Navegar fins a les Cíes, acampar i recórrer corriols amb aquestes vistes és... el pla.
“Voleu córrer una aventura?” Aquesta pregunta amb què increpa Peter Pan els nens a la novel·la de J.M. Barrie sembla recórrer la nostra ment quan divisem per primera vegada les Illes Cíes, aquest arxipèlag format per tres illes (Nord o Monteagudo, Del Medio o do Faro, i Sud o Sant Martiño) i ancorat a la vora de l'Atlàntic. Enrere queden les Rias Baixas, independentment del port on agafis el vaixell (Vigo, Cangas o Baiona) que connecten la província de Pontevedra amb aquest refugi a la natura.
Simulant El País de Mai Mai, solquem els 14 quilòmetres que separen terra ferma a banda i banda de la ria de Vigo amb un enfilall d'alls al pal, per protegir-nos dels mals auguris que puguin desafiar les seves aigües.
Cal demanar permisos per entrar a les Illes Cíes, també per a la teva embarcació si és privada.
Les mateixes aigües que a l'Edat Moderna van ser solcades per corsaris, que van usar l'illa com a cap d'assalt, port i lloc de descans. El literari capità Garfio o pirates de carn i ossos com Francis Drake s'amunteguen a l'imaginari d'un lloc que, malgrat el tumult humà –ara contingut per la situació provocada per la Covid-19– sembla haver aturat el rellotge en sec.
La botzina de la Vitrasita, aquest malnom afectuós amb què els operaris van batejar la camioneta que transportava els tubs d'acetilè fins als fars als anys setanta, encara ressona entre el moviment de les onades, que arrossega cada estiu més de 200 mil visitants fins a la costa.
No us canseu de contemplar les aigües cristal·lines i el color de la pedra d'aquest paradís natural.
Declarades parc natural el 1980 després de l'agut deteriorament provocat per l'activitat turística, comparteixen amb les seves primes llunyanes a la mateixa reserva de les Illes Atlàntiques de Galícia (Ons, Sálvora i Cortegada) aquesta façana indomable, malgrat el dany irreparable que va provocar el petrolier Prestige al seu ecosistema.
Pacient i regi espera l'Alt das Cíes, el bec més alt de l'arxipèlag que corona l'illa septentrional batejada sàviament com Monteagudo. Unida a la Illa do Faro per la cèlebre mitja lluna de sorra de Rodes, el colofó final el posa al sud la més petita de totes, Sant Martí. Quan puja la marea, es talla el cordó natural entre les dues grans, inflant l'albufera que es forma entre l'arenal i les roques.
Qualsevol racó d'aquestes illes és instagramejable.
El rostre abrupte de l'arxipèlag revela un passat com a cimera de les serres costaneres que van quedar sepultades sota el mar, esgarrapat per penya-segats plens de musclos i percebes. Sobre pla, un mantell de sorra fina i aigua gèlida repta a treure pit els més valents.
Aquest aspecte de noi dur s'intensifica amb boscos ancorats a les mateixes dunes, els arbres dels quals es deixen atrapar per enfiladisses i una moqueta natural de falgueres que conté els vents ferotges de l'Atlàntic. **
Una paleta de verds infinits que solia olorar eucaliptus després de la seva repoblació als anys vuitanta i que interromp la implacable toxo, una planta amb milers de llavors que espera germinar fins a 70 anys.
Les seves flors acoloreixen de groc les muntanyes de les illes al costat de la xesta, un arbust a què s'atribueixen propietats màgiques. Diu la llegenda que si prens quan caigui el sol cada 30 d'abril una branqueta de les seves flors sobre la finestra podràs atreure la bona sort o esquivar un mal d'ull.
Despertar amb aquestes vistes cada dia és tot allò que volem fer.
L'escassetat de pluges (si ho comparem amb la resta de terres gallegues) i les temperatures primaverals que experimenten durant l'estiu conviden a treure aquest senderista que portem dins i recórrer-les a peu amb cura. Alguns són els senders que van transitar els carabineiros do Regne als anys vint per controlar el contraban marítim, i que ara acumula aficionats a l'ornitologia per albirar la colònia de gavines argentats més gran del món.
La Ruta de l'Alt del Príncep, amb uns tres quilòmetres de fàcil recorregut, és un bon lloc per admirar-les i ser partícip dels seus graznits. Aquest camí cap a dalt del Muntanya Aguda obsequia des del mirador natural conegut com la Cadira de la Reina amb una panoràmica de les illes que talla l'alè.
Les sendes que porten cap amunt de la Muntanya Aguda no deceben.
El festí de llums que experimenta al capvespre la Pedra da Campá bé mereix una pujada al Monte do Faro, una ruta més llarga que solca les illes majors per observar com els raigs de sol perforen aquesta roca erosionada pel vent i les gotes marines. Eriçons, salamandres i escarabats exerceixen de companys improvisats pels camins de baixada, que ens condueixen als seus platges on practicar esnórquel i nedar entre pops i boscos d'algues terroses. O simplement prendre el sol i rescatar petxines, abundants i amb cridaners colors entre la sorra de Bolos.
A més de la mediàtica i omnipresent platja de Rodes, que acull el moll i una antiga fàbrica de salaó reconvertida en un dels pocs restaurants que sustenta la zona, hi ha molta riba per descobrir. A la platja Figueiras, triada la segona més bonica d'Espanya pels lectors de Traveler, tot són punts a favor: pots despullar-te a la seva sorra grisenca si vols i compta amb zones d'ombra per protegir-te quan prem el sol. Si preferim aquesta solitud que només en dóna una platja deserta, bé mereix caminar una mica i acostar-se fins a les cales Cantareira o Margarides, aquesta darrera protegida per les roques del mar.
Alguna manera millor de passar el temps?
La imaginació agafa velocitat de creuer quan deambulem per la petjada històrica de les illes. Les escasses marques de picapedrers i fusts de l'antic monestir de Sant Esteve del segle XI segueixen dempeus, juntament amb uns carreus sobre els quals es va assentar un magatzem d'artilleria i l'actual centre de visitants.
Restaurat recentment, el cementiri local es manté des de 1927, construït per enterrar en cementiri els veïns i nàufrags que anteriorment se sepultaven sota les dunes.
De camí al far de la Muntanya del Far, el més antic de les Cíes.
Les restes d'un molí hidràulic i un templet de 1930 a Sant Martí donen mostres del seu passat com a lloc habitat. Sense oblidar els fars, és clar, indispensables a qualsevol conte d'aventures. Una petita motxilla, calçat còmode i un aperitiu de la Bocateria Begoña n'hi haurà prou per emprendre aquesta travessia entre corbes en ascens fins al Far de Cíes, el més longeu de tots.
Des de 1853 il·lumina els vaixells que s'aproximen, primer amb làmpada d'oli i després incorporant el gas d'acetilè com a carburant. Niu i més petit, el Faro do Peito que guia des de 1904 a l'illa de Monteagudo, acompanyat d´un observatori d´aus i on albirar l´agrest Costa da Vela a la península do Morrazo.
Aquí podràs tastar alguns dels grans clàssics de la gastronomia gallega.
Una antiga cetárea a la llacuna proveïa d'ostres i llagostes fins a principis del segle XX, ara copada per mantells de joncs. Les seves aigües són el refugi de cranques, sards i daurades, a plena llum del dia visibles si t'atures pacient a observar-los. Però les illes no emmudeixen quan arriba la nit.
Si optes per quedar-te a dormir (a la teva pròpia tenda de campanya oa les que ofereix el càmping del parc) veuràs que l'assossec nocturn es trunca per un closca d'estrelles i postes de lluna, de les quals només podem ser testimonis gràcies a l'escassa contaminació lumínica d'un cel com aquest. Ja al sac de dormir, amb aquest salvapantalles de fons i els prismàtics en un lloc segur, admetem el desenllaç: ens hem contagiat per la síndrome de Peter Pan que sembla bressolar a tota l'illa.