Repassem les aportacions femenines a la història de l'urbanisme.
Al món pre-COVID, el turisme urbà representava el 45% dels viatges internacionals i, encara que ara el nostre interès viatger s'inclina més cap a les destinacions rurals i de natura, no hem d'oblidar que la ciutat és, a la seva teoria i origen, una fita de la humanitat: ens ha permès viure en comunitat, gaudir d'equipaments d'oci i sanitat, educació i transport públics.
“Fa 50 anys, un alt percentatge de les vivendes del centre de Madrid no disposaven de bany: en compartien un situat al fons del passadís. Els barris no comptaven amb centres de salut, ni biblioteques, ni piscines municipals, ni molts altres equipaments que avui donem per fets. No havíem gaudit mai de tant benestar, però queda molt per millorar”, afirma Inés Sánchez de Madariaga, arquitecta i urbanista.
Especialment, des d'una perspectiva de gènere. "Les ciutats han estat dissenyades per a un home blanc que es desplaça amb cotxe", assegura Blanca Valdivia, membre de Punt 6, un col·lectiu que reivindica l'urbanisme feminista, l'objectiu del qual és crear ciutats diverses i inclusives que responguin a les necessitats de totes les persones. Un fenomen amb detractors i seguidors i arrels fondes.
Fa segles que les dones arquitectes, urbanistes i activistes aporten propostes per millorar el món. Aquí hi ha les beguines, una associació de dones cristianes que al Flandes del segle XIII van inventar una alternativa al matrimoni i al convent amb les seves comunes, o Cristina de Pizán, que va reivindicar a La Ciutat de les dames (1405) una urbs on les dones se sentissin segures i fossin lliures.
O Jane Jacobs (1916-2016), potser la teòrica que més ha influït en la manera d'analitzar els fenòmens urbans a les ciutats contemporànies. Les seves idees, ridiculitzades als seixanta pels tecnòcrates, avui es recuperen. L'activista nord-americà va posar el focus en les persones i no als edificis, va apostar per l'ús mixt, el bottom-up (estratègia de baix a dalt), la desobediència civil i allò local; plantejaments que defensa lʻurbanisme feminista. La ciutat inspirada a Le Corbusier amb zones d'ús segregat –els negocis d'una banda, els habitatges de l'altra– va fracassar. Molts dels mastodòntics edificis residencials es van convertir en bullidors de drogues, pobresa, delinqüència i violència i es van enderrocar als noranta.
El projecte Kitchenless estudia estructures de cooperació femenina com aquesta a Mèxic.
La llista de referents femenins és llarga: l'activista romana Hortensia (s. I a.C.), les arquitectes Eileen Gray, Charlotte Perriand i Lily Reich, el llibre blanc de les dones a les ciutats d'Anna Bofill…“Sense un reconeixement de les seves aportacions no avançarem. A cada nova generació li toca tornar a lluitar per obrir-se camí a causa de l'esborrat de les seves antecessores de la història. Avui teixir una xarxa global de coneixement entre dones és més senzill gràcies als mitjans de comunicació i d'internet”, planteja Zaida Muxí, doctora arquitecta i autora de Dones, cases i ciutats.
Una visió que comparteix Dafne Saldaña, arquitecta i urbanista i membre d'Equal Saree: “La desigualtat a les ciutats és perquè des de l'àgora grega se'ns ha exclòs dels espais on es prenen les decisions. L´urbanisme és patriarcal i jeràrquic, i els departaments d´urbanisme segueixen estant masculinitzats”. També és hermètic: "No s'han sentit experts d'altres disciplines com l'antropologia o les ciències socials o ambientals", es lamenta Valdivia.
Baixa percepció de seguretat; gentrificació; alts nivells de contaminació i soroll i manca de zones verdes, parcs, bancs per seure, ombres i negocis de proximitat... “No hi ha una recepta única per a aquests problemes. L'urbanisme institucional tendeix a simplificar i dissenyar per a un sol tipus de persona. Nosaltres advoquem per reconèixer la complexitat i diversitat de les necessitats dels residents”, reconeix Saldaña. Per humanitzar les ciutats cal comptar amb l'opinió dels ciutadans. “La participació no és una enquesta ni una llista als reis mags feta per internet”, matisa Valdivia.
Col·lectius com Punt 6 i Equal Saree surten al carrer amb grups de veïnes a auditar els elements urbans i socials, són les anomenades marxes exploratòries. “Aquesta eina, nascuda als 80 al Canadà, permet entendre el funcionament de les ciutats i dissenyar-les des de dins. És una experiència de sororitat: travessar juntes de nit espais que generen inseguretat empodera”, opina Saldanya.
Portada de 'Feminist City' de Leslie Kern.
A través de sessions participatives que van incloure marxes exploratòries amb gent gran, Punt 6 va ajudar l'Ajuntament de Barcelona a reubicar els bancs de l'Eixample, on un 22,1% dels residents tenen 65 anys o més. “Cada 150 metres mínim hi hauria d'haver un banc, sense ells és difícil que els grans s'animin a sortir, ja que han de parar per descansar. A més, són un element de socialització”, opina Valdivia que recorda que al centre de Madrid (Puerta del Sol) no hi ha ni un sol banc. “No interessa comercialment, ja que seure frena el consum”, explica.
La plaça és un altre símbol de cohesió social. El problema: “La majoria no són inclusives; solen estar copades per nens jugant a pilota”, adverteix Saldaña. Aquest era el cas de la Plaça Baró, a Santa Coloma de Gramenet (Barcelona), abans de la remodelació el 2019 en què es va comptar amb l'opinió de nens i nenes d'entre 6 i 12 anys. “Aplicar en el procés participatiu valors com la coresponsabilitat, el respecte a les diversitats i la igualtat de gènere ha permès crear una plaça diversa, alegre i colorista on també es patina, es munta amb bici, es corre i s'enfila”, argumenta Saldaña. Diversos països com Argentina i Grècia usen la guia de diagnòstic i intervenció amb perspectiva de gènere d'Equal Saree per a patis. “Democratitza l'ús, augmenta la interacció i en redueix la conflictivitat i la segregació per gènere als jocs”, explica Saldaña.
Equal Saree promou que l‟urbanisme és una eina clau per a la democratització de l‟ús de les ciutats.
L'ecofeminisme arquitectònic també és urgent aprofitar els espais: obrint, per exemple, els patis dels col·legis perquè els veïns puguin gaudir-los en les hores no lectives, iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona. Al contrari del desenvolupament ferotge que ha primat a les ciutats en les últimes dècades, el feminisme urbà aposta per reutilitzar i millorar. Pontevedra ha tancat així mateix en els últims mesos diversos carrers al trànsit perquè els col·legis puguin fer-los servir com a extensió dels seus patis.
“La percepció de seguretat no només depèn d‟una òptima il·luminació i senyalització. També passa per una barreja d'usos que garanteixi que les zones es fan servir pràcticament tot el dia”, afirma Muxí. Diversificar les activitats no només ens permet caminar còmodes; els carrers cobren vida amb veïns que se saluden, s'ajuden i tafanejen darrere de les finestres, i amb botiguers que coneixen la gent del barri. “En una entrevista, una arquitecta explicava que estant embarassada als anys 70 tornava a casa després de treballar de matinada per l'Eixample de Barcelona mal il·luminat quan es va adonar que la seguien. Li va salvar un lloc on no s'hauria pensat mai aixoplugar-se: un bar de copes. Fins i tot les activitats que no ens agraden són necessàries”, explica Muxí.
Leslie Kern, autora de l'assaig La ciutat Feminista, es defineix com a “geògrafa feminista”. "Analitzo l'espai veient com l'han condicionat les nostres idees sobre gènere i poder", afirma. Un dels fenòmens que més el preocupen és la gentrificació. “S'acarnissa especialment amb les dones, a qui expulsa dels seus barris i desplaça a un extraradi on gairebé no hi ha serveis ni transport públic. Això és perquè elles es troben en una situació més precària: hi ha més mares solteres que pares solters, elles guanyen menys i lloguen més”, raona Kern.
El somni americà –la caseta aïllada monofuncional– ens ha reclòs i distanciat del carrer, l'instrument clau per a la socialització. “Aquest model es va imposar a Espanya als anys 60 i ha fet molt de mal. A Catalunya, per exemple, el 10% de la població viu en situació de dispersió territorial. Són zones on no hi ha interacció entre dins i fora, i on el cotxe és obligatori”, afegeix l'experta.
Torre AGBAR (Barcelona)
La ciutat dels 15 minuts, basada en la proximitat, lluita contra aquesta compartimentació i proposa moure's com en un poble: els serveis bàsics –treball, col·legi, sanitat, cultura, oci i comerços– es troben a menys de 15 minuts a peu o amb bici de casa, un model promocionat a París abans del Covid-19 per la seva alcaldessa, Anne Hidalgo. “És una proposta que ja existeix als escrits de Jane Jacobs. Sembla que hagi hagut de ser ratificada per un home –Carlos Moreno, director científic i catedràtic de la Universitat de La Sorbona– perquè es validi”, constata Muxí.
El COVID-19 ha demostrat la urgència d‟adoptar solucions urbanes d‟aquest tipus i de copiar models com el de Viena, amb una oficina de Dones d‟urbanisme (i amb barris com Aspern, on els carrers tenen noms de dones) o d'Holanda i dels VAC, els comitès assessors de dones holandeses per a la construcció d'habitatge, nascuts després de la Segona Guerra Mundial (avui n'hi ha uns 200) i que han fet els barris més habitables i igualitaris dotant-los de centres comunitaris, escoles bressol, espais per a gent gran i parcs. A Berlín i Londres també guanyen espai per al vianant.
“I a Llatinoamèrica tenim l'exemple de Montevideo, amb la feminista Silvana Pissano al capdavant del Desenvolupament Urbà de la Intendència”, cita Valdivia. Una altra assignatura pendent: visibilitzar les tasques de cura. “Són imprescindibles; sense, morim tots”, alerta Muxí. La feina dels professionals sanitaris s'ha reconegut públicament i institucionalment, però què hi ha de l'àmbit privat? “La falsa divisió entre el que és públic i el que és privat, la divisió sexual del treball, s'ha incrementat a causa de la pandèmia”, explica Saldaña.
El Perú és un altre dels països analitzats pel projecte Kitchenless.
Les dones dediquen 18 hores més a la setmana a les tasques domèstiques i de cura no remunerades que els homes, segons l'OCDE. La bretxa baixa a onze hores al sud d'Europa, a sis als països anglosaxons ia 3,5 als nòrdics. Segons l'ONU, les contribucions no remunerades de les dones en salut equivalen al 2,35% del PIB mundial, és a dir, a 1,5 bilions de dòlars; si es consideren les contribucions a altres tipus de cures, la xifra puja a 11 bilions de dòlars.
Les dones contribueixen amb una contrapart no monetària per cada punt del PIB que inverteix l'Estat. Per exemple, si tens una escola pública, algú ha de portar la nena a l'escola, buscar-la, portar-la, ajudar-lo amb els deures. I si portes el nen a la doctora, algú ha d'administrar la medicina, prendre la temperatura… Activitats que recauen exclusiva o principalment en les dones. L'urbanisme ha de facilitar i reconèixer-les mitjançant regulacions, transferències i serveis”, reivindica Juliana Martinez Franzoni, catedràtica de la Universitat de Costa Rica.
La visió de cases sense cuines, amb espais comuns i serveis compartits d'Anna Puigjaner la va portar a estudiar diverses d'aquestes estructures al món amb una beca de la Universitat de Harvard. “Suposen una crítica del model de submissió de la dona. Ja existien abans de l'any 2008, però la crisi les ha multiplicat”, explica l'arquitecta. La també autora del projecte Kitchenless n'ha comptabilitzat 2.384 a Lima –“però segurament n'hi hagi més, seguim mapejant”–, 614 a Mèxic –510 gestionades pel govern–, i uns 500 a Tòquio.
Retrat d'Anna Puigjaner.
“Les peruanes són les més antigues; van sorgir a finals dels 70 arran de la depressió econòmica. Les dones es van organitzar per cuinar juntes en aquests espais comunitaris als barris i repartir menjar gratuït als més necessitats; a la resta, avui els cobren uns cinc sols per menú. És una eina d'apoderament femení”, descriu Puigjaner. Augmenten el benestar i redueixen els índexs de pobresa. També pacifiquen i desactiven el mercat de la droga.
Mèxic va importar i va regularitzar el model. “Els seus espais de mínim 30 metres quadrats han de proveir més de cent persones. Estan autogestionats, però un treballador social en verifica el funcionament un cop per setmana”, detalla l?arquitecta. El menú del migdia costa 80 pesos i es basa en una alimentació saludable. Al Japó són gratis i creixen com bolets. “Els veïns donen el menjar. Donen resposta a la solitud i enforteixen l'estructura social; les usen molts nens d'entre 3 i 13 anys i gent gran”. Com a solució al parc conservador d'habitatges, Puigjaner també proposa cases ajeràrquiques on totes les habitacions mesurin el mateix.
Les ciutats són ecosistemes multifuncionals i, com la bresca d'una abella, aporten solucions si se les observa amb respecte, són una font inesgotable de saviesa que ens permet qüestionar-nos les nostres estructures i avançar com a civilització. Viatjarem en un futur proper per conèixer cada racó d'aquestes ciutats feministes?
***Aquest reportatge va ser publicat al número 144 de la Revista Condé Nast Traveler (Primavera 2021) . Subscriu-te a l'edició impresa (18,00 €, subscripció anual, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web). El número de Condé Nast Traveler d'abril està disponible a la seva versió digital per gaudir-lo al dispositiu preferit