A mitjans del segle VIII, una notícia va partir de la Península rumb a Europa: la tomba de Santiago ha aparegut a Galícia! Un miracle de semblant calibre va despertar una religiositat que només posseïa parell en els pelegrinatges a Roma, i centenars de pelegrins van partir rumb als passos dels Pirineus. Van prendre l'únic camí transitable que, evitant les terres dels musulmans, els pogués conduir a Compostel·la; un camí que no existia, doncs els romans mai no hi havien pensat. El Camí del Nord va ser, per tant, edificat a base de milers de passes. I encara, avui dia, segueix creixent.
Recolzada a les muntanyes i flanquejada per caserius, horris, creuers i sidreries, la senda mai no es farà llarga per a qui apreciï els paisatges salvatges i agradi de respirar la sal del mar.
Santiago de Compostel·la.
EL PAÍS BASC: CAMÍ ENTRE EL FLYSCH
Els primers pelegrins evitaven Roncesvalles, lloc famós per la derrota de Carlemany. La traïció dels vascons a l'emperador franc va portar mala fama els passos pirinencs, i els pelegrins van haver de recórrer a sengles oblidades com l'antiga calçada romana que connectava Lapurdum (Baiona) amb Oiasso (Irun).
Després de creuar el Bidasoa, és recomanable aturar-se quant es consideri necessari a les tavernes d'Hondarribia, encara que s'hi perdin dies de caminar. Els pinxos de txangurro que serveixen a qualsevol local del barri de la Marina mereixeran l'afany a arribar a Compostel·la.
Hondarribia.
El Camí del Nord passa per Sant Sebastià, delectant el pelegrí amb una de les etapes més característiques del recorregut: el passeig de la Concha. Un cop deixada enrere l'elegància cosmopolita de Donosti, la vila pesquera d'Orio i les sorres daurades de Zarauz, arribarem al port basc per antonomàsia: Guetaria. Entre ella i la capital de Guipúscoa hi ha un món, i també dues formes de vida.
Sant Sebastià és aristòcrata, i els seus passejos traspuen moda, mentre que Guetaria fa olor de peix i caps ensebats, aroma característica dels ports bascos. El Camí del Nord els recorre a través d'una carretera sense igual: la N-634, els carrils dels quals pengen del Cantàbric.
Passeig de la Concha.
Un dels trams més característics de l'etapa basca del Camí del Nord és la que recorre el Geoparc de la Costa Basca, entre Zumaya i Deva. Les formacions de flysch donen lloc a penya-segats de fantasia que amaguen platges amagades. Si plou, convé esquivar el fang devorant broquetes i txacolíes a Goiko, una coqueta taverna de Zumaia, o degustant guisats al Santuaran, al costat del camí a Itziar. I si el que necessiten és menjar, dormir i treure's les pedres del camí, el seu lloc és Txindurri Eturri, un agroturisme encantat situat en plena muntanya.
La costa basca és tan estreta que pot resultar angoixant. Només els seus viles pesqueres, com Motrico, Lequeitio o Deva, alleugen la sensació permanent que les muntanyes cauran d'un moment a l'altre sobre el mar. Per aquesta raó, alguns historiadors assenyalen que el Camí del Nord mai va seguir un itinerari terrestre a través de les costes de Biscaia, sinó que es tractava més aviat de un itinerari marítim a través dels nombrosos ports que ofereix la seva intrincada geografia.
El camí, trist potser per acomiadar-se del mar, es torna més apàtic mentre s'encamina a Bilbao. La costa basca dóna pas a les fàbriques i polígons industrials; per sort, al final de l'etapa ens rep Puppy, el gos de flors del Guggenheim, i el cansament s'oblida de cop.
Motric.
LA BELLESA VERDA DE CANTÀBRIA
El Camí del Nord s'introdueix en terres muntanyenques enganxadet a la costa, recolzat als farallons de la Muntanya Candina, únic lloc d'Europa on els voltors nien sobre les onades del mar. Abans passa per Castro Urdiales, l'antiga civitates romana que molts pelegrins feien servir per prendre el camí que condueix a Burgos, cap al Camí Francès.
El camí de la costa és incòmode per a les cames, amb moltes costes i rius per creuar, com podem comprovar fins que arribem a Liendo. Aquesta vall, un dels racons més desconeguts de Cantàbria, és una maqueta envoltada de muntanyes, boscos i turons que acaben en una terra inusualment plana per a l'accidentat paisatge que l'envolta. Al nord, Liendo posseeix la platja de Sant Julià, de penya-segats altíssims no aptes per a qui pateix de vertigen.
Laredo.
Un cop superat Liendo, Laredo i el seu escàs gust edilici no ens han de distreure del bell passeig que suposa recórrer a peu la platja de la Salvé. La Muntanya Buciero. colossal sentinella, vigila el camí i la barca que ens ajuda a creuar a Santoña, primera etapa a Trasmiera.
A partir d'aquí, Cantàbria ens oferirà un continu espectacle de prats de color verd maragda esquitxats per casalots de façana porxada i teula vermella, les palmeres dels quals recorden els gentilhomes arruïnats que van haver d'emigrar a Amèrica i van tornar rics. La figura de l'indià, igual que el seu casalot, apareixerà recurrentment al llarg del Camí del Nord, la senda del qual discorre davant moltes d'elles.
Una de les etapes més belles que ofereix el camí a través de l'Orient càntabre és el tram que transcorre entre Meruelo i Galizano. La bombolla immobiliària no va causar aquí les destrosses que es poden veure a Noja, Argoños o Escalante.
Els prats que envolten l'església romànica de Santa Maria de Bareyo, al costat del camí del Nord, així com els aiguamolls de la ria d'All que s'obren davant del temple, conserven la virginitat pròpia d'altres temps. L'església mereix una menció per la bellesa del seu absis romànic, i perquè la seva edificació es deu completament al Camí del Nord, que discorre als seus peus.
Església de Santa Maria Bareyo.
Després d'admirar l'església i caminar entre els prats d'Ajo, cal desviar-se fins a la costa per menjar a La Cova de les Bruixes. Aquest rostidor situat als peus de la ria d'Ajo es troba incrustat en un turó que mira a l'estuari, i les seves coves i buits faran les delícies de nens i adults.
La seva relació amb el camí rau que a pocs metres es troba el convent de Sant Ildefons, noble edifici on, des del 1756 s'allotjaven els pelegrins que creuaven la ria per l'embarcador que s'alçava on avui hi ha La Cova de les Bruixes, i que avui allotja el Centre d'Interpretació del Camí de Sant Jaume a All. El lloc, per tant, traspua camí pels quatre costats, i el menjar, a més del paisatge, es recordaran durant el llarg camí fins a Santiago.
Vista de la ria des de l'aire.
Convé menjar amb mesurament a All si volem afrontar l'etapa fins a Santander amb una mica de bon ritme. Molt a prop hi ha el far pintat per Okuda, que tanta polèmica ha portat a Cantàbria, i el disseny avantguardista del qual ha augmentat el nombre de visitants que acudia cada estiu al cap d'Ajo, el més septentrional de la comunitat autònoma.
Lluny del far, la muntanya que separa Ajo i Ribamontán al Mar suposa un mirador inigualable del camí que hem realitzat i del que ens espera. Davant nostre, a ponent, la badia de Santander convida a ser croada per gaudir de la ciutat. Santander és un lloc del qual tot visitant ha sentit a parlar, i la fama plàcida i marinera del qual travessa fronteres. Però de moment, abans de creuar la badia en una de les barques, toca descansar.
Continuarà…