Els imprescindibles del gastrònom
La resta és turisteu. La resta (vacances, cues, tovalloles i aires condicionats, no puc amb els aires condicionats en mode pingüí) és pinso per a les gallines. La roda trista d'un hamster feliç amb el seu iPhone i els seus gaiumbs del Zara. Deixin-me ser-los sincer: odi als turistes. Un odi sincer, visceral i sense doblecs. Un odi immaculat i fins i tot amb el punt de tendresa si miren més enllà del desaire i la bufetada amb el guant a la cara de l'excursionista estival (així és, vostè) . Vostè i els seus àlbums de fotos al Facebook davant del Machu Picchu i el Louvre. Doncs val.
No obstant això, si Lady Violet deia allò de “Puc ser tan contradictòria com em plagui” no seré jo menys. Així que aquí van un grapat de consells i tasques per al gaudi més recalcitrant. Objectiu d´aquest full de ruta: escapar-se i menjar i beure i no mirar enrere.
Una bona borsa de viatge. Sembla obvi —doncs bé, no ho és. De borses de viatge com Déu mana parlem en el seu moment a Homes de Bé : Una bona bossa de cuir, és igual que sigui una Carryall de Vuitton en pell (el 911 de les weekenders) o qualsevol altra marca que treballi el cuir amb afecte, si és bona val el que costa i amb prou feines es deprecia amb el temps. No s'han de gastar tres mil eurazos en una. Pel que val un iPad pot tenir una bossa molt més que decent que digui "aquest oncle cuida el seu".
Una bona borsa de viatge, important
Un grapat de llibres. No estic parlant de llibres de receptes (per Déu) sinó de literatura gastronòmica, que n'hi ha. Vaja si n'hi ha. Tres obres imprescindibles serien Parada i fonda de Víctor de la Serna, Beure o no beure de Manuel Vázquez Montalbán o el Diccionari de cuina d'Alejandro Dumas. I per donar-te-les de listili gastro-hipster: la Cuina Futurista de Marinetti.
Revistes . Paper. Tinta i negre sobre blanc. Fulles que pots doblegar, gargotejar i fins i tot fer servir per embolicar el peix. Kinfolk és la bellesa, Fool (quadern gastronòmic suec després dels que hi ha Lotta Jörgensen i el seu marit Per-Anders Jörgensen, fotògraf de Mugaritz o Noma) l'excel·lència i Apicius l'avantguarda, l'imprescindible quadern d'alta gastronomia que edita Montagud editores des de 2003 la mà de Javi Antoja i Guillermina Bravo. Amor per la pitança a cada pàgina.
Una càmera de fotos, una llibreta de notes i un bolígraf. I no, no ens serveix l'iPhone i l'Evernote (que ens encanten) . Una llibreta —les de Smythson són meravelloses— que plantar sobre les estovalles i un bolígraf amb què anotar cada idea, cada plat imprescindible i cada sospita . Mai un programari no podrà equiparar-se a la bellesa (i la immediatesa) del so de la mina esgarrapant un full en blanc.
Una guia Michelin. Tot i 50 Best (tenim els nostres peros), malgrat tants fantàstics blocs que des d'aquí aplaudim (com Observació Gastronòmica del nostre bon amic Philippe Regol), malgrat la democratització de les guies i la «dictadura del cunyat» de Tripadvisor. Malgrat tot: Michelin. La veritable Bíblia del gastrònom ; la més independent, severa i atemporal de les guies. L?única que ens sobreviurà.
Un llevataps. Sense llevataps jo no surto de casa.
_ Potser també t'interessi..._*
- 51 ganes que donen ganes de viatjar
- Oda al cafè ia les cafeteries més addictives d'Espanya - Arquitectura i gastronomia - La nova generació d'activistes culinaris - Tots els articles de Jesús Terrés