És ell a qui mai no li dura un cabreig més que dos ganivets
No és una bona idea viatjar amb un gos. Viatjar, escriu Paul Theroux, és una altra cosa: “Deixa casa teva. Veu sol. Viatja lleuger. Porta un mapa. Ves per terra. Creua a peu la frontera. Escriu un diari. Llegeix una novel·la sense relació amb el lloc on siguis. Evita fer servir el mòbil. Fes algun amic". Un gos -el teu gos- és una càrrega, una molèstia, un llast de plom als mitjons de la teva qualitat de vida.
Viatjar amb un gos no pot ser una bona idea. No ho és. I menys en aquest país ple de palets i indesitjables; d'hostalers amb borles i restaurants mediocres on tracten el meu gos com un criminal . Lligat a la porta, i gràcies. No és bona idea -en fi, planificar unes agradables vacances amb un gos que ho farà tot més difícil, més incòmode, menys “gaudeix d'uns dies inoblidables” que és l'eslògan de les vacances d'El Corte Inglés. On, per cert, no puc entrar amb el meu gos.
No és bona idea pagar un suplement de trenta (treinta!) galls dindis per un plat amb aigua i una manta a terra, no és bona idea empassar-se les cares dels imbècils de torn a l'hora de l'esmorzar ni aquesta actitud que m'estàs fent un favor des que creuo la porta del teu “hotel amb encant” amb el meu gos. No és bona idea (no ho pot ser) aixecar-me cada matí a passejar al xucho de torn, planificar cada ruta al seu voltant i parlar només pels passadissos: “Vens o què? Què et passa avui, Mario?”
No és bona idea trepitjar un aeroport amb el teu xux, i potser encara pitjor idea és engabiar-lo en una caixa de 50 x 40 x 25 cm (les mides oficials) a la vora dels bàrtols i les Samsonites. No és bona idea anar de bars traient el cap com un presidiari “Pot entrar-hi?” en un país (aquest, el vostre) on la legislació sobre això sembla la d'una república bananera. Un exemple: mentre que Madrid, Barcelona i Gijón deixen la decisió en mans de l'amo del local, altres municipis, com és el cas de Cadis o València, tenen prohibida per norma l'entrada de gossos als restaurants.
No és bona idea, em diuen -m'insisteixen- haver de netejar vòmits al cotxe , recollir merdes al carrer ni pagar la Visa Or de la tintoreria, de tants pèls que deixa anar el cabró. No és una bona idea, diuen. Però ja ho veuen, quan quan arribo a casa després d'un dia de merda i quatre reunions amb gent estressada i les seves “bones idees” és el meu gos qui s'alegra com si haguessin passat mil anys des de la nostra última trobada -ens vam veure aquest matí-, és ell qui no s'amaga, qui em menja a petons, qui fa calor a l'estúpida paraula “llar”.
És ell a qui mai no li dura un cabreig més que dues ganivetes, qui dóna sentit al despertador i les decepcions. Tu saps quins.
No és una bona idea –en fi, viure. Estar viu. Portar una càrrega. Pagar el compte. Ser fidel. Donar-ho tot per un altre ésser viu. Patir davant de cada comiat. Viure desarmat. Voler fins que faci mal.
No ho pot ser.