La Vall dels Temples: un lloc on el passat encara respira entre les pedres
El veler de tres pals que ens transportava des de Palma de Mallorca es balancejava al so de les onades, empès pel vent de Ponent. Tres dofins van saltar, i darrere d'ells, van aparèixer els ocres penya-segats de Sicília, una terra encara màgica, tràgica i plena de comèdia; l'illa és, en si mateixa, una òpera que només es pot escriure al llunyà sud d'Itàlia.
Vaig preguntar al capità quin era el lloc idoni per desembarcar, i assenyalant l'horitzó, va contestar: “l'escala dels turcs”. Els penya-segats van començar a créixer davant del veler, més un, aquell assenyalat pel capità, cridava l'atenció sobre la resta.
La pedra de Sicília era allà blanca com la neu, i ens encegava com un nàufrag que subjecta amb desesperació el mirall que el salvarà. No hi havia turistes banyant-se, i la guingueta estava tancada, cosa lògica en ple gener. Per això, ningú no va advertir com el veler llençava mansament l'àncora en una petita cala, també de pedra blanca, que s'obria al costat d'una escala de pedra tan curiosa.
“Sap per què en diuen la Scala dei Turchi (Turcos, en italià)”? –em va preguntar el capità mentre ascendíem pels blancs graons– “Aquí desembarcaven els pirates sarraïns per devastar Sicília, i sumir en silenci Agrigent”.
Scala dei Turchi, un paisatge sideral
Recorrem una costa agresta, esquitxada de farigola i poblada per centenars de conills. Al lluny s'intuïa la vida dels pobles, i la carretera roncava a la nostra esquena, delatant el trànsit. Ens vam endinsar en un mar d'oliveres, i els clàxons van deixar de sonar a mesura que ens perdíem entre els arbres.
De sobte, sobre un turó, retallades contra una llunyana ciutat de cases terroses i sobris campanars, van destacar quatre columnes de marbre. “Aquell és el temple de Càstor i Pòl·lux!” –va exclamar algú– , i les mateixes columnes, amb el seu fallit fris a manera de còmic bombí, van semblar inclinar-se davant els visitants. “Benvinguts a Agrigent!”, eren les paraules que transpirava la seva gràcil postura, i ningú no va gosar rebutjar la invitació.
Traspassem una porta de brancals ciclòpies i ens endinsem en un vast camp d'herba alta, gris sota el sol de l'hivern. Només xiulaven les puputs, i una va volar, deixant veure el seu plomatge entrecà, fins al que semblava el nas d'un gegant jacent. Al seu costat n'hi havia un altre, i un altre més, fins a sumar sis estàtues de pedra tombades sota el sol.
De sobte, es van alçar davant dels nostres ulls, com a branquillons de pedra, i van sostenir a les espatlles un temple que va sorgir del cel, precedit pel tro. Ens trobàvem davant del temple de Zeus Olímpic, i aquells atlants ens miraven des dels seus pedestals, suplicant potser que els alliberéssim del seu càstig: sostenir la casa del pare dels déus.
Un dels colossals atlants de pedra al Temple de Zeus Olímpic
Deixem enrere la mirada ombrívola dels atlants i penetrem en una ciutat bulliciosa, els carrers de la qual feien olor de formatge, d'orenga, d'embotit i de tòfones, ple de color i vida, on s'escoltaven el llatí, el grec i el fenici. Ens trobàvem a Agrigent, la ciutat dels fills d'Hèrcules, i tot era riquesa.
Els pobres colons que van abandonar una pàtria on ja no hi havia més suport, i van prendre com a pare adoptiu el més diví dels humans, havien creat un empori al centre del Mediterrani. I sobre les teulades, destacat dalt d'un turó, contemplant els nostres passos cap a les seves columnes i la bellesa d'Agrigent, sobresortia el bell Temple de la Concòrdia, el millor exemple conservat a Sicília d'un temple dòric.
Quan els nostres peus van aconseguir l'últim esglaó del temple, la ciutat plena de vida que havíem travessat fins a assolir el promontori es va esvair. L'antiga Agrigent va volar amb la primera ràfega de vent del migdia: va resultar ser xaloc, vent del sud-est, ia poc a poc, tot va cobrar un color rogenc.
Els atlants es van esfondrar, partint-se en trossos, estenent-se de nou sobre el terra, i no va quedar més que matoll i olivera allà on fa uns segons havia palpitat una rica ciutat.
Temple de la Concòrdia
Buscant escapar de la pols arrossegada pel xaloc, abandonem el Temple de la Concòrdia i la seva dolça harmonia, i tanquem els ulls. Quan els vam obrir, el miratge viscut a la “vall dels temples” havia donat pas a una realitat no tan idíl·lica: al nostre voltant tornava a escoltar-se el sec balut de les avespes i el sotragueig dels vells Fiat sicilians.
Desitjant tornar a l'Agrigent antiga, vaig tornar els ulls cap al capità del vaixell, i li vaig preguntar, desesperat: “on han anat la gent que hem vist? potser Agrigent és només un somni?”.
El llop de mar va negar amb el cap i va assenyalar cap a la marró ciutat que tan poca relació semblava guardar amb la Vall dels Temples, esgrimint un trist somriure: “es troben allà, on ningú no els pot assolir: allò és ara Agrigent”.
Potser Agrigent és només un somni?
Vaig poder escoltar llavors el trepidant cruixir de les gàbies de centenars de velers, i vaig tornar els ulls cap a un mar invisible, però proper. D'allà provenien els pirates i exèrcits cartaginesos, romans, musulmans i otomans que s'havien llançat sobre les riqueses d'Agrigent, saquejant-la fins a les arrels.
Imperi rere imperi, com onades que devoren una feble duna, els continus enemics van obligar els habitants de la ciutat a instal·lar-se a l'acròpolis, el turó emmurallat que és ara el nucli històric de la moderna Agrigent. Per això la vall estava buida, i els temples lluïen solitaris i malenconiós, esperant el temps en què la ciutat recobri la seva antiga vida.
No obstant això, i sortosament, això no sembla a prop de produir-se. La UNESCO ha protegit la Vall dels Temples de les tropelies urbanístiques, tan habituals al nostre temps.
Tot i això, la “nova” Agrigent on es van refugiar els habitants de la ciutat antiga manca de l'encant d'altres urbs de passat medieval, i no brilla a la bella terra siciliana. Sembla negar-se a parlar més alt que la ciutat morta de qui va obtenir la fama, aquella que descansa enterrada a la vall, custodiada pels esfondrats atlants, a l'ombra dels temples de Zeus, Hèrcules, Hera i Concòrdia.
Temple d'Hera
Es guanya el nostre perdó per això: totes dues ciutats, antiga i moderna, són Agrigent. No hi ha entre les ruïnes plats de pasta alla norma, la celebèrrima salsa d'albergínia, ricota i tomàquet tan típica de Sicília, ni canoli curulls de merenga de llet o festuc, ni pizzeries on no es concep un forn que no sigui de llenya.
La vella Agrigent necessita la nova per seguir respirant. La vida, el menjar, ens esperen al capdamunt del turó: deixem la vall per als temples.
Vall dels Temples