Edificis haussmanians de París, amb les seves tradicionals teulades de zinc i xemeneies.
A mitjans del segle XIX, París no satisfeia les necessitats de salut, transport, seguretat i habitatge per a la pròspera burgesia, per la qual cosa, el 1852, inspirat per la modernitat de Londres, Napoleó III va nomenar el baró Georges-Eugène Haussmann com a prefecte del Sena, per supervisar la colossal renovació de la ciutat. Est va llançar l'operació "l'esbudellament de París", demolint els vestigis històrics del passat, angost, laberíntic, brut, fosc i vetust i, al seu torn, ple d'encant.
Pocs barris van aconseguir salvar-se de la destrucció, com el medieval i xarmant Le Marais, una part del districte cinc, de Saint-Germain-des-Prés, del Faubourg Saint-Honoré, del quartier Latin i de la île Saint-Louis… avui admirats per la seva bellesa, autenticitat i antiguitat.
Així Haussmann, amb la idea de millorar el París del segle XIX, va reorganitzar el traçat urbà en una desmesurada obra que va durar uns 20 anys. Va erigir places, parcs, un sistema de clavegueram, fonts, banys públics i estacions de ferrocarril, l'Òpera de París, els teatres de la Place du Châtelet, l'avui desaparegut mercat de Les Halles, i les dotze artèries que parteixen de la Place Charles-de-Gaulle, presidida per l'Arc de Triomf.
Òpera Garnier (Òpera de París), un dels edificis més característics de l'IX Districte de París.
Passant de 12 a 20 arrondissements, va dissenyar una xarxa de monumentals carrers i bulevards flanquejats per fileres de simètrics edificis d'harmoniosa homogeneïtat, que a més a més en temps de disturbis permetrien a les tropes franceses desplaçar-se amb facilitat per mantenir l'ordre.
Per reconèixer un edifici d'estil Haussmann, el primer element diferenciador és la façana, organitzada en horitzontal per donar continuïtat a les pomes. Realitzades en pierre de taille, amb una pedra calcària local de color crema, respecten la mateixa altura, sent aquesta proporcional a l'amplada de la via, aconseguint fins als 20 metres, sense sobrepassar les sis plantes, a més dels seus famoses teulades caracteritzades per les seves belles i inclinades mansardes de zinc.
El disseny de les façanes seguia uns codis estrictes amb la intenció de crear una única línia arquitectural, sent els seus detalls, columnes, talles, mènsules o revestiments, els que diferenciaven l'arquitecte, que les signava.
Al contrari que antany, quan els barris pobres i rics estaven separats, amb Haussmann, van començar a habitar sota la mateixa teulada, creant una autèntica revolució social que va canviar els costums. Les seves edificacions albergaven un habitatge per nivell i l'estètica de cada planta era indicador de la jerarquització social, sent el preu del lloguer descendent segons augmentava l'alçada, pel luxe d'evitar pujar escales.
La torre Eiffel entre edificis haussmanians a la rue de l'Université.
ESTRUCTURA
El rez-de-chaussée, o planta baixa, és de sostres alts i servia per acomodar comerços, botigues i cafès, que van aportar vida social als quartiers, a excepció dels edificis anomenats de “l'alta burgesia”.
La primera planta té sostres baixos i generalment era utilitzada com a magatzem d'aquests negocis.
La segona planta 'noble' l'ocupaven les famílies més adinerades. Els marcs de les finestres de grans dimensions estan enriquits amb decoracions i presumeixen dels seus balcons correguts, 'en enfilade', amb treballades forges de ferro.
La tercera i quarta planta presenten finestres idèntiques, menys elaborades.
La cinquena planta sol tenir un senzill però gran balcó corregut al llarg de tota la façana, per donar equilibri i uniformitat a l'edifici.
A la darrera planta s'hi accedia prenent una independent i estreta escala de servei, que de vegades donava a les cuines. Els sostres són golfes i es dividia en petites habitacions amb finestretes. Aquestes es van acabar anomenant 'xambres de bonne' ja que tradicionalment albergaven el personal domèstic. Actualment han estat transformades en diminuts estudis. **
Amb l'aparició de l'ascensor el 1870 s'inverteix l'estatus, sent en general les plantes superiors més apreciades per la lluminositat i les vistes.
El disseny de les façanes crea una única línia arquitectural.
L'INTERIOR
Les seves llars reben amb un vestíbul que condueix a un passadís on desemboquen totes les peces de l'apartament. Aquestes estan ricament ornamentades –engalanades amb miralls daurats i distingides xemeneies de marbre–, són de grans dimensions i es comuniquen les unes amb les altres, cosa que els confereix un aspecte palatí.
Els seus sostres i parets estan bellament decorats amb elements clàssics, motllures, rosasses i cornises , els terres són de fusta de roure, sovint en forma d'espiga, i les portes d'àmplies dimensions moltes vegades llueixen quarterons.
Les estades dús principal donen al carrer i les zones humides al pati interior. A poc a poc, va evolucionant el seu confort i es van dotant d'aigua corrent i de gas per a la il·luminació.
L'interior de l'hotel Ritz de París té aquest sabor històric i senyorial.
El Paris Haussmannien representa al voltant del 60% de la ciutat, sent significatives, entre altres, l'avenue de l'Opéra, la rue de Rivoli, el bulevard Saint-Michel, el bulevard de Sébastopol, la rue de Turbigo, la rue du 4 Setembre, la rue Gay-Lussac, la rue des Écoles o el bulevard de Port-Royal, algunes il·lustrades per grans artistes de l'època com Gustave Caillebotte.
Sens dubte, el celebrat llegat de Haussmann va millorar la qualitat de vida de París. Però aquest draconià projecte va tenir molts detractors, que el consideraven com el grandiloqüent caprici de l'emperador i una faraònica especulació immobiliària, que emparada per la necessitat de reforma de la ciutat va aplicar expropiacions forçoses, va eliminar nombrosos carrers i uns 20.000 edificis antics.
Si haguéssim viscut en aquell període, ens hauria fascinat el magnífic, visionari i opulent pla urbà de Haussmann o l'hauríem titllat de bogeria ostentosa i de gran gentrificació parisenca del segle XIX?
El llegat de Haussmann va ser la gran gentrificació parisenca del segle XIX?