Trobar allò la naturalesa del qual desconeixes és qüestió de perdre's
El filòsof presocràtic Menón va preguntar una vegada "Com emprendres la recerca d'allò la naturalesa del qual desconeixes del tot?" Molts - moltíssims- anys després que Menón es fes aquella pregunta, l'escriptora Rebecca Solnit contestava: trobar allò la naturalesa del qual desconeixes és qüestió de perdre's. Tot comença a partir d'aquesta vella paradoxa de l'Antiga Grècia, que serveix a Solnit com a arrencada per a explorar aquesta idea -no tan desgavellada- de deixar-se emportar, d'abraçar allò desconegut a Una guia sobre l'art de perdre's.
Aquest llibre, publicat originalment l'any 2005 i rescatat aquest estiu per l'editorial Capitán Swing, és precisament un passeig errant entre els pensaments de l'autora. A través d'experiències personals, Solnit ronda per aquestes possibilitats que pren la pèrdua -perdre's- en tots els seus sentits; una amalgama d'assajos autobiogràfics amb què desenvolupa idees que tenen a veure amb la incertesa i els territoris, coneguts o no, físics o no.
Ens porta de la mà per les carreteres de Nou Mèxic, pels senders de les Rocalloses, pel Gran Llac Salat a Utah… Ens condueix també a llocs comuns, a hospitals abandonats, a l'estrany dels somnis, a l'especulació de la memòria. Un viatge desconegut per les arrels i la trobada, sempre a través de la pèrdua i el dubte que ens brinda existir.
PERÒ, PERDRE'NS ON, COM?
"Perdre's: una rendició plaent, com si quedessis embolicat en uns braços, embadalit, absolutament absort en el present de tal manera que la resta es desdibuixa”.
Però, això és cert, la pèrdua hauria de ser sempre una rendició plaent? Què passa amb aquelles persones que es perden, literalment, del camí, que surten del mapa sense voler? Solnit, amb molta raó, explica "moltes de les persones que es perden són analfabetes en aquest llenguatge, que és el de la mateixa Terra, o bé no s'aturen a llegir-lo".
En un món digitalitzat, on impera el big data i on els mòbils tenen GPS, ens podríem preguntar si és possible perdre's; si en un món cartografiat queda encara algun racó per descobrir com feien aquells antics exploradors (colonialistes) als traços de mapa que encara figuraven com a terra incognita. La pregunta definitiva és som capaços de perdre'ns? Com ho podem fer?
'Una guia sobre l'art de perdre's', de Rebecca Solnit
Realment és molt més senzill del que sembla. Henry David Thoreau escrivia a Walden, la vida dels boscos el 1845 que "només cal fer girar un home sobre si mateix amb els ulls tancats perquè estigui desorientat en aquest món".
També només cal adonar-se de la quantitat de vegades que fem servir Google Maps fins i tot per anar d'un lloc a l'altre a la ciutat que habitem. En aquest sentit, cal parlar de la manca d'intuïció, coneixement i desenvolupament del sentit de l'orientació; de la manca d'independència i ganes d'explorar la que sembla que hem sucumbit.
Escriu Solnit que "els nens poques vegades passegen, ni tan sols als llocs més segurs. A causa de la por dels seus pares a les coses espantoses que podrien passar […] Em pregunto quins seran les conseqüències de tenir aquesta generació sota arrest domiciliari". I continua: “m'encanta sortir del camí, anar més enllà del que conec i trobar el camí de tornada recorrent uns quants quilòmetres de més, per un sender diferent, amb una brúixola que discuteix amb un mapa, amb les indicacions contradictòries i poc rigoroses de desconeguts". Potser, com també deia Thoreau, no és fins que estem perduts que comencem a comprendre'ns nosaltres mateixos.
DEIXAR-SE PORTAR, SORTIR-SE DEL MAPA
El millor del viatge, moltes vegades, és l'emoció de no fer-se mai amb el camí; deambular maldestre per paradors desconeguts amb la intenció de trobar allò que ens pugui sorprendre. Sense buscar-ho, però de manera intencionada. D'aquesta manera, Rebecca Solnit ens recorda a Una guia sobre l'art de perdre's que no es tracta d'acabar perdut, sinó de perdre's, cosa que implica l'elecció conscient d'aquest estat. I fer-ho conscientment també implica estar plenament present, és a dir, “un ha de ser capaç de trobar-se submergit en la incertesa i el misteri" perquè, per a Solnit estar perdut és, sobretot, un estat mental.
Parlem d'un desviament intencionat sobre el (impost) camí i permetre's perdre's fins i tot en paratges coneguts. Això és més difícil, però es pot concebre amb només una abstracció. Ho feia Virginia Woolf, per exemple, que prenia els carrers de Londres com si fossin unes desconegudes amigues. Aquells passejos els va deixar plasmats en molts dels seus relats, com aquell que va escriure el 1930 sota el títol Passejades per Londres , on confessa que només necessitava l'excusa d'anar a comprar un llapis per "passar a formar part d'aquest immens exèrcit republicà de rodamóns anònims".
'Passejos per Londres', de Virginia Woolf
Woolf ens anima també: "recreem-nos una mica més, conformem-nos, malgrat tot, amb les superfícies: la brillantor refulgent dels òmnibus; l'esplendor carnal de les carnisseries, amb les ixades grogues i els filets morats; els rams blaus i vermells de flors que s?exhibeixen agosarats després de l?aparador de la floristeria".
La pèrdua que ens proposa Solnit, com la de Woolf, és una mica pausada i silenciosa, perquè la pèrdua, al capdavall, és individual. A través de cançons, de colors, de sensacions, de llocs, el llibre traça un recorregut sense direcció, com quan es pren l?excusa d?anar a comprar un llapis de mina per deambular per la ciutat.
QUÈ PASSA SI NO RETORN?
Succeeix, de vegades, que l'expectativa del perdre's és un destí que mai no arriba, un lloc sense camí de tornada. Resulta complicat imaginar-se com ens podem trobar si en aquesta pèrdua, en aquest perdre's, no hi ha tornada. La pregunta que es fa Rebecca Solnit a Una guia de l'art de perdre's sembla en aquest sentit necessària: i si la trobada fos transformar-se?
Un exemple clar és el d'alguns exploradors espanyols de la conquesta d'Amèrica, com ara Álvaro Núñez Cap de Vaca, qui va deambular des de La Florida, passant per Alabama, Mississippi, Louisiana, Texas fins a arribar a Califòrnia. Ell mateix va relatar com es va perdre un dia buscant uns fruits similars a les garrofes. Cap de Vaca es va fer a la vida dels nadius, a la terra sense sabates, al sol abrasador; va mudar de pell, literalment, mentre caminava aquestes sendes encara no cartografiades.
"Cal perdre el passat per poder viure el present", assegura Solnit, i això mateix va ser el que va fer Álvaro Núñez Cabeza de Vaca qui, en tornar a Espanya "va trigar un temps a poder tornar a portar roba i dormir en un lloc que no fos el terra». ¿S'havia perdut? va trobar nou? "El que va fer per deixar d'estar perdut no va ser tornar sinó transformar-se".
Una cosa semblant -encara que una experiència una mica més fosca- li va succeir segles després a Eunice Williams que, el 1704, amb l'edat de set anys, va ser capturada per un grup de nadius americans iroquesos a Massachusetts. Els iroquesos de vegades segrestaven una persona per substituir algú que havia mort, el captiu rebia un nou nom i se'l tractava com un membre més de la família.
Més de trenta anys després, Eunice es va trobar amb els seus germans i va viatjar a la seva antiga casa familiar, però lluny d'allotjar-s'hi, seguint els costums amb què els indis l'havien educat, va acampar en un prat amb el seu marit. "Ella mai va abandonar la comunitat que l'havia fet captiva i hi va morir a l'edat de noranta-cinc anys", escriu Solnit.
Rebecca Solnit
EL BLAU DE LA DISTÀNCIA
"El blau és el color de l'anhel per aquesta llunyania a què mai arribes, pel món blau". Rebecca Solnit entreteixeix un color entre les pàgines d'una guia sobre l'art de perdre's: el blau de la distància. Així titula a més tots els capítols imparells del llibre i amb ells ens parla de la malenconia, de l'anhel, però també del blues, del country, de la utilització d'aquest color als quadres renaixentistes, de Yves Klein i el seu blau patentat, de la fantasia somiada pel pintor de poder volar.
El blau de la distància és, segons Solnit, aquest blau de les extremitats del món, és el color d'on mai no estaràs, és el blau de l'horitzó que es fa impossible assolir per molt que t'hi acostes, és quimèric, utòpic. I és que “hi ha coses que només posseïm si estan absents”.
El blau de la distància, aquest anhel, de vegades també té banda sonora. Rebecca Solnit assegura que sobretot això saben molt els clàssics de country, on en moltes ocasions, els únics noms propis que s'esmenten no són noms de persones, sinó llocs, com en aquella cinta de Tanya Tucker que la pròpia autora es va comprar una vegada: Brownsville, Sant Antoni, Memphis, Nova Orleans o Pecos.
**"Els llocs són el que roman, el que podem posseir, el que és immortal" diu Solnit. "Els llocs que ens han fet els qui som es converteixen en el paisatge tangible en ells. Són el que podem posseir i el que al final ens acaba posseint".
Una guia sobre l'art del perdre's : Rebecca Solnit (San Francisco, 1961) és l'autora d'aquest assaig autobiogràfic sobre el perdre's i la pèrdua, publicat originalment el 2005. Aquest juny, l'editorial Capitán Swing ho torna a editar amb traducció de Clara Ministral. Solnit és coneguda també per ser l'autora de Els homes m'expliquen coses i per popularitzar el terme mansplaining.
Perdre's per trobar i trobar-se