La imponent Villa Rosario, davant de la platja Santa Marina de Ribadesella.
Permeteu-me –sense semblar cursi a Espanya– utilitzar l'adjectiu 'belles' per descriure aquestes casalots d'indians reconvertits en hotels que s'escampen per la cornisa cantàbrica amb els seus impactants i descontextualitzats colors, la seva arquitectura i decoració colonials i aquestes exòtiques palmeres, símbol de la puixança econòmica dels que van tornar fa un segle de fer les Amèriques carregats de riquesa i fortuna.
Un popular i llatí qualificatiu que crec convenient i molt apropiat, perquè en realitat van arribar d'allà, de l'altra banda del toll, perquè són Les Cases que van venir del Mar, títol, per cert, de l'exposició fotogràfica que s'acaba d'inaugurar a la seu del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics del Principat d'Astúries a Oviedo i que romandrà oberta al públic fins al dia 8 de maig.
Vistes del Cantàbric des de la terrassa de Villa Rosario.
VILA ROSARI, RIBADESELLA
Si hi ha una joia indiana reconvertida en hotel per la qual sentim especial devoció, aquesta és Villa Rosario, un palauet de l'any 1914 que s'aixeca imponent davant de la platja de Santa Marina a Ribadesella, una vila marinera de l'orient asturià emmarcada entre el Cantàbric i els Pics d'Europa.
I diem joia perquè no hi ha casa senyorial al passeig marítim Princesa Letizia que destaqui més per la seva impressionant arquitectura: amb les teulades teulades vitrificades –en forma d'escates–, les torres asimètriques, els balcons, les terrasses i els porxos, i aquest color blau ceruli, reflex del mar amb què s'enfronta i abraça per igual.
Ens agraden els excessos, els elements originals (atenció a les galeries de vidre ia l'escala tallada en fusta massissa de cirerer), la decoració de tipus colonial (peces d'antiquari barrejades amb mobiliari trobat a l'edifici) i aquestes delicades habitacions (sis de les 19 amb vistes a la platja i al mar) que ens fan sentir com aquells marquesos d'Arguelles que es van inventar aquest balneari asturià a principis del segle passat.
Una de les habitacions de Villa Rosario.
Però sobretot valorem l´interès de la propietat des de fa una dècada per fer de l´estada a Villa Rosario una experiència completa que ens deixi un sabor de boca especial. És per això que la seva aposta gastronòmica sempre està entre les millors del Principat. En un ball de sinergies on l'arquitectura treu a ballar la gastronomia (i viceversa).
Una coreografia a la qual Marcos Granda, sommelier amb dues estrelles Michelin (una al restaurants Skina i una altra a Clos), acaba de sumar les seves harmonies i (com)passos. Des de fa quatre mesos l'asturià és al capdavant del nou restaurant de l'hotel: Ayalga, que significa tresor amagat en asturià.
Un projecte d'alta cuina el de Granda a Villa Rosario que pretén acaparar amb els seus menús degustació (curt i llarg) tanta atenció com les altres propostes, però que a Ribadesella ho farà tornant a les seves arrels asturianes, al producte de la terra. Compte a la seva carta de xampany amb primícies de 45 petits productors!
Marcos Granda ens té preparades moltes sorpreses al nou restaurant Ayalga.
LA CASONA BLAU DE CORVERA DE TORANZO
Entre bitcoins i antiguitats es mou Covadonga Fernandez, propietària de La Casona Blava de Corvera i autora d'Observatori Blockchain, un lloc web de referència pel que fa a l'univers blockchain (la transacció en cadena de dades i criptomoneda, dit d'una manera ultra resumida).
Periodista de professió (va treballar durant molt de temps per al diari ABC), fa 23 anys –els mateixos que ara té el seu fill– va decidir comprar aquesta casa d'indians declarada Casona Palacio per emprendre una nova aventura que la portaria a decorar amb molt de gust i eclecticisme un edifici que a l'exterior crida l'atenció pel color blau de la façana ia l'interior, pel terra original de rajoles hidràuliques en forma de escaquer.
“La rehabilitació va ser capritxosa. Les rajoles estan fabricades a mà de forma artesanal en un taller d'Oliva (València), que aleshores era expert en realitzar les terres en forma de catifa dels palaus marroquins”, comenta Covadonga, que va respectar els elements originals durant la reforma.
La Casona Blava de Corvera, pintada com la resta de casalots amb els colors vistos a Amèrica.
No queden gaires mobles, això sí, d'aquella època, tan sols un enorme armari al saló que Covadonga va haver de restaurar. Van ser altres tresors els que va trobar la periodista per a gust i gaudi de la seva curiositat innata: “Els propietaris devien viatjar molt per Amèrica. Tinc cartes supercurioses. Tenien família a Mèxic i ells els manaven per escrit el que estava passant allà. Tinc la revolució mexicana escrita en forma de missives; també una interessant col·lecció de fotos de finals del XIX”.
Un jardí de 5.000 metres –coronat amb exòtiques palmeres, com la tradició indiana mana– envolta la Casona Blava, que amb les seves deu habitacions és un lloc idíl·lic per acostar-se a Cantàbria a conèixer el poble de Corvera de Toranzo, però també Santander i les platges de la seva badia, així com els propers arenals de Suances i Oyambre, a Comillas .
Ah! Per cert, l'estada es pot pagar en bitcoins –com la innovació millennial mana–.
Preciosa entrada amb terra hidràulic en forma de escaquer a La Casa Azul de Corvera, Cantàbria.
LA CASONA D'AMANDI, VILLAVICIOSA
Confessa Bárbara Bucero, copropietària des de fa sis anys de La Casona d'Amandi, que encara els queda molt per investigar sobre la història que envolta aquest edifici, declarat singular el 1991. Diverses són les versions que encara han de contrastar sobre els seus amos primigenis, que "creiem eren d'aquí, de Villaviciosa, i van viatjar a Mèxic, on van tenir una barreteria el 1860", en paraules de Bàrbara.
Destaca en aquesta casona asturiana de color albo la seva immensa i impol·luta galeria original, restaurada amb precisió i subjecta per columnes de ferro. I els seus espais estan plens d'antiguitats, ja que abans que fos un hotel, a la també coneguda com a Quinta La Ballina, va viure una família d'antiquaris, per la qual cosa podem trobar pianoles, mobles del segle XVIII i gravats del romànic asturià.
La Casona d'Amandi i la plusquamperfecta galeria original.
També immens (ni més ni menys que 11.000 metres quadrats) és el jardí francès on mira la galeria, que es converteix per al viatger en una talaia de luxe –equipada amb bufons i contextualitzats seients de vímet– des d'on observar des de les altures i amb nostàlgia els arbres centenaris que envolten l'edifici.
Situada a Amandi, al consell de Villaviciosa, a La Casona d'Amandi (de només nou habitacions) assentada –entre prats i horts– a la vega del riu Valdediós, l'hoste ve sobretot a la recerca de la tranquil·litat, tal com ens revela Bárbara, però també es troba amb una gastronomia sostenible basada en el producte de proximitat i ecològic: “el peix arriba diàriament del port de Tazones i les fruites i verdures de les hortes asturianes, per això el nostre menú degustació del cap de setmana (de cinc plats) i els sopars de l'hotel (de tres) varien depenent del que disposem cada setmana”.
Esmorzar a La Casona Blava de Corvera, a Villaviciosa.
CINQUENA DE VILLANUEVA I LA CASONA DE LA PACA
El mateix nombre d'habitacions, un total de 19, tenen cadascuna d'aquestes cases d'indians reconvertides en hotels per Montse i Carmelo. La primera, la Cinquena de Villanueva, està situada a les portes dels Pics d'Europa, a Villanueva de Colombres, i va ser construïda el 1908 pels seus amos primigenis, emigrants espanyols que van tornar de Mèxic i Xile amb una gran fortuna.
Catalogades tant la finca com la casa com a Patrimoni Indià, segons ens explica la Paula, l'encarregada, criden l'atenció a l'exterior els balcons i miradors de pedra i fusta i la columnata de l'entrada, ia l'interior la porteria de caoba, l'escala ornamentada i els frescos dels sostres.
Cinquena de Villanueva, una de les "Cases que van venir del mar" (exposició a Col·legi d'Aparelladors d'Astúries, Oviedo).
Per la seva banda, La Casona de La Paca, a Cudillero, al desconegut occident asturià, és una mica més antiga, ja que data del segle XIX, però el seu origen és comú: el d'un indià, en aquest cas José Martínez, que va emigrar per 'fer les Amèriques' i va tornar carregat de tants diners com per construir-se una ostentosa 'mansió d'estil colonial' amb què presumir de la seva riquesa.
“La Palmera la vam haver de plantar nosaltres. Aquest indià, un comerciant de tabac que no tenia hereus, va venir només perquè havia de demostrar la seva fortuna i se'n va tornar a marxar de nou a Cuba", comenta amb gràcia Juana, l'encarregada de l'hotel, que també ens indica que la casa està catalogada i registrada al Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics del Principat d'Astúries.
Cudillero des d'una de les habitacions de La Casona de la Paca.
Ens explica també Joana que l'estructura de aquesta casa és més rectangular que les de l'orient asturià, molt més semblants a les hisendes mexicanes, perquè l'indià propietari va tornar de Cuba, i l'habitual era intentar imitar les arquitectures amb què havien conviscut a Amèrica.
Tot és de color intens i desprèn alegria a aquest impactant casalot reconvertit en hotel, des de la seva elegant decoració amb tocs colonials fins a la seva esmorzar casolà a base de productes típics de la terra: torrijas, casadielles, frixuelos, rosquilles d'anís, pastes artesanes... També el seu imponent jardí, on en aquest cas és un roure de 400 anys d'antiguitat el que resta protagonisme a la palmera.
El Carib (asturià) sembla representar La Casa de la Paca.