Castro Valnera, muntanya de la serralada Cantàbrica el costat nord de la qual pertany a la comarca de les Valls Pasiegos, a Cantàbria.
El primer que crida l'atenció al viatger que treu el cap a les Valls Pasiegos és l'original estructura del seu paisatge. Les valls són estretes i bufones, ni tan intricats com els bascos, ni amples com són els gallecs. Al costat dels rius que els alimenten, s'alcen casalots d'oronda façana pètria i balconades mirant al sud, cap al sol que, als hiverns, ha d'enganxar sempre a la solana.
El rum-rum de les terrasses, de les places i de les pistes de bitlles s'escolta cada diumenge a les vil·les passagues, soroll humà que desapareix així que ascendim cap als vessants de les valls. Allí, els qui regnen són els animals; ovelles, vaques tudanques, cabres i cavalls, repartits pels prats tancats que, com si fos un immòbil pastor, es troben permanent vigilats per una cabana de pedra amb teulada de lasques.
Són milers les construccions d'aquest tipus a les Valls Pasiegos, convertint els vessants de la muntanya, en una marea de pastures verdes que farien les delícies de qualsevol dissenyador de fons descriptori. Aquest paisatge, els colors i els pobles de mida maqueta semblen sorgir de la ment d'un decorador inspirat.
Vaques pasturant a les Valls Pasiegos al costat d'una tradicional cabana de pedra amb teulada de lasques.
PAISATGE I ESTIL DE VIDA
Tot i això, el paisatge passego és fruit d'un estil de vida que es va mantenir en aquestes valls fins als anys 80 del segle XX. A les valls del Pas, el Miera i el Pisueña, la ramaderia ha estat sempre el principal motor econòmic, i rara era la família a la pastisseria que no es dediqués al bestiar.
La cura de vaques requereix adaptar-se a les necessitats dels animals, sempre necessitats de pastures fresques, per això la família passaga s'instal·lava en aquelles parcel·les de la seva propietat que podien garantir-se'l al llarg de l'any. Quan la pastura s'acabava, la família feia la muda, traslladant-se amb tots els seus estris a una altra parcel·la sense esgotar.
Així discorria la vida de la gran majoria de passadissos fins a la que tecnificació del camp, i l'entrada de pinsos i maquinària agrària van fer la muda innecessària. La pel·lícula La vida que t'espera (Manuel Gutiérrez Aragón, 2004), amb Luis Tosar i Marta Etura als seus inicis, resulta un testimoni audiovisual molt encertat de com era viure a les Valls Pasiegos abans de l'arribada de la “modernitat”.
L'emigració també va ser una opció molt popular als anys 80, seguint el camí de les cèlebres mestresses de cria passegues que, durant tot el segle XIX, van alletar els fills de l'alta burgesia castellana.
Ara, no obstant, res no queda de la misèria que relatava José Manuel Miner Otamendi a la seva crua obra Els pobles maleïts d'Espanya (Espasa-Calpe, 1978). Les Valls Pasiegos han sabut conjugar un paisatge fruit d'un estil de vida dur i aguerrit amb les bondats que la pròpia natura ha cisellat a les valls . I el resultat per al visitant no pot ser més espectacular.
La vall del Miera no pot ser més bucòlica.
SANT ROC DE RIOMIERA
La carretera que condueix al naixement del riu Miera és una successió de corbes i trams dignes del millor funambulista, sota parets escarpades on ni tan sols creixen les alzines. Les muntanyes del Miera, de nus cims calcaris, vigilen sempre des de dalt, assenyalant el camí cap al port de Lunada (1.316m).
La absència de grans masses arbòries als vessants de la vall del Miera es deu a la seva explotació durant segles, esquilmant pràcticament els boscos de la regió per a la fosa de canons a la propera Reial Fàbrica de la Cavada, i vaixells a les drassanes de Santander. Dels anys llunyans en els quals la fusta era l''or del Miera', resta sobre els vessants del port de Lunada una rampa enorme, similar a un terraplè cobert per terra, utilitzat per llançar els troncs vall avall, conegut com el Relliscos de Llunada, i datat el 1791.
Riu Miera al seu pas pel poble de Lierganes.
Sant Roc de Riomera és un diminut nucli de cases de pedra presidit per una bolera que treu el cap a les imponents altures del Cueto dels Cabrones. La pista de futbol del poble és un dels llocs dignes d´anunci de refrescos energètics, i el bullit muntanyenc del restaurant Vicente, equiparable a la bellesa del paisatge. I sota el poble, al costat del Miera, corre un camí que condueix al Càmping Lunada, la cuina del qual suposa un exemple dels plats típics de la comarca: cabrit, jònec, cuit, formatjada, pastissos de formatge…
A la muntanya, la dieta és contundent perquè les forces són necessàries. Des de San Roque, podem prendre una estreta carretera que condueix a l'aïllada vall de Valdició, on fa molt que el temps es va aturar. Tan alt es troba l'enclavament, que ni tan sols va ser tocat pels llenyataires dels reis castellans, i és l'únic lloc al Miera on es poden admirar boscos centenaris com l'haial de la Fernosa.
Val la pena ascendir entre cabanes, saltant tanques de pedra i lesques, esquivant la sempre tranquil·la mirada de les vaques, fins al Cueto dels Cabrones (1.052 m.s.n.m.). Des d'aquesta penya de fàcil accés, la ruta del qual comença a Valdició, es pot admirar la pràctica totalitat de Cantàbria, des dels Pics d'Europa fins a les muntanyes de l'Asón, i un dels capvespres més espectaculars que pugui proporcionar la comunitat autònoma.
Casa de pedra tradicional a San Roque de Riomiera.
Per a aquells que, no obstant, prefereixin conduir després d'omplir la panxa, el trajecte més propici suposaria encarar el port del Caragol (815 m.s.n.m.), bellíssim traçat que uneix les valls del Miera i el Pisueña, i camí de vital importància per a l'articulació de les Valls Pasiegos.
Després de deixar enrere corbes sinuoses que farien les delícies de qualsevol ciclista, admirant aquest verd càntabre cisellat amb tons plata i maragda, ens abocarem a una nova vall passega, aquella pel qual corre el riu Pisueña. És aquest, i no un altre, el bressol del sobao i el format, que amb tanta passió ornegen el Casa El Mascle i Sobaos Joselín, tots dos de Selaya. No obstant això, el dolç ve amb el proper article: el salvatge i salat de les Valls Pasiegos roman, amagat, després de les muntanyes del Miera.