Es deia Arturo, però no li agradava i es volia dir John. Es deia Bandini, però volia que fos Jones. El seu pare i la seva mare eren italians, però ell volia ser nord-americà. El seu pare era paleta, però ell volia ser pitcher dels Cubs de Chicago”. Voler, voler ser, heus aquí la qüestió, gairebé retrunyà d'aquella que tant turmentava Hamlet.
Doncs bé, amb aquest reguitzell de desafeccions presentava el novel·lista John Fante en el seu debut literari, Espera a la primavera, Bandini (1938), a qui va convertir en alter ego a través de quatre novel·les, el genial Arturo Bandini.
Han passat més de vuitanta anys i ara és una altra Bandini, Rigoberta –el cognom picada d'ullet a Fante, és clar–, qui ens fa ballar parlant de ser, de voler ser i, sobretot, de llibertat. Llibertat entesa no com si un/a polític/a la llança en pla esquer mentre (presumptament) trinca, sinó com un gest damor. D'amor propi per començar, que mira tu, s'hi comença.
Aquest preàmbul, assumeixo que una mica alambinat, té molt, tot a veure amb el que et volem explicar en aquest especial Love & Travel on hem treballat totes les edicions de Condé Nast Traveler al món. D'aquí ve el seu tarannà divers, el tarannà que volem transmetre –que bé ens ve aquí aquesta certa polisèmia del verb “voler”– i que cobra vida a la nostra portada amb Rigoberta Bandini i Alizzz, que no són parella però a qui li importa, són més: escoltant la seva Clarejar entendràs que la química no només era el baf de Gainsbourg i Bardot, i seguint el seu rastre veuràs que tots dos donen veu a una societat més lliure de dir, pensar, fer, i també a un moviment cultural que ha arribat disposat a remoure fonaments i consciències.
L'1 de març a quioscs!
La fotografia de portada del nostre nou número, que sense buscar-lo sembla un popurri d'homenatges a Truffaut, a Yoko i John i fins i tot vingui, a Doris Day i Rock Hudson, mostra només un instant, el del final (feliç) de una trobada que va començar solcant els mars en un veler. Sí, un veler, ho expliquem en pàgines interiors, de nom Barefoot (descalç en anglès), que dic jo, quanta llibertat amaga –presa oxímoron sense voler– treure't les sabates. Els lligams.
I del cordó al sosteniment va un pas, el que suposa acabar lligant caps ja a terra ferma i decidir que aquestes línies dedicades a l'amor, a la llibertat, havien d'anar il·lustrades amb tan libèrrimes pits (gràcies, Delacroix) i la frase més rotunda de Ai mare, l'himne amb què Rigoberta ens ha ensenyat que la cançó protesta es pot ballar. Es pot somriure.
I encara en tenim més: més motius per viatjar com vulguis, amb qui vulguis; de lluna de mel a destinacions idíl·liques o, per què no, de lluna de gel a allò Anabella Milbanke i Lord Byron , que sovint viatget. A Tunísia, a Provença, a Puerto Rico. En família, en parella, ni amb tu ni sense tu, en solitud. Ei, lliure ets.
Al pur estil Delacroix.
Aquest reportatge va ser publicat al número 150 de la Revista Condé Nast Traveler (Estiu 2021). Subscriu-te a l'edició impresa (18,00 €, subscripció anual, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web). El número de Condé Nast Traveler d'abril està disponible a la seva versió digital per gaudir-lo al dispositiu preferit