Taormina, la perla als peus de l'Etna
Penjada sobre un negre penya-segat, mantenint l'equilibri entre terrasses i farallons negres com les calderes de l'Etna, Taormina (Sicília, Itàlia) apareix davant del visitant com un bonic funambulista que juga a no precipitar-se sobre les onades de la Mediterrània.
Als seus balcons verticals han tret el cap estrelles de Hollywood, científics, filòsofs, músics i escriptors que van trobar a la "perla" siciliana allò que qualsevol turista bohemi desitja experimentar: pau en un entorn idíl·lic on la Història es troba amb el present en forma de focinant foc d'artifici.
Taormina apareix davant del visitant com un bonic funambulista
Així, amb llums i fanfàrries, comença la que es coneix a la ciutat com "edat daurada del turisme d'elit" que va fer famós aquest balcó al costat de l'Etna. Sempre hi havia festa a Taormina durant la Belle Epóque, quan ningú no pensava que el món fos capaç de les atrocitats que es perpetrarien durant la Primera Guerra Mundial.
Els avenços tecnològics que van millorar el transport van permetre als més aventurers (i de carteres més folgades) llançar-se a descobrir les bondats d'un món, la Mediterrània, fins feia molt poc sumit en conflictes, revolucions i unificacions sagnants. Si el Grand Tour per Itàlia que tant agradava als il·lustrats del segle XVII es pot considerar l'avantsala del turisme modern, Taormina es va erigir, des de principis del segle XX, com la capital del que ja podia ser anomenat un autèntic "fenomen d'influencers": Sigmund Freud, Albert Einstein, Truman Capote, DH Lawrence, Liz Taylor, Richard Burton, Greta Garbo…
La llista de personalitats que van buscar repòs a la ciutat, allotjats a pensions amb vistes incomparables, és llarga i plena de noms familiars. Ells van donar fama i nom a un lloc la bellesa del qual, amagada entre els penya-segats de l'estret de Messina, es perdia al laberíntic circuit de carreteres que travessa la costa de Sicília en direcció a Messina.
Avui és un fenomen turístic que forma part de tots els circuits que recorren l´illa i, per això, potser és complicat, entre botigues de souvenirs, gelateries i hotels, treure el suc del que va ser, i encara és, l'autèntica Taormina.
Isola Bella i les seves diminutes cales on deixar-nos surar sota el vaivé de les onades
No obstant això, encara queden racons on els gats mullen a l'ombra de les cistelles dels artesans i els nens corren a casa seva cridats per l'olor de la pasta alla norma: només cal pujar i baixar centenars d'esglaons a la recerca dels llocs on molt pocs arriben. Prepareu els bessons, s'acosten costes.
Als peus de Taormina, separat de la ciutat per un imponent penya-segat, hi ha el seu port i inici del nostre recorregut. A l'estiu, la platja és una bogeria de banyistes, gandules i guinguetes, però a partir de setembre les passejades en solitari són factibles, i el sol de la tardor fa els capvespres a Taormina una d'aquelles meravelles que viuran al record.
Al nostre costat, es banya al mar la Isola Bella, reserva natural i arqueològica a l'escassa i rocosa superfície del qual s'alça una vila envoltada per diminutes cales on deixar-nos surar sota el vaivé de les onades. Alçant la vista, veurem sobre nosaltres les blanques teulades de Taormina, penjada del penya-segat com un niu gegantí d'oreneta que penja d'un ràfec, i distingirem, a dalt, dalt d'un cingle estret i apuntat, la silueta dun castell.
La Rocca, com en diuen els locals, és una fortalesa situada sobre el muntanya Taure (400m), que domina la ciutat des de la seva construcció pels bizantins, els primers a advertir la inexpugnable posició de Taormina.
El món és a tocar de la Rocca
La història de la “perla de l'Etna” és una successió de setges i resistències heroiques contra musulmans, normands i francesos, que van provar tota mena d'artificis per aconseguir, moltes vegades sense èxit, prendre la ciutat. Quan els àrabs van conquerir Sicília, van trigar 62 llarguíssims anys a arrabassar-la als bizantins i dos a sotmetre-la quan finalment van poder concentrar totes les seves forces a fer-la claudicar. Quan els cristians van tornar, van envoltar la ciutat amb una vintena de torres de fusta que evitaven qualsevol tipus d'aprovisionament o sortida dels assetjats.
Ni tan sols els millors capitans de l'època podien traçar cap pla per salvar el desnivell dels seus penya-segats i les altures on s'erigien les fortaleses de la Rocca i el castell de Mola: Taormina era sempre l'últim lloc de Sicília a caure.
Va repetir gesta el 1675, quan Sicília es va rebel·lar contra el domini espanyol i la ciutat va ser de les poques que es va mantenir fidel als Àustries, sostenint el setge durant més d'un any, posant punt final a una història de resistències.
A l'estiu, la platja de Taormina és una bogeria de banyistes, gandules i guinguetes
La guerra moderna havia convertit en inservibles les seves muralles, i impotent davant la potència dels canons, Taormina va passar de ser un inexpugnable baluard a un balneari on trobarien descans Goethe o Jean-Pierre Hoüel: el turisme il·lustrat va ser l'únic que es va introduir a la ciutat sense mediar la força de les armes.
De les aigües que envolten l'Isola Bella pujarem cap a Taormina a través d'unes escales que posaran a prova el nostre cardio: la vista des del belvedere de la via Pirandello serà el premi a obtenir pel nostre esforç, i el descans físic acompanyarà el mental al observar els colors del Mediterrani rodejant l'illa que hem deixat enrere.
Sense pressa però sense pausa, continuarem ascendint fins a trobar la muralla medieval i ens endinsarem a Taormina per la porta de Messina, romana als seus orígens, i on comença el barri més antic de la ciutat. Aquí van viure les famílies més adinerades, que van construir els seus luxosos palaus amb els marbres de les ruïnes romanes, el millor exemple de les quals és l'imponent Palau Corvaja (s.XIII).
A un centenar de metres, seguint les fileres de turistes que formaran ja part del paisatge, hi ha la joia de la Taormina: el teatre romà.
Teatre grec de Taormina
Edificat sobre un vessant que mira a ponent, els visitants que hi vagin a admirar les ruïnes o presenciar una obra de teatre durant els festivals que es fan als mesos d'estiu podran gaudir del millor teló de fons que Itàlia pugui oferir: la cimera de l'Etna, nevada fins i tot a l'estiu, sempre fumejant, vigila i adverteix actors i públic que no dorm mai.
Els sicilians són un poble summament devot, i la ciutat es troba esquitxada d'esglésies i capelles que ens recorden els precs i desvetllaments dels veïns per no veure tremolar, una vegada més, els carrers de la seva ciutat. Els mateixos carrers que guarden, entre suggeridores trattòries i botigues d'artesanat, les ruïnes de les naumachia romanes: un jardí secret on un dia van habitar les estàtues i que, avui dia, és un dels pocs racons de Taormina on es pot escoltar el silenci.
El barri que l'envolta, de cases emblanquinades i escales que condueixen a balcons sobre el mar, manté també una aura que es dilueix a mesura que ens apropem al Duomo, i les postals que abans miràvem en solitud es transformen en abarrotats photocalls on plouen les selfis.
No obstant això, a Taormina, tot, fins i tot el turisme de masses, té cert encant bohemi, i fins i tot s'agraeix el rumor incessant de milers de llengües diferents, com un fil d'Ariadna amb què guiar-nos a través dels carrerons, abocant-nos a la façana de luxoses viles i hotels, sense deixar de capgirar per buscar la referència perenne de l'Etna reflectit sobre les onades del mar.
Si busquem solitud i aliment, el millor serà que sortim de Taormina i, o bé amb autobús o cotxe, ens apropem al proper poble de Castelmola. Molt menys conegut que la ciutat que vigila des de les altures, Castelmola és un grapat de cases apinyades sobre un esperó de roca que durant un instant ens traslladarà a Meteora i els seus monestirs, a la llunyana Grècia, per la seva inaccessibilitat i alçada.
Les vistes des del castell mereixen la pujada, doncs podrem contemplar als nostres peus la Taormina que hem deixat enrere, l'Isola Bella on surem guiats pels corrents i ruïnes d'un teatre romà que, a vista d'ocell, resulta fins i tot més bonic.
I com el millor per vèncer el vertigen que qualsevol pugui sentir en treure el cap a les altures de Taormina és un bon cafè italià, la meva recomanació és passar-se pel Bar Turrisi, que ocupa un antic edifici al costat del Duomo de Castelmola. No perquè el seu cafè sigui excel·lent, que ho és, o per les vistes que es gaudeixen des de la terrassa, sinó per la curiosa decoració que els amos utilitzen potser com a reclam turístic o, perquè com la groupie sesentera Cynthia Plaster Caster, són devots admiradors dels penis masculins. Sí, heu llegit bé: el bar Turrisi està decorat amb cendrers, passamans, prestatgeries, llums, cadires, taules, poms i qualsevol objecte susceptible de ser esculpit amb forma de fal·lus humà.
Taormina, que semblava no amagar cap secret, mai no deixarà de sorprendre'ns.
Des de Castelmola, el món llueix així