Compte una llegenda maori que , al cor de l'illa nord de Nova Zelanda, va haver-hi una baralla a foc i renta entre dos volcans. Els gegants Tongariro i Taranaki van lluitar durant dies per l'amor de la bella Pihanga fins a la derrota final del jove Taranaki. Aquest, segons la tradició, es va enlairar els peus de la terra i, ple de tristesa, va abandonar el lloc cap al sol ponent, donant origen amb les seves llàgrimes al riu Whanganui. Exhaust, Taranaki va descansar, finalment, a l'últim racó que va trobar a l'oest de l'illa.
Si mirem un mapa de Nova Zelanda podem intuir l'èxode de Taranaki en traçar una línia entre tots dos volcans. Allà, al seu centre, trobarem el Whanganui i, no gaire lluny de la seva llera, una de les rutes més enigmàtiques de la Terra: la Carretera del Món Oblidat o New Zealand State Highway 43.
La llegenda no diu res d'aquell Món Oblidat, però la ruta neozelandesa acumula històries tan cridaneres i tempestuoses com el relat maori. Històries com la del poble que es va inspirar a Shakespeare, el llogaret que es va proclamar república, el riu que va ser declarat persona o la tomba solitària de l'home que va morir dissenyant el seu traçat.
Stratford, Nova Zelanda.
STRATFORD, SHAKESPEARE AL COSTAT DEL VOLCAN
Els habitants de Stratford s'aixequen cada matí amb la mirada vigilant del derrotat Taranaki. Ubicat a només 20 quilòmetres, la seva imponent presència –és el segon volcà més gran del país– ha esdevingut un hàbit més del dia a dia. No obstant això, aquesta proximitat volcànica no és el que fa singular Stratford sinó l'omnipresència al seu urbanisme de l'autor anglès més important de la història: William Shakespeare . El topònim Stratford prové de Stratford-upon-Avon, lloc natal de l'escriptor. De fet, la primera versió va ser Stratford-upon-Patea, en relació al proper riu Patea.
Stratford, Carretera del Món Oblidat.
Però la Shakespeare connection no s'acaba aquí: fins a 67 carrers tenen el nom de personatges de les seves obres i, a la torre del rellotge de galta –l'únic de Nova Zelanda–, Romeu i Julieta representen l'escena del balcó tres vegades al dia. D'aquesta manera, en un passejar distret, ens trobem amb Fenton, Hamlet, Macbeth, Lear o els ja nomenats Romeo i Julieta, el tràgic destí dels quals també es plasma al mapa: perpendiculars entre si, Julieta es va aproximant a Romeu per, just un carrer abans de la trobada, desviar-se sense arribar a creuar-se mai.
Seguint amb el paral·lelisme literari-cartogràfic, Regan Street, la maquiavèl·lica filla mitjana del Rei Lear, acaba morint àvida de poder, igual que a l'obra: convertida en carretera, de les cendres neix la ruta de 151 quilòmetres que uneix Stratford amb Taumaranui, una les poques vies de comunicació d'aquesta regió amb el centre de l'illa Nord i, alhora, una de les menys utilitzades pel seu tortuós traçat: la Carretera del Món Oblidat.
Carretera del Món Oblidat, Nova Zelanda.
A LA RECERCA DE LA CARRETERA DEL MÓN OBLIDAT
Des d'un punt de vista pràctic, no hi hauria cap raó per recórrer la Carretera del Món Oblidat. Si fem servir un mapa, veurem que es tracta de la via més curta entre Taranaki i el cor de l'illa Nord. Això, però, és enganyós: construïda al segle XIX sobre els antics camins eqüestres oberts pels colons europeus, el seu traçat, prenyat de corbes, túnels, ponts, turons i fins a una secció de 12 quilòmetres sense asfaltar, recorda més els carrers vuitcentistes que a una via del segle XXI.
Per sort, no totes les decisions es prenen pel caràcter pràctic. A la sortida de Stratford, un senyal de carretera exerceix de –excitant– pròleg: Forgotten World Highway begins. “Comença el joc”, sembla dir. A mesura que s'abandona la plana de l'anell volcànic, el terreny va adquirint formes ondulants. Petits turons que recorden el Hobbitton de El Senyor dels Anells inunden el paisatge i, paral·lela a la carretera, una via de tren en estat zombi zigzagueja i esquiva com pot els múltiples obstacles.
Carretera del Món Oblidat, Nova Zelanda.
Al primer tram de carretera, el que connecta Stratford amb l'estrambòtic Whangamomona, tres grans elevacions posen en dificultats al conductor inexpert: l'Strathmore saddle, el Pokohura saddle i el Whangamomona saddle. Els dos primers permeten una vista neta del panorama, fet que posa en evidència la presència humana al territori: aquests turons nus, tan atractius als ulls, són, en realitat, bellesa decapitada, resultat de la desforestació dels primers colons.
Després de Pokohura, la praderia dóna pas al bosc primigeni i, ja al Whangamomona saddle, la flora nativa, densa i compacta, asfíxia tot espai de terra. Engolit per la vegetació, un cartell informatiu explica que aquesta part del camí es va finalitzar el 1897, permetent la connexió definitiva entre S tratford i Whangamomona, el poble que, un segle després, tindria una de les regidores més estranyes de la història.
Una de les façanes del desconcertant poble-república de Whangamomona, Nova Zelanda.
WHANGAMOMONA, EL POBLE QUE ES PROCLAMÀ REPÚBLICA
Billy Gumboot, la segona presidenta de la República de Whangamomona, no va fer ni una sola gestió durant els seus 18 mesos de mandat. Ni tan sols va pronunciar una sola paraula. I és que Billy Gumboot era una cabra, possiblement el primer animal triat de la història. Aquesta dada, digna dels Monty Python, té més rellevància de la que sembla ja que està vinculada a un fet que va salvar el poble de la ruïna: la seva proclamació com a república independent. Però comencem des del principi.
La vida a Whangamomona mai va ser fàcil. Fundat el 1895, el poble va estar a punt de desaparèixer després de la Primera Guerra Mundial, on va morir gran part de la seva població. L'arribada del ferrocarril (1933) i l'electricitat (1959) va provocar un impuls per al creixement local, però aquest va tornar a decaure amb el tancament de l'escola i de l'estafeta de correus, el 1988. Quan semblava que el poble estava condemnat a l'extinció, va passar el succés que ho va canviar tot: el govern neozelandès va modificar la territorialitat de Whangamomona sense consultar els seus habitants. Aquests, a manera de protesta, es van proclamar república l'1 de novembre del 1989. La proclamació d'independència –més fictícia que real– va tenir tanta repercussió que va atreure premsa de tot el món.
Des de llavors, sis presidents, entre ells una cabra, un canitxe i una tortuga, s?han succeït en el mandat d?una república que celebra una gran festa cada dos anys, el 21 de gener. Això ha provocat l'afluència d'un turisme que té com a principal objectiu segellar el seu passaport amb l'emblema de la República, en venda per 2 NZD a l'hotel-bar-seu de govern. Tot i això, hi va haver llocs que no van tenir la mateixa sort que Whangamomona.
Tangarakau, Carretera del Món Oblidat.
TANGARAKAU: GLÒRIA I CAIGUDA D'UN POBLE FANTASMA
A diversos quilòmetres de Whangamomona es troba Tangarakau, la que antany va ser la segona població més gran de la regió i de la qual avui només en queden unes poques engrunes. Tangarakau va ser el nucli central de la construcció del ferrocarril entre Stratford i Okahukura, a la dècada de 1920 i, després de l'obertura d'una mina de carbó, la població va arribar als dos mil habitants a principis dels anys trenta. No obstant això, el 1936, amb l'abandó de la mina, va començar el declivi que acabaria amb el tancament de l'escola el 1959. Sense declaració d'independència que hagi exercit de ressuscitador, avui dia, Tangarakau ha esdevingut un poble fantasma prop del que és, possiblement, l'espai més salvatge de tota la Carretera del Món Oblidat: la Reserva Natural de la Gola de Tangarakau, el lloc on jeu enterrat l'home que va traçar la carretera.
Tomba de Joshua Morgan, Carretera del Món Oblidat.
JOSHUA MORGAN, LA TOMBA DE L'HEROI CAIGUT
Molts dels que travessen la Carretera del Món Oblidat ho ignoren, però a pocs metres es troba la tomba de l'home que la va veure néixer. Fins al 1935, el camí a partir de Tangarakau era difícil de superar a causa del turó anomenada Moki saddle. Va ser llavors quan es va dur a terme la construcció del túnel Moki, rebatejat anys després com a Forat de Hobbit. El seu projecte de construcció es remunta a la dècada de 1890 i va ser ideat per un dels grans protagonistes de la Carretera del Món Oblidat: Joshua Morgan.
Nascut a mitjans del segle XIX, Joshua Morgan va ser un topògraf experimentat que, després del naixement de la seva primera filla, el 1891, va decidir abandonar l'agrimensura. No obstant això, al cap de poc temps, el cap de projecte de la ruta Stratford-Taumaranui li va sol·licitar la seva ajuda. Morgan va acceptar el repte, el qual va resoldre sense problemes fins que va arribar al riu Tangarakau, a finals de 1892, on es va trobar amb la dificultat de trobar un traçat que superés el sistema muntanyós de la zona. Va ser en aquell lloc quan, el febrer del 1893, va començar a patir un fort dolor abdominal. Alguns membres de l'equip van partir a la recerca de medicines, emprant diversos dies per a això. Cap no va fer efecte. Com que era impossible transportar Morgan, un nou equip va partir a la recerca de més ajuda, però va ser inútil; en tornar, Morgan ja havia mort.
El seu cos va ser enterrat prop del pont entre el riu Tangarakau i el rierol Paparata, en una petita clariana on, encara avui, es pot veure la creu blanca que van aixecar els seus companys. El pont on jeu Morgan és el lloc on comença l'únic tram no asfaltat de la ruta (en espera de l'inici d'unes obres que mai arriben), ubicat a la Reserva Natural de la Gola de Tangarakau: 12 quilòmetres de ripi encaixats entre bosc nadiu i parets de més de 50 metres dalçada. Quan l'asfalt torna sota les rodes, els turons, abans frondosos, tornen a lluir aquest aspecte d'ovella esquilada del tram inicial. El terreny, encara que sinuós, es fa cada cop menys abrupte i un nou curs d'aigua apareix en escena: el riu Whanganui, les llàgrimes del derrotat Taranaki, també conegut com el riu-home.
Carretera del Món Oblidat, Nova Zelanda.
WHANGANUI, EL RIU HOME
Els ancestres ho són tot per a un maori i, entre ells, no només s'expliquen els éssers humans: els originaris neozelandesos també s'identifiquen com a descendents de diversos ens naturals com a muntanyes, boscos o rius. Per a la tribu maori dels Whanganui, el riu homònim, nascut de la tristesa de Taranaki, no és només un riu, sinó també un dels seus avantpassats. Això va fer que, el març de 2017, succeís un fet històric a Nova Zelanda: després de més de 160 anys de disputes legals, la tribu va aconseguir que el Parlament aprovés una llei que reconeixia el riu com un dels seus avantpassats, donant-li així l'estatus de persona jurídica.
D'aquesta manera, els darrers vint quilòmetres de la Carretera del Món Oblidat discorren acaronant el contorn d'un riu que va néixer llàgrima i ara és persona fins a Taumaranui, “lloc del gran refugi” en llengua maori. Taumaranui és destí i és recer, el lloc idoni per pair totes les històries recollides en una ruta que, a força de repetir-ne el nom, s'ha convertit en llegenda. Com la de aquell volcà ferit que mira cap a l'ocàs rumiant la seva venjança.
Aquest reportatge va ser publicat al número 149 de Condé Nast Traveler Espanya. Subscriu-te a l'edició impresa (18,00 €, subscripció anual, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web). El número de Condé Nast Traveler d'abril està disponible a la versió digital per gaudir-lo al dispositiu preferit.