Una de les obres de McCracken
"Amb 16 anys, parlant amb un amic d'una cançó que era taronja , em vaig adonar per primera vegada que ningú més veia el que jo veia ". Qui recorda això és {#result_box} Melissa S. McCracken , una jove pintora que s'ha fet famosa per plasmar les imatges que percep quan escolta cançons.
Així, el tema folkie **Heart Of Life**, de John Mayer, es converteix en la seva ment en una constel·lació de blaus i morats , que neixen d'una mena de borrasca blanca que abans va ser groga, mentre que la Suite per a cello nº1 , de Bach, es transcriu com una cascada de blancs, taronges i magentes sobre un fons blau marí.
Així veu McCracken la 'Suite per a cello nº1'
McCracken ha estat tota la seva vida convivint amb la sinestèsia, definida com "la sensació subjectiva, pròpia d'un sentit, determinada per una altra sensació que afecta un sentit diferent ". No obstant això, va ser a 2014, amb 22 anys, quan va començar a plasmar-la a les seves obres amb l'objectiu que els amics i la família poguessin veure el mateix que ella.
"Al meu cervell, la música es tradueix en un meravellós flux de color. S'arremolina i canvia a mesura que avança la cançó, i, segons s'introdueixen nous instruments o veus, veig que s'hi afegeixen nous colors i textures. Les imatges varien d'una cançó a una altra, i són generalment molt complicades ", ens explica l´artista.
Les més agradables de pintar, però, no són les que tenen més filigranes tècniques, sinó les que s'han compost "posant tot el cor" en elles. Per això, a McCracken no li importa el gènere - "sempre que sigui dinàmic i tingui sentiments "-, i els seus preferits a l'hora d'agafar el pinzell són {#resultbox} Radiohead i James Blake : "Escriuen amb intencions molt específiques, creant moltes capes de color cohesives ".
Precisament per tot allò que li fa sentir aquest tipus de música, és difícil que l'artista accepti plasmar-ne una cançó per encàrrec , encara que ho faci de vegades. "Depèn del tema en particular. Alguns no es tradueixen gaire bé en imatges , o simplement, no m'interessen". Per aquestes raons, no servirien al seu objectiu: crear una obra que augmenti la nostra amplitud de mires: "La meva esperança és transcendir les interpretacions tradicionals de lexperiència i reimaginar allò que ens resulta familiar”.