Lastres, Astúries
La nova normalitat (quin espant de concepte) fuig de massificacions i ens convida a explorar altres maneres de viatjar. En temps en què els trasllats amb avió són encara incerts, en els quals amuntegar-nos a platges o piscines abarrotades potser no ens sembli la millor opció podem, però, fer de la necessitat virtut i tornar la nostra vista cap a altres models de turisme.
No sempre cal anar tan lluny, per molt que sigui una cosa que ens encanti, per gaudir de l'escapada; probablement hi ha racons, rutes, plats i pobles a tir de pedra que no només no coneixem sinó que, a més, ens poden garantir una escapada més tranquil·la, amb el distanciament social garantit.
I tot això sense renunciar a paisatges increïbles, a boscos centenaris, a penya-segats, a monuments que porten més de mil anys veient passar pelegrins i viatgers.
Aquestes cinc rutes són un exemple que la nova normalitat pot tenir molt per oferir-nos, que la gastronomia i el viatge poden continuar anant de la mà, encara que el nostre radi d'acció estigui limitat. Cinc recorreguts que combinen paisatge, cuina, allotjaments amb encant i territoris menys coneguts perquè viatjar segueixi estant al nostre abast fins i tot en aquesta època tan estranya.
Ezcaray, bona vida a la riojana
LA RIOJA: ECHAURREN I L'HAIG DE PAZONS
L'hotel Echaurren, a Ezcaray, justifica un viatge per si mateix. Per les seves encantadores habitacions, pels seus esmorzars fantàstics, per la sòlida oferta gastronòmica a què la família Paniego ha anat donant forma al llarg de més d'un segle o per la tranquil·litat i l'encant d'aquest poble al curs alt del riu Oja .
Sigui quin sigui el motiu que et faci arribar fins allà, segur que no te'n penedeixes d'haver-ho fet. En el meu cas, un bon pla podria ser arribar, sopar a El Portal del Echaurren i gaudir de la cuina de Francis Paniego abans de fer nit a l'hotel.
Formatges de la zona, melmelades i pastissos casolans per esmorzar abans d'arrencar cap Pazuengos. Pots pujar caminant des d'Ezcaray, encara que hi ha gairebé 500 metres de desnivell en només 10 quilòmetres.
Pels carrers d'Ezcaray
Si no us veus amb ànim, puja en cotxe a Pazuengos, a gairebé 1.200 metres d'altitud. En aquest llogaret que avui té tot just 30 habitants es va guanyar El Cid el seu títol de Campejador. I des d'aquí arrenca un corriol que baixa fins Sant Millà de la Cogolla. Val la pena fer-ho sencer, si tens qui t'arreplegue en arribar a baix.
No obstant això, els primers trams del recorregut són suficients. A penes 3 quilòmetres, i altres tants de tornada, per travessar un dels boscos més espectaculars de les serres. Faigs i castanyers centenaris entre els que sonen els esquelles de les vaques i que t'acompanyen mentre puges, molt suaument, fins i tot el pas del Rebollar.
Cap al nord, als teus peus, el barranc de Sant Martí i el Pancrudo, amb més de 2.000 metres. Cap al sud i l'oest, un bosc de roures que t'acosta fins que, al paratge de la Cova dels Moros, després d'un racó, et trobes amb la vall, amb el monestir de San Millán i el llogaret de Berceo allà baix i un turó que en algun moment de l'edat del ferro va ser un poblat. Si t'esforces encara pots endevinar, entre els ginebres, on eren les muralles i on els camps de cultiu.
Només et queda tornar a l'hotel i gaudir d'una dutxa i del sopar a Echaurren Tradició, el segon restaurant de l'establiment, on es preparen els plats més clàssics, aquells que la mare dels Paniego, Marisa, va refinar durant dècades. No deixis de tastar el lluç o el mandonguilles.
Echaurren, Ezcaray
ASTÚRIES: DE GÜEYU MAR A L'ESPASA
Pots començar a Ribadesella per anar escalfant les cames i gaudir de l'entrada al poble de Vega . O arribar directament fins aquí i aparcar a la platja. Just allà, davant de les dunes, hi és Güeyu Mar, una de les graelles dedicades al producte marí de més fama a Espanya.
El que s'ofereix aquí va molt més enllà del que imaginaries si arribes despistat, sense saber res del local: productazo de les llotges properes, un treball excepcional amb la graella i una carta de vins a l'alçada converteixen el Güeyu Mar en un d'aquests llocs de pelegrinatge per als amants de la gastronomia.
Si menges a la terrassa veuràs com pel vessant, davant teu i per sobre de la platja, puja un corriol. És el Camí del Nord, una de les branques del Camí de Sant Jaume que des d'aquí es dirigeix, vorejant els penya-segats, cap a Galícia.
Mariscs com percebes o nècores i peixos com el mero, el rei o el turbot, impossible triar!
La pujada és lleugera i les vistes impressionants. Segons vas guanyant altura, l'horitzó s'amplia sobre el Cantàbric. El camí passa per Berbes (amb una interessant taverna) abans de tornar a enganxar-se a la costa i baixar cap al Pedreru Les Teyes.
En arribar al sorral de Morís hi ha unes tauletes i una font a la vora del penya-segat , amb la platja al peu. No descartis un bany i una migdiada. Des d'aquí el camí segueix, amb prats que arriben fins als penya-segats, cap a la platja de l'Espasa.
Pots descalçar-te i fer el darrer parell de quilòmetres per la riba fins al poble. I des d'aquí, si vols, continuar cap a Llasts per sopar, potser, a Casa Eutimio, el clàssic d´aquesta preciosa vila marinera.
Platja de l'Espasa
ANDALUSIA: EL CAMPER I EL PARC NATURAL DE LA BRENYA
El Parc Natural de La Breña s'estén entre Barbate i el Cap de Trafalgar. Sortint del poble per la Platja de l'Herbabona el sender s'interna al parc entre pinedes que, de tant en tant, s'obren per deixar veure els penya-segats, que en algun tram freguen els 100 metres d'alçada.
A mig recorregut el bosc s'aclareix. Una torre defensiva construïda per ordre de Felip II controla des d'aquí tota la cala. En un dia clar s'endevina, al fons, darrere de la Punta Camarinal, la costa africana.
Si et veus amb ànim val la pena continuar cap a Los Caños i el Cap de Trafalgar o pujar fins al mirador de la Torre de Meca. En qualsevol dels dos casos, les vistes justifiquen l'esforç extra. I des d'aquí, novament entre pinedes, de tornada a Barbat.
Parc Natural de la Breña i Aiguamolls de Barbate
El camí entra de tornada al poble just pel barri on està El Campero, el restaurant que ha esdevingut un temple dedicat a la tonyina vermella d'almadrava. Cal aprofitar-ne la coincidència. La seva carta marinera val la pena, ja sigui a terrassa, al restaurant oa la versió més desenfadada que s'ofereix a la barra.
Tot en la seva oferta és desitjable. Encara que per a una primera visita potser el més recomanable és combinar les tapes més tradicionals amb algunes propostes de tall més actual: ou de tonyina vermella d'almadrava en oli, cor de tonyina a la planxa, morm ceba, sashimi de ventresca… no és fàcil triar. Però sempre et pots quedar un dia més i repetir demà.
El Campero
CASTELLA I LLEÓ: LA BOTICA DE MATAPOZUELOS I EL CAMÍ DE NIVARIA
Passejades entre blats i pinedes, camins que semblen prolongar-se fins a l'infinit, llogarets i campanars que es retallen a l'horitzó. El Camí de Nivaria és una de les rutes de senderisme homologades a Castella i Lleó (oficialment és la PRC-VA 33) i és perfecta per a un capvespre no gaire calorós.
Des del centre de Matapozuelos, a Valladolid, el sender travessa camps de cereal pel Camí de Sieteiglesias cap al riu Adaja. El pont de pedra creua al costat d'un sorral perfecte per refrescar-se.
Des d'aquí val la pena perllongar el passeig una mica per acostar-se a l'Ermita de Sieteiglesias, que treu el cap a la confluència del riu amb l'Eresma. I d'aquí, de tornada cap al sud, pel traçat d'un dels camins reials que travessen la zona, primer per la riba de l'Eresma, després per la de l'Adaja.
Un passeig al costat del Riu Adaja
Hi ha un gual que a l'estiu es creua sense problemes i, darrere seu, més camps de cultiu amb el poble al fons. En arribar a les cases, en un dels primers carrers, hi ha un obrador pastisser artesà, La Giralda de Castella, que pot ser una bona parada.
En qualsevol cas, ja de tornada, el final de la ruta hauria de ser a La Botica de Matapozuelos, un dels restaurants més interessants de Castella per la combinació d'oferta tradicional i d'una cuina, la de Miquel Àngel de la Creu , que reinterpreta els recursos del territori en una clau personal.
Les aromes de les pinedes i dels camps que envolten el poble es colen a cada plat i converteixin el restaurant en un d'aquells llocs que qualsevol que vulgui conèixer què està passant a la cuina castellana contemporània hauria de tenir marcats a l'agenda.
La caça, la mantra
CATALUNYA: SAGÀS I LA RUTA DEL MERLÈS
Els Casals és molt més que un restaurant. És una experiència gastronòmica que es pot convertir en una excursió per si mateixa.
Ubicat a la preciosa casa rural familiar, el punt de partida perfecte per a aquesta última ruta, el restaurant ofereix una cuina catalana, casera, d'arrels i sabors profunds i és una d'aquelles destinacions que, si t'emocionen els projectes gastronòmics amb ànima , has de conèixer.
La carta del restaurant es nodreix, en bona mesura, de l'explotació familiar, Cal Rovira , situada tot just un quilòmetre més endavant a la mateixa carretera. Botiga, explotació agrària i fàbrica de alguns dels millors embotits que provaràs en molt de temps , és una altra de les parades obligatòries en aquest recorregut.
I una mica més endavant, en aquesta mateixa carretera, el pont sobre la Riera de Merlès. El millor, en aquest punt, és conduir riu amunt per la petita carretera que va enganxada a la riba, fins al càmping.
Riera de Merlès
Des d'allà, a tocar del Molí de Vilardell, el sender va combinant trams de terra amb altres de barranquisme molt suau per paisatges d'una tranquil·litat absoluta. Hi ha petites cascades, gorgs on és possible banyar-se, camins pel bosc.
Tot depèn de fins a quin punt vulguis mullar-te i, per descomptat, de la teva forma física. Però fins i tot els més tranquils podran gaudir aquí de una passejada pel Berguedà més calmat, tot just a 90 minuts del centre de Barcelona.
Una Serra de Picancel que, d'alguna manera, anuncia el Pirineu, pobles com Sagàs, d'una tranquil·litat absoluta. El luxe de despertar-te en una de les habitacions dels Casals. I aquestes vistes. I el silenci.
La verdor del Berguedà