Pot ser que sembli una ximpleria, però si abans de dinar, de prendre una copa de vi o d'emprendre un camí –en realitat, abans de fer qualsevol cosa–, tanques un moment els ulls i respires dues o tres vegades, notaràs com tot se sent diferent. Per això és així, amb els ulls tancats i respirant fondo, com ens disposem a començar aquest viatge de carreteres secundàries i ritmes alentits per l'interior del Empordà.
I ho fem endinsant-nos al bosc de Can Fornaca , a Caldes de Malavella, acompanyats de Montse Moya i Cardona, guia terapèutica forestal de Sèlvans, una entitat dedicada a protegir els boscos madurs de Catalunya mitjançant activitats turístiques com els shinrin-yoku o banys de bosc.
“Es tracta d'oferir una alternativa econòmica als propietaris dels boscos –a Catalunya gairebé tots són privats– perquè no els talin”, ens explica. La proposta, caminar el més lent possible i en total silenci, sembla senzilla, però no ho és. “A molta gent li fa ansietat. Hi ha qui tranquil·litza escoltar un cotxe de lluny, sent que la humanitat és més a prop”.
A recórrer 900 metres, amb un desnivell zero, es triguen tres hores. I, és clar, la ment fa de les seves: es distreu, es compara, s'avorreix, es fustiga, es resigna i, de sobte, els sentits s'obren, l'atenció es dispara i un comença a fixar-se a les papallones, a la textura de les fulles, a les teranyines que brillen com a fils de vidre... ia ser conscient que l'aire és salut –els famosos terpens que desprenen els arbres, tot un reforç per al nostre sistema immune– i que el bosc ens abraça.
Anaïs de Villasante realitza els tasts i maridatges amb flors silvestres de Vinyes d’Olivardots, a Capmany.
Mantenir aquesta predisposició d'escolta i aquesta forçada parsimònia és el que intentarem al llarg de tot aquest viatge de benestar que inclou pícnics campestres i sopars en estrella Michelin, vinyes i arrossars, petits hotelets i grans resorts, tallers per fer de l'aliment la teva medicina i massatges, tasts de vi i ioga...
Vi i ioga? “El vi no només és una beguda alcohòlica, és el resultat de un procés molt pacient que necessita escolta i atenció ; és un aliment que es tasta amb tots els sentits i seguint un ritual.
A més, el raïm és una fruita molt d'aquí, molt saludable que conté polifenols, igual que els nabius, amb efectes rejovenidors i antidepressius”, defensa Anna Pérez, professora de ioga i copropietària de Mas Geli, una jove celler ecològic i familiar amb vistes al massís de Montgrí. T'ha convençut?
Cuinera de l'hotel Arkhé de Pals, a l'Empordà.
Perquè, en definitiva, d'això va aquest viatge, qualsevol viatge: d'ampliar la mirada, de conèixer gent que ens fa veure les coses d'una altra manera. Com la Montse. Com Anna. Com Matthias Hespe i Marta Romaní, que des de l'escola de cuina macrobiòtica Espai Cuinar Sa de Girona i els tallers d'alimentació conscient del hotel Arkhé del Pals, respectivament, ens ensenyen com aliar-nos amb el menjar per convertir-nos en la millor versió de nosaltres mateixos.
O com Oriol Dalmau, el biòleg a càrrec del projecte mediambiental de PGA Catalunya Resort. On nosaltres només veiem un camp de golf, Oriol veu el segon aiguamoll en importància de Catalunya.
Un santuari de basses, llacs i rierols que serveixen dhàbitat a tortugues, llangardaixos, serps i infinitat docells. Algunes espècies són úniques, endèmiques. Es troben tan de gust que s'han animat a niar.
“Els camps de golf tenen mala fama pel seu alt consum de recursos, però cal treure's els prejudicis: si el gestionem com a parc natural i actua com a zona de cria d'espècies autòctones, la cosa canvia completament”.
Anxoves de L’Escala, al restaurant Vicus, a Pals.
O com Eloi Madrà, mestre pelador de suro de les Gavarres i un dels pocs homes que encara parlen amb les sureres. “Cada vegada que obris una ampolla de vi, pensa que el tap de suro és un petit tresor amb un mínim de 50 anys”, ens explica l'Eloi mentre atén l'espetec que produeix la destral en tallar l'escorça d'una vella surera.
“Als EUA creien que per treure el suro calia matar l'arbre i van fer una associació perquè la gent deixés de beure vi amb taps naturals”. La pela del suro –la treu, com diuen a Andalusia– és una “petita intervenció quirúrgica” que es realitza amb el més gran dels respectes cap a l'arbre.
Una tradició històrica singular – només dura unes poques setmanes entre juny i juliol – que uneix cultura i naturalesa, activitat humana i gestió forestal en una zona de la qual surt el 60% dels taps de cava i xampany del món. “Sense arbre no hi ha tap ni hi ha indústria . Ara es diu bioeconomia, però aquí fa segles que treballem així”.
Un moment de la pela del suro.
Mike Duff i Michelle Wilson, propietaris de La Bruguera del poblet de Púbol també han entrenat l'orella per entendre què els demana l'entorn i el seu idíl·lica finca, que abans va pertànyer al pintor Casademont, ha volgut convertir-se en un bosc comestible i funcionar amb autonomia, sense deixar residus, per rebre recessos de ioga –Michelle és arteterapeuta–, ciclistes –Mike és entrenador–, músics amb ganes d'actuar a la natura –també és DJ– i viatgers de conversa interessant.
“Intentem viure de la millor manera possible per mostrar als hostes que sí que es pot”. I això inclou experimentar amb fermentats. “És una manera de conservar la collita, però també una forma de gastronomia. A Londres ja hi ha bars hípsters on es beu vinagre i es tasten diversos tipus de xucrut”.
La “bíblia” dels fermentats.
Si fóssim vinya, probablement voldríem viure a la Finca Garbet, la més bonica de les cinc vinyes de Cellers Perelada, davant del mar del Cap de Creus, però... “Imagina passar set amb tota aquesta aigua davant teu, gairebé sense pluja, amb tant de vent i aquesta insolació.
Perquè la planta sobrevisqui cal fer-ne una viticultura heroica”, assegura Dolors Vilamitjana, relacions públiques del celler més gran i heterogènia de l'Empordà.
Però, de nou, les coses no són el que semblen: “No volem produir molt sinó aprofitar les nostres diferents vinyes per fer una representació de la personalitat de la terra de l´Empordà”.
L'artesà i biòleg Martin Ley, propietari de Ceràmica Ley, al poble de Peratallada.
La terra de Vinyes d’Olivardots no és gaire més hospitalària. “Ens van dir que aquí era impossible fer vi”, recorda Carlota Pena, que, als 28 anys, demostra la intuïció d'un vell camperol.
“A la primavera del 2019 vaig observar que creixia molta camomila, així que la vaig tallar i la vaig assecar. Quan al juliol vam tenir una onada de calor vaig entendre el perquè: havia d'infusionar-la i ruixar-hi la vinya per refrescar-la. Treballem amb el cosmos, amb l'òrbita de la lluna, amb plantes bioindicadores, amb ovelles, gallines, gats...”.
I amb Anaïs de Villasante, fundadora de Aromes al Bosc i guia d´uns tasts conscients que marida amb flors silvestres. Amb elles acabem aquest viatge com ho comencem: parant atenció al bosc i al que mou al nostre interior. “Apropeu-vos a les plantes, presenteu-vos i, si voleu alguna cosa, demaneu permís. Veureu que la natura sempre ens posa davant del que necessitem”. Què necessites tu?
Aquest reportatge va ser publicat al número 147 de la Revista Condé Nast Traveler (Estiu 2021). Subscriu-te a l'edició impresa (18,00 €, subscripció anual, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web). El número de Condé Nast Traveler d'abril està disponible a la seva versió digital per gaudir-lo al dispositiu preferit