Jo crec que estem tots i totes força d'acord en aquesta certesa que porto avui fins a Hotelíssims: el millor moment del dia, de les vacances i fins i tot de la vida és l'esmorzar i d'aquest ruc no me'n baixo (que em deixin anar els dic!).
És que és per esmorzar quan el temps té una altra textura —estàs encara entre el somni i la vigília, mig atontilao— el món es va despertant davant dels teus ulls i arriben les primeres olors, inundant els sentits cada matí, el món neix una mica cada dia.
Alcaufar Vell, Menorca.
A Alcaufar Vell aquest moment (el passeig des de l'habitació en pedra fins a la taula) és senzillament pura sinestèsia emocional: el so de l'aigua fresca despertant les plantes, algun colibrí creuant el cel, el vent teixint una dansa entre els pins. I arribes a la teva taula sota aquests pins i s'aturen els rellotges; ensaïmada i cafè, fruita fresca i embotits de lilla. Llibres sobre la taula i el recer de l'ombra, una cosa així és la meva idea exacta de un moment perfecte; en la tradició japonesa criden a aquest moment Ichigo Ichie (“una vegada, una oportunitat”), ni llavors ni després. Aquí i ara. El que succeirà en aquest moment no es repetirà mai més.
A Menorca, per cert, usen una expressió que cada dia intento aplicar més a la meva vida: a poc a poc. Menorca i Japó, units per l'amor als plaers minúsculs i el respecte a allò antic, aquí les pedres parlen i gairebé sempre l'antic guareix el sagrat.
Alcaufar Vell, aquest hotel bellíssim enclavat en un predi de 250 hectàrees de camins i senders cap al mar, ocupa una finca senyorial que data del segle XVIII que és història d'illa, la família Mercadal enfonsa les arrels fins l'any de la Conquesta (el primer Mercadal apareix a Menorca a 1287) i que la finca segueixi a les mans (i no en un fons d'inversió al qual només us interessi fer caixa cada tancament de temporada) es tradueix en mim, respecte i veritat.
No gaire lluny de l'hotel s'amaguen Caló Roig i una d'aquelles cales perquè les que val la pena creuar-se un planeta: Alcaufar, un d'aquells racons que fins i tot em fa compromís comptar perquè tant de bo sempre es quedessin guardadets al calaix dels (els meus) secrets. Però aquí hem vingut a jugar.
“El llenç quotidià no s'altera: rotllanes de nens buscant crancs per les roques amb les seves xarxes en ristre, barquetes de pesca arribant a mitja tarda mentre Ebelio desescama la captura i els jubilats del poble otegen des de la seva grada joves que escodrinyen les coves i els penya-segats rocosos del front, famílies assídues amb el nadó fent els seus primers passos a la platja, afanats passejants del camí de Cavalls creuant per la sorra i, al fons, els habituals aixafar als bancs de l'escaleta mentre l'Islot del Torn no perd cap detall de tota l'escena”.
És el nostre estimat Matosos i aquests són exactament el color i la vida d'aquesta infinita cala: quins feliços som aquí sempre. A mitja tarda tornem a la finca, Hotelíssims va néixer per narrar l'experiència que batega darrere d'aquells hotels transcendents, importants. Llocs on ser. Però aquesta parada al sud-est de Menorca té una altra temperatura perquè aquí la transcendència no neix des de la immensitat sinó des del detall i la roca, la transcendència (jo cada vegada la veig més aquí) a les cosetes petites, plaers minúsculs, una estoneta més a la piscina observant les tortugues.
Aquella nit tornarem a sopar a la fresca sota un mantell de galàxies al Jardí dels Ullastres: cuina de lloc sense gaires complicacions (cada vegada m'interessen menys les complicacions) sinó més aviat senzillesa a taula, vinculació al territori i el rebost. Jo què sé: oliaigua, formatges menorquins o el peix fresc del dia.
Vaig llegir fa poc que l'art és enemic de la urgència, però jo crec que també aplicable a la vida, almenys a la vida que jo trio viure; la pell torrada de Laura, les copes sobre les estovalles blanques de la taula i aquesta sensació nítida que no hi ha un millor moment que aquest, és impossible.