Platja del Far de Trafalgar, a Barbate (Cadis).
Tots somiem amb un estiu a Cadis. Sí, tots.
Perquè Cadis és, sobretot, el paradís de platja per excel·lència, i potser no és això pel que tots sospirem aquests dies?
Fantasegem sense remei amb aquesta terra del sud banyada per les aigües d'un mar i també d'un oceà, on la pell sap a sal, el pèl llueix embullat a tota hora, les tardes de quiosquet són sagrades i els capvespres davant de l'horitzó encès, únics.
I una vegada al nostre racó andalús, emparats per aquesta llum tan especial que aquí, al sud del sud, brilla com a cap altre lloc, ens llancem de cap a gaudir-ho de mil i una maneres. Perquè les platges de Cadis són també migdiades sota el para-sol a la paradisíaca Zahora —d'aquelles que rejoveneixen anys—, banys reparadors a la costa mediterrània i braçades fins a l'infinit a l'immens Atlàntic. Són passejos primerencs per la platja de la Victòria, a la capital: això sí que és donar-li la benvinguda a un nou dia de la millor manera.
Platja de Zahora, Cadis.
Però sobretot —i abans de res—, les platges de Cadis són VIDA. La que ens contagia l'ànima d'energia, la que omple de felicitat cada centímetre del nostre ésser: ella ens motiva a menjar-nos el món, ens omple d'ànsies per compartir-lo amb els qui estimem. Ens provoca el desig de parar el temps al mateix instant en què els nostres peus es posen sobre les càlides sorres de Zahara de les Atunes —a les seves gèlides aigües, per què no, també—. En el moment en què adonem un cartutxet de peixet fregit asseguts a la mateixa Caleta.
Aquí el plaer és sentir. I quin plaer.
I és que tant les quilomètriques platges gaditanes —fins a 138 repartides per 260 quilòmetres de costa, que ja és a dir— com les seves recòndites cales, desprenen l'essència del que és autèntic, aquest no sé què fa que una allau d'emocions ens atrapa com un tsunami quan les trepitgem. I, de tant en tant, tot es transforma, adquireix una imatge insòlita, mostrant-nos altres cares que ens captiven sense control: on acaben les platges arrenquen dunes, maresmes, corrals de pesca, penya-segats i fins i tot pinedes. Paisatges que emocionen, com els fonts d'aigua dolça que brollen a la platja de Caños de Meca, paradís hippie per excel·lència, deixant-se morir al mar.
Desconnecta ja a Zahara de les Atunes.
I així, concentrats a destacar les seves bondats, abracem la felicitat en assolir el tresor de sorra i mar que és Los Lances, a Tarifa; en alternar entre la volta i la volta i la remullada de torn al Palmar, a Vejer de la Frontera: quins dos patis d'esbarjo on posturejar sense complexos.
Unes vacances a les platges de Cadis es tradueixen en un grapat de bons records de portar-nos a la maleta: la sobretaula en aquella guingueta de Conil, la respiració continguda en observar les Perseides al costat del far més alt d'Espanya, a Chipiona. Són nostàlgia del que va passar i del que sabem que continuarà passant. Perquè sempre necessitarem tornar-hi: sempre voldrem tornar a deixar-vos bressolar per les seves onades.
Des de Cala Sardina a Baix de Guia, o el que és el mateix, de Sant Roc a Sanlúcar, Cadis —les seves platges— regala estampes úniques per somiar desperts. Ja sigui a Torreguadiaro, a l'empara de les seves sorres fines, daurades, clapejades de roques per tot arreu; o envoltats del glamur i l'exclusiu dels beach clubs de Sotogrande —Trocador, L'Octògon…—: la vida, aquí, és una altra cosa.
El Palmar.
A Algesires, tant és si és a El Rinconcillo oa Getares, els diumenges en família, en confiança, són el primer: en elles se segueix gaudint de la platja com s'ha fet tota la vida, amb cadires, taula, nevera i truita —i si s'escau, fins a síndria enterrada a la riba, escolti—. També amb la imponent roca de Gibraltar observant-nos al lluny: res no seria igual sense ella. **Mentre les vivim —les seves platges—, el perenne rumor de les onades, les enèrgiques i les més tímides, ens bressolen i posen la banda sonora **més bella a l'experiència.
Hi ha poques coses que superin l'horitzó blau intens de les aigües. Aigües custodiades per dos continents —allà, a l'altra banda, queda la silueta d'Àfrica,— i adobades en mil combats. Perquè per elles van anar fenicis, cartaginesos o romans. També els àrabs se'n van apoderar. Llegendes que parlen d'Hèrcules; batalles, com la de Trafalgar, que van escriure història.
I qui sap si aquells que van lluitar i van lluitar a les seves aigües, també van gaudir d'aquells albes des de la majestuosa duna de Punta Paloma pels quals avui nosaltres ho donaríem tot. O d'una posta de sol des de Zahara dels Atunes, on el cel esclata en tota la seva esplendor cada cop que el sol s'acomiada. Allà al costat, a la platja dels Alemanys oa la del Canyol, molts estenen la tovallola per trobar la seva pau. Altres ho fan a les Cales de Roche, a Conil: totes dues abracen i aixopluguen quan el llevant fa de les seves.
Conil de la Frontera: la Costa de la llum.
El mateix llevant que a l'Estret es fa el rei. I és que volem sud per provar sort, clamar els seus vents i volar amb ells a Tarifa. Hipnotitzar-nos amb desenes d'estels en el seu intent per conquerir els cels de Valdevaqueros. Compartim riba amb les millors companyes, aquestes vaques retintes de Bolonya —hola, què tal?— que saben molt bé què fan. Allà, juntament amb elles, també llueix Cadis les seves arrels, les de les ruïnes de Baelo Claudia. Mentrestant, a les platges de Sanlúcar, són els cavalls els que es repten a conquerir-les cada estiu: poques escenes més belles es poden veure al sud que la de les seves tradicionals carreres.
Lliuraríem la nostra ànima per un bon plat de tonyina d'almadrava a peu de platja a Barbate —on, si no?—. Per un passeig allà, on la costa es torna rebel i aparta les sorres durant un temps: als penya-segats de la Breña ens regalen aquesta altra mirada del sud. Donaríem tot per un dia etern a La Barrosa que acabés rememorant històries d'antics pescadors entre murals, allà a l'antic poblat de Sancti Petri. Per un balloteig dels d'abans —dels quals tornaran a ser— en un animat quiosquet de Rota —Les Dunes, potser?—: la música en directe, a Cadis, sona a flamenquet ia chill out.
Platja La nostra Senyora del Carmen, Barbate.
Perquè aquí l'art no és només música, és una forma de vida, i això ho saben també a peu de platja: escoltar els venedors ambulants que passegen les ribes del Port de Santa Maria o Sant Ferran amb els seus carrets anunciar a veu en crit el seu gènere, ja siguin cerveses o gambetes —a Chipiona ens quedem amb els pastissos del berenar, anunciats amb una campaneta— ens treu el més gran dels somriures.
I és que les platges de Cadis són el lloc on perdre's, per trobar-se. On els castells a la sorra es construeixen davant dels de veritat, com el de Sancti Petri o el de Santa Caterina. Les capbussades d'última hora, les jornades intenses a la recerca del daurat de pell perfecte i les nits davant del mar, aquelles en què la brisa marina ens dóna el gust d'enfundar-nos la rebeca. Això: això també és Cadis.
Assalvades o familiars, urbanes o perfectes per lluir-se: la llista és llarga i les nostres ànsies per gaudir-ne, immenses. Però ja toca fer-ho, ja és estiu, així que deixem de somiar per omplir-nos les butxaques de nou de sorra; per refrescar-nos una vegada més a les cristal·lines aigües de les seves platges. Les del sud; les de Cadis.
Màgiques. **Úniques. I totes elles meravelloses. **