Les icòniques botes de napa de Panama Jack.
Jo tenia uns dotze anys quan una de les meves cosines germanes va tenir una petita discussió amb la seva mare perquè no li comprava unes sabates grogues. Ho recordo bé perquè, en aquell moment, vaig pensar... sabates grogues? De què estarien parlant? Quina cosa tan estranya!
Bé, les sabates grogues a què es referien la meva mare i la meva tia eren en realitat uns Panama Jack , que vivien un dels seus moments d'esplendor entre els joves dels 90.
Les botes icòniques nascudes el 1989 per alegria i alegria dels malparats peus dels muntanyencs –rendits a elles per la resistència a l'aigua i la comodíssima sola de goma, flexible, resistent i adherent– conquistaven també els looks dels xavals que volien ser grunge, combinades amb camises de llenyataire, samarretes de grups heavies i vestits de flors.
Il·lustració antiga de Panama Jack per a la revista Life.
El creador de la firma, Antonio Vicente, va tenir clar des del principi el seu objectiu: fer sabates d'alta qualitat a el seu petit taller de la ciutat alacantina d'Elx, on des del principi es va centralitzar tot el procés de producció. El seu leit motiv: l'aventura quotidiana com a forma de vida. Les referències aventureres han estat sempre presents als seus dissenys i campanyes. A la del darrer hivern, per exemple, l'aviació era protagonista. El seu nom sembla evocar el d'un explorador intrèpid a l'Allan Quatermain o Indiana Jones.
La clàssica bota de pell napa vintage ha estat sempre i –segueix sent la reina però, des de fa dècades, als tallers fabriquen també esportives, botins, sabates, sandàlies i nàutics, tots d'esperit similar. Les emblemàtiques botes es realitzen també amb diferents pells, folres interiors, reblons, cordons...
Tres dècades d'artesania i aventura
L'any passat es va celebrar el 30è aniversari de la firma alacantina que, a més de presumir de productes 100% fets a Espanya, subratlla que aquests duren en el temps. Qui no guarda al seu armari unes velles Panama Jack meravellosament fregades?
Poca gent a Espanya caldrà que no identifiqui aquesta marca, que ven a 22 països del món, però la veritat és que manté sempre un perfil baix en mitjans i xarxes. Com si volgués transmetre al món que un producte com el seu parla per ell mateix.
Presumeixen, això sí, de seguir amb els mateixos processos artesanals des del principi. Fa uns anys hi va haver un breu intent de descentralització a Àsia, però aviat es va fer el projecte enrere, ja que Vicente no quedava satisfet amb el resultat.
Una de les campanyes de la firma espanyola.
La mítica bota va tornar a casa i avui cada parell se segueix elaborant a mà (i amb afecte, ens diuen): “Ens dirigim a gent autèntica que busca l'aventura al dia a dia, als que valoren l'estil natural i volen sentir-se còmodes, ja sigui a la ciutat oa la muntanya”.
Poc més volen afegir des de la firma, excepte que per ells és prioritari garantir bones condicions de treball a l'equip i avançar en una producció ecosostenible que doni suport a la indústria local. A més, col·laboren amb la Fundació Vicente Ferrer, Un entre cent mil i Un Abraçada de Llum.
Panama Jack va col·laborar amb la Ruta Quetzal durant anys.
D'altra banda, han tingut altres vies perquè s'enregistrés a foc a l'imaginari la seva implicació en el respecte al medi ambient. Ningú oblida la seva col·laboració amb la ruta Quetzal –que va tenir lloc entre el 1992 i fins al 2016, any en què va morir Miguel de la Quadra Salcedo i va deixar de fer-se–, aquell projecte educacional i d'intercanvi cultural que va marcar generacions de joves en aquelles magnífiques expedicions per 20 països que combinaven aventura i història. La bota clàssica va ser, de fet, una icona de la Ruta Quetzal i altres projectes com les excavacions d'Atapuerca.