Converses Condé Nast Traveler: Nòmades digitals
La tercera jornada de les Converses Condé Nast Traveler anava d'anar-se'n, però sense deixar-ho tot; de canviar d'aires i la llibertat que això dóna, però sense renunciar a seguir al mercat laboral; d'abandonar la ciutat, però quedant-nos amb el que és bo d'ella. En definitiva, anava o ha anat d'això del que darrerament es parla tant, de convertir-se en nòmada digital.
I no, no ens referim a aquests cursos en què et prometen allò irrealitzable, hem parlat de realitats, de realitats ja presents. N'és una bona mostra la primera de les xerrades La ciutat no és per a mi, en què han intervingut Carlos Jonay Suárez, consultor d'Estratègia Digital i cofundador de Pobles Remots, Nacho Rodríguez, fundador de Nomad City, i les relacions públiques Raquel Sánchez, amb Gema Monroy, redactora en cap de Condé Nast Traveler, com a moderadora.
El teletreball que la pandèmia ha generalitzat, serà flor d'un dia o ha arribat per quedar-s'hi? ¿Servirà per fomentar la digitalització i per repoblar aquestes zones buidades? Què hem de tenir en compte si ho volem fer així?
Per començar, deixem de parlar de nòmades digitals i apostem per lús del terme teletreball. Aquesta diferenciació l'ha posat sobre la taula Raquel, relacions públiques que viu a Eivissa des d'on treballa per a clients que majoritàriament són a Madrid. “Nòmada digital i teletreball no s'estan fusionant”.
El nomadisme digital és només una de les opcions que ofereix la realitat del teletreball. “Nòmada és el que viatja de forma permanent i digital perquè treballa en un entorn digital”, introdueix Nacho per, a continuació, matisar que el teletreballador és aquell que pot treballar en altres entorns, però sense necessitat d'estar viatjant constantment. “No ha de treballar des de casa seva, pot estar al camp, la platja i fins i tot en un coworking que l'agafi més a prop del seu espai habitual de treball”.
I és precisament aquest teletreball el que s'ha implantat des de l'esclat de la pandèmia, generalitzant-se durant alguns períodes de la mateixa i trencant amb l'estigma que tenia dins de moltes empreses. Al final, resulta que digitalment sí que era possible implementar-ho, el que faltava (i continua faltant) és la cultura.
Carlos Jonay, Nacho Rodríguez, Raquel Sánchez i Gema Monroy
“Hi ha una cultura de presencialisme, que la gent sigui a l'oficina amb una cultura del control més que de confiança. Si tu contractes algú és perquè confies que pot fer aquesta feina i t'ha de fer igual on sigui”, resumeix Carlos, que considera que, actualment, no estem preparats perquè el teletreball s'implementi al 100%, i parla que el 25% dels treballadors hi podrien estar a tres o quatre anys vista.
En aquest mateix sentit apuntava Nacho, en assenyalar com la manca de presencialitat durant aquest període ha provocat incomoditat en aquells líders d'equips que no estaven capacitats ni tenien els recursos necessaris per gestionar la feina des de la distància. A més, també ha posat sobre la taula la manca de normatives per regular aquesta realitat que ha fet que molts països, entre ells el nostre, hagin començat a legislar.
A Raquel li agrada pensar en la idea que aquesta realitat ha arribat per quedar-se convida els empleats a parlar-ne a les seves empreses, a demanar-ho ia creure que sí, que potser és possible deixar aquest pis a Madrid i treballar veient la platja al fons, com està fent ella en aquesta xerrada.
Els estudis apunten que en aquesta circumstància augmenten la creativitat i la productivitat, i Raquel ha començat a obsessionar-se amb un concepte, el de la ‘treballació’. “Tindré un estil de vida que s'assembli a les meves vacances, però treballant. I faig el mateix en moltes menys hores perquè estic en un entorn que et convida a acabar més ràpid perquè me'n vaig a la platja tan bon punt acabi i em veuré el capvespre”. Bé de bellesa que és un continu estímul per al que ja dèiem, la creativitat.
Nacho ho veu igual. "El que és estrany en els propers anys serà haver d'anar a l'oficina per treballar". El major handicap que subratlla actualment és el de la connectivitat, però també és conscient que la tecnologia avança molt ràpidament i que d'aquí uns anys serà fàcil treballar des de qualsevol lloc.
En aquesta línia, destaca com atraure professionals del coneixement permetrà que l'economia de les zones rurals s'activi, però és important, com apunta Carlos, per la seva banda, que la ruralitat s'entengui des de l'entorn rural.
“Primer cal entendre la ruralitat, millorar-la i veure què podem sumar per millorar-ho, però que no impliqui gentrificar o urbanitzar”, sent conscients que allà on anem sempre generem un impacte.
Per ell, el teletreball no és nou, ja hi era. “Porta amb nosaltres des del 2000, el que hauria de passar és que es normalitzés”. Tant de bo, perquè, com ha conclòs Gema Monroy, “gràcies per animar-nos a viure una nova vida”.
La segona de les converses, Viatges i cultura empresarial , ha anat a càrrec de Rocío Abella, sòcia de Deloitte, qui ha compartit una detallada anàlisi de les tendències empresarials que afectaran el món del viatge.
Perquè el món ha canviat. La pandèmia ha fet saltar pels aires aquesta transformació digital que estàvem vivint, en què res no era definitiu. Tampoc no els consumidors i les seves necessitats. I el mateix ha passat amb la indústria del turisme.
Quan el Covid-19 va irrompre a les nostres vides, el turisme es trobava en un ascens clar degut, entre altres coses, al creixement d'una classe mitjana amb possibilitats de viatjar.
Amb un entorn actual en què predominen els viatges domèstics i el canal online continua sent rellevant, el turisme dels propers anys presenta diversos interrogants que ens poden servir, alhora, de pistes per entreveure com s'anirà adaptant el sector a una realitat que cercarà l'equilibri entre allò d'abans i allò que hem viscut recentment.
Quico Taronjí i Rocío Abella
Així, s'espera un augment de la demanda a causa del creixement de la classe mitjana; que allò virtual no substitueixi allò físic, però sí que convisquin en experiències híbrides; que calgui treballar l'estabilitat sanitària, mediambiental, social, política i tecnològica; que es desenvolupin polítiques de protecció pública i regulació; i que els gegants tecnològics aliens al turisme que han començat a entrar al sector ensenyin les seves cartes.
Rocío insisteix molt en el terme phygital . “No ens creiem que gaudirem el món a través de pantalles, sinó que volem models mixtos i híbrids”. Volem que el món digital complementi el físic, volem que les nostres experiències siguin més riques gràcies als nostres dispositius. “El físic ens dóna el contacte amb les persones i això tornarà per quedar-se i li donarem moltíssim valor”.
Donarem molta importància a les relacions cara a cara i “és el món del turisme el que ens ajudarà que això sigui una realitat i que tornem a viatjar i que ho fem de forma més innovadora i amb més experiència”.
La tercera xerrada del dia portava per títol Destinacions intel·ligents. El teletreball com a forma de vida: nòmades digitals i ha suposat un intercanvi d'idees enriquidor sobre el que suposa per a les ciutats l'arribada d'aquests treballadors itinerants, el positiu que deixen i els desafiaments que plantegen.
Carlos Romero Dexeus, director d'R+D+i de Segittur; José María Ezquiaga, soci fundador a Ezquiaga Arquitectura; Mar Santamaría, cofundadora de 300.000 km/s; Raúl López Maldonado, regidor delegat de lÀrea dOrdenació del Territori de lAjuntament Málaga; i la moderadora Ariadna Cantis, fundadora d'Ariadna Cantis Comunicación, han aportat diferents punts de vista per aproximar-nos a aquesta realitat.
Amb les seves opinions, els quatre ponents han elaborat una definició de el que consideren una destinació intel·ligent. Carlos ha subratllat el seu caràcter “innovador, sostenible, tecnològic, accessible i bona governança”. També la necessitat que aquests llocs proporcionin autonomia perquè els nòmades digitals puguin realitzar la seva feina amb total llibertat i que, a més, comptin amb una sèrie d'atractius (culturals, gastronòmics, vida social…) que donin aquest plus de qualitat de vida.
A més, han d'apostar per diversificar oferta i per monitoritzar els desitjos i les aspiracions d'aquests visitants temporals per saber adaptar-se al llarg del temps i no quedar captius d'un format que, arribat el moment, pot implicar-ne el declivi.
En aquest punt jugarà, o ja està jugant, un paper clau la tecnologia, especialment el Big Data, amb què es podria evitar caure en errors del passat com la massificació. Si a l'estiu de 2020 Benidorm va aconseguir combinar dades i aplicacions mòbils per ordenar l'accés a les platges, Per què no es podria extrapolar això a les zones de les ciutats on tradicionalment es concentren els turistes?
Carlos Romero, José María Ezquiaga, Mar Santamaría, Raúl López i Ariadna Cantis
“Hem parlat del turisme només amb el nombre de llits d'hotels que anàvem tenint a les ciutats. El fet de comptar amb més dades és clau i que es faci de manera oberta i compartida, també. El projecte de turistificació que vam fer a Madrid posava sobre la taula dades que ens permetien mapificar el fenomen de la turistificació per generar un debat, anar més enllà i convertir el turisme en una cosa que ens permet fer transversals les polítiques”, indicava Mar.
Transparència per evitar la rigidesa dels mercats perquè com apunta, José María, “el Big Data ens ajuda a la desestacionalització, que és clau i que és el taló d'Aquil·les de moltes destinacions”.
“El més interessant és que l'estacionalitat no sigui tan curta, que generem un espai d'estabilitat perquè els qui poden triar on viure i elegeixin la nostra ciutat, (…) a més del corrent, exigeixin un plus: allò sanitari, la xarxa gastronòmica i, a nivell urbanístic, que intentem barrejar usos amb la regulació dels habitatges turístics, que hi hagi una possibilitat de barrejar els usos comercials i residencials perquè no hi hagi una sectorització amb declius quan hi hagi alts i baixos”, explica Raúl.
Tot això enfocat a captar un talent que permeti a les destinacions no dependre exclusivament del turisme, però que posa sobre la taula dos aspectes: la regulació i l'oferta d'habitatge per a aquelles persones que es desplacen a un lloc durant un temps perllongat, però no indefinit.
Regulació perquè, com apunta Mar posant com a exemple el cas de Barcelona, la captació de talent implica millora econòmica, però també l'expulsió de la població local dels seus llocs de residència propiciada per l'arribada de persones amb un poder adquisitiu més gran que incrementa el nivell de vida. “Cal entendre com es pot regular aquest ús temporal de la ciutat”.
Pel que fa a l'habitatge, la demanda de l'opinió pública, la transparència que facilita el Big Data, l'evolució del nostre concepte d'habitatge motivada pels canvis que podem experimentar a les nostres vides o models com el Build to rent, que passen per la construcció d'habitatges enfocats a aquest tipus de lloguer que no tregui espai al turístic ni al residencial, seran clau perquè el sector immobiliari canviï.
Això sí, aquesta tendència no implica la fi de la vida urbana a les grans ciutats. “Tant de bo l'Espanya Buida es beneficiï del teletreball, però el talent crida el talent i la gent vol ser on hi hagi gent semblant amb les mateixes inquietuds, un brou de cultiu de la interacció. Hem notat el valor de la trobada casual. La ciutat té molt bona salut”, assegura José María.