Perfect Day és el (afilat i afinat) títol amb què ha estat batejada l'exposició del fotoperiodista Txema Salvans que està a punt d'inaugurar-se (del 15 de setembre al 21 de novembre) a la Fundació Foto Colectania de Barcelona (Passeig Picasso 14). I no és un títol qualsevol, sinó un que engloba amb irònica subtilesa tot allò que, de manera quotidiana i sense cap mena d'artifici, va anar captant amb la seva càmera entre el 2005 i el 2020 a la costa mediterrània, des de Girona a Algesires.
Expliquen des de Foto Colectania que, amb el seu característic estil formal i conceptual, Salvans ha posat el focus als sorprenents llocs on consumim el nostre temps d'oci, utilitzant ‘el filtre’ la ironia per ajudar-nos a entendre la dimensió de la tragèdia, alhora que ens convida a qüestionar-nos els estereotips sobre la sobreexplotació del nostre litoral turístic. Així que hem volgut preguntar sobre aquest i altres assumptes al fotògraf, a qui no se'ns acudiria qualificar com a 'testimoni d'excepció' perquè justament aquí resideix la qüestió, que allò que a les seves fotos ens sembla una excepció és (gairebé gairebé) la norma.
Oropesa del Mar (Marina d’Or), de la sèrie Perfect Day, 2005-2020
Condé Nast Traveler: Podríem dir que a les teves fotos la realitat supera la ficció?
Txema Salvans: Et respondré amb una cita del llibre de Frank Herbert Dune: “A les profunditats del nostre inconscient hi ha una necessitat obsessiva per un univers lògic i coherent. Però l'univers real sempre és un pas endavant de la lògica”.
Jo fotografio el resultat d'una manera de fer, d'una cultura, de un model polític que, en el cas del Mediterrani, ho ha portat a la vora de l'abisme. Crec que com a artista em moc bé en aquest espai abissal, fins i tot diria que gaudeixo de les vistes.
"Jo fotografio el resultat d´una manera de fer, d´una cultura, d´un model polític que, en el cas del Mediterrani, l´ha portat a la vora de l´abisme".
CNT: Quant d'impostura hi ha? Tots són personatges reals o alguns són ficticis que representen un concepte?
TS: Perfect Day és un treball documental, a l'estil més clàssic, o sigui intentant en tant que sigui possible no intercedir amb el que succeeix. A priori, els meus personatges han decidit lliurement ser-hi, d'alguna manera les meves imatges parlen també del lliure albir o la lliure capacitat de decisió. Però som en realitat lliures? Segurament som lliures de decidir allò que comprem, però no allò que desitgem. I al final és sobre el desig on es construeixen les grans frustracions.
Crec que la nostra llibertat s'assembla a la del plàncton: organisme viu amb poca o nul·la capacitat de moviment a mercè dels corrents i les marees.
Sant Roque, de la sèrie Perfect Day, 2005-2020.
CNT: És la ironia (fotogràfica) la manera més efectiva de denunciar un problema o una realitat poc agradable?
TS: Sí, crec que la ironia és una eina eficaç per comunicar, em permet deixar les fotos més obertes i que sigui l'espectador qui l'ompli de sentit. La tragèdia i la comèdia, un equilibri perfecte, com la vida mateixa.
Aquestes fotos interpel·len l'espectador, un espectador que segur que ha estat protagonista d?escenes similars. Perfect Day és un projecte ple de paradoxes i aquí en va una: parla del Mediterrani, sense que aparegui el mar. Una altra, que l'estratègia és fer servir una càmera de gran format, una càmera que a ulls de la gent és un aparell massa tècnic i complicat per ser perillós. La gran paradoxa és que com més complicada és la litúrgia a l'hora de fer una imatge, més visible sóc, però més desapercebut pas.
“Perfect Day és un projecte ple de paradoxes i aquí en va una: parla del Mediterrani, sense que aparegui el mar”.
CNT: Quina és la més gran aberració que has vist a la costa?
TS: Som hereus de la violència exercida sobre el paisatge, i el Mediterrani ha estat profundament ofès. Tot i això ens hem adaptat. La gran paradoxa de l'espècie humana és que la nostra increïble resiliència física i emocional ens permet adaptar-nos qualsevol situació. On altres espècies es rendirien, nosaltres som capaços d'aguantar una mica més. Som una espècie oportunista. Fins al punt de viure a la vora de la distòpia. Aquesta és l'aberració.
Retrat del fotoperiodista Txema Salvans.
CNT: O ja no hi ha res que et sorprengui...
TS: Crec que la nostra capacitat de sorpresa depèn dels nostres coneixements. Ens sorprenem del que pot fer un dron perquè no entenem la seva tecnologia, ens sorprèn el que pot fer una persona perquè no coneixem la bioquímica del cervell, ens sorprèn el que poden fer els nostres polítics perquè no coneixem les estratègies reals que els mouen…
"Aquesta ruptura al fil relacional entre la naturalesa i l'ésser humà és el canvi més distòpic que ha patit l'ésser humà".
Amb el salt tecnològic i cultural del Neolític passem de controlar i dominar el medi del nínxol al qual pertanyem a ser una peça en un engranatge, i moltes vegades hom percep que l'engranatge és ple de sorra. Allò que ha canviat ha estat la relació de l'ésser humà amb la natura. Mentre les cultures tradicionals de base caçadora-recol·lectora se senten part de la naturalesa, d'un tot –i elles mateixes pertanyen, a les seves cosmogonies, a aquesta naturalesa–, per al productor neolític, la naturalesa ha passat a pertànyer-li a ell com a ésser.
Aquesta ruptura al fil relacional entre la natura i l'ésser humà és el canvi més distòpic que ha patit l'ésser humà. L'ésser deixa de pertànyer al tot per ser el tot allò que li pertany. I així estem…
SUBSCRIU-TE AQUÍ a la nostra newsletter i rep totes les novetats de Condé Nast Traveler #YoSoyTraveler