Hi va haver una època en què a Venècia els nens es banyaven al canal i els artistes gaudien en exclusivitat de la seva arquitectura.
Joves estudiants –aristòcrates o acabalats–, artistes o científics britànics del segle XVIII es llançaven al que es va anomenar el Grand Tour, que podia durar mesos o anys . Uns ho feien amb la intenció de completar la seva educació, d'altres buscant el coneixement i l'aventura.
Als estudiants acabats de sortir d'Oxford, Cambridge... els escortava un clergue, un militar retirat, un conegut de la família... que feia de conseller, administrador, educador i guaita. Quaderns de viatge per anotar les seves experiències i aprenentatge, llibres didàctics, peces per a totes les ocasions, llençols i tovalloles, el cofre de ferro on guardar els diners i salconduits, i alguna petita arma, per si de cas, omplien els seus baguls.
Molts artistes es van unir a aquest ritual, plasmant les seves anècdotes viatgeres als seus escrits. Aquest va ser el cas del matrimoni de Percy i Mary Shelley, autora del controvertit Frankenstein, i del poeta John Keats, que va buscar en el clima i la bellesa romana una cura per a la seva tuberculosi. L'edifici on va viure i va morir (als 25 anys) el jove poeta, al número 26 dels esglaons de la Plaça d'Espanya, avui alberga un museu en honor als poetes anglesos romàntics, entre ells Lord Byron i el matrimoni Shelley.
El museu secret Keats-Shelley House està ubicat en un lloc no tan secret.
ROMA, PRINCIPI I FINAL DEL VIATGE
Influïts per la literatura novel·lesca de Laurence Sterne a Viatge Sentimental, el Viatge a Itàlia de Goethe i pel pare de l'arqueologia i la història de l'art, Joham Joachim Winckelmann, els futurs dirigents de l'imperi britànic trobaven a Itàlia, especialment a Roma, el compendi de les seves ambicions culturals només amb passejar per aquests carrers on les ruïnes, el Renaixentisme, el Barroc i la vida quotidiana conviuen de manera genuïna.
Una visita ineludible per als joves amb aspiracions artístiques era Roma, seguint el criteri segons el qual calia observar, descobrir, viure... En altres paraules, la ciutat que va donar origen a tanta bellesa suposava el cim de l'educació erudita.
Joshua Reynolds ho resumeix molt bé en el seu llibre de 1778 Quinze Discursos: “Rafael no estudio en una Acadèmia, sinó a tot Roma. Les obres de Miquel Àngel, especialment, van ser la seva millor escola”.
L'escola de Rafael van ser les obres de Miquel Àngel a Roma.
Les cartes de recomanació per als artistes eren imprescindibles. D'aquesta manera al jove li era més fàcil entrar a la societat italiana i aprendre de primera mà els secrets de l?art. Fins i tot n'hi havia que encarregaven a aquests artistes els seus retrats amb un fons de ruïnes, monuments... que testimoniessin la seva estada italiana.
Un centre de reunió per a aquells primers touristes va ser el Cafè Greco de la Via Di Condotti, que durant els seus 250 anys ha servit cafè a personatges de la categoria de Casanova, Andersen –que vivia al pis de dalt–, Goethe, Stendhal... També el comboi de dignataris polonesos –des del pare de la poesia polonesa, Adam Mickiewic, fins al premi Nobel Henryk Sienkiewiz– i els molts tertulians que, si bé abans xopaven la ploma al tinter, avui teclegen al portàtil. Tots ells han fet els seus primers passos literaris al llegendari cafè.
Moltes lletres s'han ajuntat al Cafè Greco de la Via Di Condotti.
POMPEIA, RECENT DESCOBERTA
La visita a Nàpols era cosmopolita i divertida. La ciutat més gran d'Itàlia d'aquell llavors dividida en estats, la Nàpols de la reialesa, bella i florent, a l'empara o desemparament del Vesuvi. Tant, que el gran regal per a aquells que recorrien la península itàlica com a part de la seva formació era Nàpols. Allí, el seu tutor s'evaporava per deixar-lo al pupil gaudir de la seva llibertat.
El descobriment recent, a mitjans del XVIII, de Pompeia i Herculà, les ciutats enterrades per l'erupció del Vesuvi el 79 dC, i les excavacions fomentades pel regnant Carles VII de Nàpols, III d'Espanya, van ser motiu de peregrinació per a els components del Grand Tour que van tornar a casa amb els baguls plens de frescos, mosaics i pedres amb què omplir els antiquaris londinencs i les prestatgeries privades.
El fòrum de Pompeia amb l'accetant Vesuvi de fons.
LA SENSUALITAT DE LA TOSCANA
Siena, de la terra del qual s'extreu l'homònim pigment ocre utilitzat a la pintura artística des de temps immemorials, era una destinació obligada per a aquella expedició a la recerca de l'art. Molts feien coincidir la seva visita amb la llegendària carrera de cavalls del Palio.
Entre Siena i Florència, en plena exhuberància toscana, s'alcen les torres de San Gimignano. L'enclavament etrusc –parada i fonda perfectes en el pelegrinatge cap a Roma– va allotjar il·lustres com Dante Alighieri (quan era ambaixador de la Lliga Guelfa a La Toscana) i va ser, juntament amb Florència i Siena, meta ineludible per al Grand Tour.
Encara es veuen a la llunyania 15 de les 72 torres, pioneres dels gratacels, que construïdes per famílies adinerades al segle XIII, competien en altura com a símbol de poder.
Segons la Unesco, a Florència es dóna la concentració d'art de fama internacional més gran del món. Més d'un component del Grand Tour va patir o assaborir la síndrome que va posar de moda Stendhal al seu llibre Nàpols i Florència: Viatge de Milà a Reggio, mentre contemplava la basílica de la Santa Creu, quan la bellesa fa mal, després de l'acumulació del gaudi artístic que Florència comporta.
Florència fa mal de tanta bellesa.
EL VENET, NATURA I ART
La bella, única, incomparable Venècia, la cirereta del pelegrinatge britànic que buscava perdre's entre els seus canals admirant aquesta enorme mansalva d'estils arquitectònics que bé descriu John Ruskin al seu llibre Pedres de Venècia de 1853.
Contemplar les obres de Tizià, Tintoretto, Veronesa i adquirir algun vedute (pintura) sobre les vistes urbanes de Giovanni Antonio Canal, Canaletto, tan admirat pels components del Grand Tour que van aconseguir traslladar-lo el 1746 a la Gran Bretanya on es va establir durant nou anys.
La ciutat de l'amor va ser immortalitzada per Shakespeare gràcies a l'amor impossible de Julieta Capuleti i Romeu Montesco. Un desgraciat relat que Luigi del Porte havia escrit al segle XVI, abans que aquest arribés a la ploma del dramaturg anglès. La jove aristocràcia anglesa viatjava a la ciutat atreta pel sonat romanç.
John Ruskin, al seu llibre Verona i altres lectures (1857) , parla de la ciutat del Vèneto com el seu lloc preferit a Itàlia, aconsellant als seus amics i lectors dedicar-hi temps i afecte. Segons les seves apreciacions, la seva situació a la vora del riu Adigio, les esglésies gòtiques, les espectaculars tombes medievals de la família noble dels Scaligeri, l'Amfiteatre Romà de la Sorra i el Fòrum Romà (avui plaça de les Herbes) suposen un autèntic tresor.
Venècia, avui dia, segueix atraient amb el seu romanticisme.
MILÀ, A LA DARRERA...
Il·lustres de la talla de Leonardo da Vinci, Alessandro i Petro Verri, assidus al cafè literari Greco i fundadors de l'influent periòdic II Caffè, Giuseppe Verdi i molts altres, van viure i van crear a la ciutat hospitalària i de mentalitat oberta del Milà del segle XVIII, quan els illencs anglosaxons la visitaven per estar a l'última, especialment pel que fa al bon vestir.
En aquesta ciutat es van forjar els primers focus del nacionalisme italià i, encara que més tard Florència i després Roma van ser les capitals del nou estat, Milà sempre ha estat considerada la capital econòmica dItàlia i capital mundial de la moda.
Milà destil·la estil i moda per tots els costats.
TORÍ, LA CAPITAL PIAMONTESA
Després d'una llarga i de vegades penosa i freda travessia pels Alps, apareixia Torí, i amb ella la calidesa i el sol d'Itàlia que tant anhelaven veure. Àmplies avingudes, cafès, vida de carrer. Allí aprendrien a ballar, a vestir, a viure en societat, a comportar-se com un gentlemen.
L'opera El Nuevo Teatro Regio seria un al·licient més, esperant-los a l'altra banda dels Alps.
Els cafès eren i segueixen sent l'artèria vital de Torí que es regeix per aquests deliciosos ambigus situats entre les moltes arcades de la ciutat, on el mateix se serveix l'apericena (aperitiu i sopar) que s'assaboreix un Bicerin, la beguda tradicional típica de Torí, a base de cafè, xocolata i crema.
L'arquitectura de Torí amaga deliciosos cafès on gaudir de la seva agitada vida social.
DE TORNADA A CASA
El cirurgià i escriptor escocès Tobias Smollett va presentar als anglesos la regió de Ligúria als seus Quaderns de viatge per França i Itàlia.
L'esplendorosa naturalesa ligurina de mar i muntanya –unida a la seva llegendària cultura i tradicions– va ser una font d'inspiració per a molts, entre ells D.H Lawrence, autor d'El Amante de Lady Chatterly. Tot i això, Tobías Smollett va triar viure i morir a la ciutat portuària de Livorno, declarada port franc des dels Médicis. Allà embarcaven alguns dels joves aristòcrates de tornada a casa, portant calaixos plens de sedes, marbres, llibres i obres d'art.
Liorna que gaudia de fama per ser una urbs cosmopolita en què diverses comunitats convivien pacíficament, esdevingué el punt preferit d'arribada dels viatgers americans.
A Liorna solia acabar la gran ruta per Itàlia.