Calella de Palafrugell, a la Costa Brava.
Des de la ciutat de Palamós fins el poble de Calella de Palafrugell, tots dos a Girona, hi ha gairebé 12 quilòmetres. En un primer moment, un pensa en la socorreguda opció d'agafar un bus o un taxi amb bona tarifa per arribar-hi, encara que no és usual.
I com arribo? "Anant, és clar!", diu la recepcionista. I és que** la Costa Brava es llegeix a través dels seus camins i sendes** especialment gràcies als Camins de Ronda. Un sistema de senders que voregen la costa i muntanyes des de Blanes fins a Portbou, convidant el visitant a prendre's aquest costat del Mediterrani amb calma i contemplació.
I comença la ruta, entre els colors de cala S’Alguer, una barraca perduda de Dalí sentenciada per una pluja de branques i pinyes, o cales d'infart com La Fonda o del Castell, flanquejades per canyars on algú va oblidar la seva taula de surf.
Continues caminant, saludant els senderistes que sempre t'avancen, llisques per Cap Roig i la primavera eterna del jardí botànic, fins a reconèixer-ho a la llunyania: el poble de Calella de Palafrugell on brilla el Mediterrani que vam venir a buscar.
Casetes de pescadors a la cala S’Alguer.
VAIG NÉIXER A LA MEDITERRANI
Hi ha llocs al món que requereixen un ABC turístic per trobar sentit, però Calella de Palafrugell no n'és un. Després d'esquivar els primers xalets, el passeig marítim es revela com una col·lecció de cales que voregen el poble i entre les que costa decidir-se: aquí tenim Els Canyers, embolicada per les escales al mar i les barraques de pescadors amb les portes de colors obertes de bat a bat; o Port Pelegrí, on et poses a prendre el sol i de sobte el Miquel li pregunta a la Gina com li va anar a la perruqueria. És el primer símptoma de un poble on no comparteixes les platges amb turistes, sinó amb veïns; com una postal de tons sèpia on tornar a sentir-te nen.
Una fotografia des de l´hotel Sant Roc o la Punta dels Burricaires; una altra barraca oberta on podrien viure sirenes i una naturalesa mediterrània tan fosa que et sembla escoltar grills a la sorra.
Calella és una extensió marítima del poble de Palafrugell a la qual una vegada van arribar pescadors per a protegir aquesta porció de costa dels pirates. Amb el temps, la pesca i el suro van nodrir leconomia daquest reducte fins que la burgesia catalana va recalar a les seves aigües cristal·lines.
No obstant, la cosa aquí mai no se'n va anar de mare i escassegen les botigues de flotadors, els gegants de ciment i altres mals hàbits del turisme de sol i platja.
Port Bo a Calella de Palafrugell.
Calella de Palafrugell encara manté l'encant d'un poble de pescadors i els seus pocs hotels s'han adaptat a la seva màgia: a les havaneres de Calella, tan típiques de la comunitat pesquera i que encara s'interpreten a les nits d'estiu; les antigues xarxes de pescar que llueixen a l'Oficina de Turisme però, especialment, aquest Port Bo convertit en icona del poble.
Diferents barques de colors llueixen a la platja a l'empara de cases blanques definides pels seus volts, o arcs que permeten mirar a la Mediterrània d'una manera diferent, fins i tot daliniana.
No t'estressis per veure cent mil atraccions, aquí la filosofia és deixar-se portar i perdre's entre els seus encants, les seves dreceres al mar o una terrassa on degustar la garoina en temporada mentre vigiles que no t'atrapi la seva buguenvíl·lea.
O gaudir d'un festí de tapes a Calau, els mariscs de La Blava o Sol i Mar, tots dos beneïts des d'una posició privilegiada al gran blau; el tzatziki de coco del restaurant de l'Hotel Casamar; o l'amanida de llagostins amb maduixes de Can Palet.
I veure la vida passar des d'una taula, davant d'un mar que sembla aquella dona perfumada a la qual va descriure Joan Manuel Serrat a Mediterrani, cançó escrita a l'avui desaparegut hotel Batlle de Calella de Palafrugell. Perquè, ai geni!, no t'equivocaves.
La platja de Calella de Palafrugell.
**A TAMARIU I MÉS ENLLÀ **
Parlar de Calella de Palafrugell és fer-ho de Serrat, sí, però especialment de Josep Pla. El periodista i escriptor va passar la seva infància en aquest racó de la Costa Brava del qual va extreure la porció favorita: la ruta des de Calella de Palafrugell fins a Tamariu, el nom del qual relaciona a “els terais o taratges que creixen a banda i banda de la riera que desemboca a la sorra de la platja".
Per realitzar aquesta ruta a través del Camí de Ronda, cal tornar a calçar-se les esportives i posar rumb al nord fins assolir Llafranc, bressol del Far de Sant Sebastià on fer les millors fotos de les vistes. A més, també pots visitar el Conjunt Monumental de Sant Sebastià de la Guarda, custodiat per alts penya-segats on una vegada es van refugiar els antics pobles ibers.
Uns passets més i arribem a cala Pedrosa, gairebé tan verge com un diskette Verbatim, on el seu petit restaurant revela Pepita cuinant a l'aire lliure.
Barques a la platja de Tamariu, Costa Brava.
Salvatge és el recorregut del darrer tram de 20 minuts que condueix fins al poblet de Tamariu, amb les seves casetes blanques com a darrer rastre d'humanitat abans de perdre's per caletes com Aiguadolça, d'Aigua Xelida o Marquesa, tan estreta i maragda que sembla privada. **
Després de recórrer aquesta franja de somni, tornem de tornada amb una estranya sensació a través dels llocs i les cales, els balcons florits i les barques, fins a assolir el punt de partida, a l'inici de Calella de Palafrugell. L'excursió no s'ha acabat i mereixes una joieta premium com és la cala del Golfet, atrapada entre el poble i el Cap Roig. **
Un darrer tram del Camí de Ronda et submergeix entre túnels i passadissos. Allà baix, l'aigua és tan transparent que els cossos nus són evidents, els pins somien ser de color turquesa i tot ho envaeix una estranya nostàlgia. Ha de ser el capvespre o la brisa. Potser aquesta enveja sana que només experimentem cap a una altra persona que hi és a punt de viure una primera vegada en un lloc de somni. Serà que Serrat tenia raó quan cantava allò de “i amuntegat a la teva sorra, guardo amor, jocs i penes”.