Parc Juràssic (1993). No obstant això, no són dinosaures o homes de pell blau el que trobaràs a les seves parets agrestes, sinó atrevides ovelles islandeses –amb aquesta estranya particularitat de viatjar sempre de tres en tres– i els nius dels fulmars (aus que s'assemblen a les gavines).
Per poder gaudir d´aquesta impressionant vista, cal deixar el cotxe a l'aparcament i recórrer un camí circular d'uns 8 quilòmetres, a través de la qual s'ascendeix i baixa el canó, creuant dues vegades el riu i oferint una infinitat de bells miradors a la cascada, els penya-segats i la vall que mor al proper mar.
Glymur es troba a tan sols una hora de Reykjavík, convertint-lo en un dels millors llocs del país per fer un trekking bellíssim i no gaire exigent.
Cascada de Reykjafoss.
REYKJAFOSS, DESCONEGUDA I AMB SORPRESA INCLOSA
I si les quatre cascades anteriors solen ser força freqüentades pels viatgers que trepitgen per primera vegada Islàndia, la de Reykjafoss és un tresor una mica més amagat.
A Skagafjördur, envoltada d'un paisatge de muntanyes, tundra, camps i alguns estables on pasturen els braus i resistents cavalls islandesos, la cascada de Reykjafoss serveix de caiguda, en dos temps, a les aigües del riu Huseyjarkvisl, en la seva precipitada carrera cap a l'oceà Atlàntic.
Amb una alçada de 20 metres, no és de les més potents o impressionants, però la seva bellesa escènica és indiscutible. A més a més, ve amb una sorpresa incorporada. I és que a tan sols 20 metres de la cascada, a la mateixa ribera de la part alta del riu, un petit toll termal natural et permet gaudir d'un bany calent mentre admires la meravellosa estampa escènica.
Es tracta de el gorg de Fosslaug, i hi pots fer el sa contrast entre aigua calenta i freda, ja que tan sols unes roques separen una de l'altra.
Entre octubre i abril, no són pocs els que vénen a aquest gorg a gaudir d'aurores boreals mentre estan remullats a les aigües calentes. I és que Islàndia no és parca en recompenses per a aquells que s'hi acosten, malgrat la seva duresa.