Tinc un amic, periodista de llum, a qui cada dia conviden mínim a quatre saraus i m'explica baixet que ja controla una tècnica depuradíssima de tants anys i tanta coartada esmolada com un ganivet car: diu que no a un (A) perquè ha d'anar a un altre (B) però finalment acaba anant a un tercer (C) i, si la nit es posa ximple, acaba passant-se pel quart (D).
És un xafardell que m'he tret així perquè sí —plop— però que em ve de perles per dir el que vull dir avui tan alt que em quedi sense veu, ronc com Rancapino. És que de veritat, aquestes últimes setmanes he arribat al meu topall de plans als quals no em ve de gust anar perquè quina mandra, quin tedi, quin sobirà (ja no dic mai “conyàs”, que viure és aprendre a fer les coses bé) avorriment plantar-t'hi amb la teva cara que t'interessa una milla (no t'interessa gairebé mai, si acabes anant és per alguna cosa semblant a un compromís, no sigui que et deixin de convidar) això al que se suposa vas: a la presentació d'aquest llibre l'autor del qual te la xufla, aquesta marca que ara resulta ser sostenible de la llet (així), aquest nou restaran l'interiorisme del qual ocupa gairebé tres paràgrafs de la nota de premsa que no llegiràs i que pretén (així) ser el nou Amazonià, el nou place to be madrileny, com no vindràs si serà el piu, Terrés: però és que jo no vull anar-hi. Ja no vull anar (gairebé) a plans però de veritat, t'estima igual.
Una de les primeres raons d'aquest tedi és que les converses en aquests saraus amb photocall acaben sent un toll espès, que no se't noti la careta que t'importa una merda, i les frases acaben caient sobre el teu ànim com aquestes mosques d'estiu a una pel·li de Lucrècia Martel; no us perdeu La Panxa, per Déu Sant.
Jo intueixo que ningú fa gaire cas a allò d'Oscar Wilde: “No hi ha més que dues regles: tenir alguna cosa a dir i dir-ho”. Així que el que un acaba fent és el que acabem fent una mica tots, que és beure com polls, beure'ns fins a l'aigua dels testos i moure amb pretesa el pam pam fins a la zona on surten els canapès: croquetes i hamburguesetes gurmet i bé de picolins (picolins per les orelles) sempre inventant la roda els meus amics del càtering.
L'amiga estupenda, de Saverio Costanzo.
Jo què sé, ja que hem vingut fins aquí doncs ho passarem bé, cavillem entre el desconsol i el desfogament —però és que no és veritat, ànima de càntir: on en realitat volem estar és en caseta, aire condicionat en mode congelació, gatets roncejant, L'amiga estupenda a HBO Max i potser un parell de copes de Remírez de Ganuza; si total, amb això de la inflació, els diners (em diu el meu assessor) ja val menys que na i al banc pinta poc, doncs fiquem els bitllets a cecina i formatges rics.
Jo intueixo que ja caminem tots una mica palla, com estarem amb aquest món en flames, quan no és una cosa és una altra: mosquit tigre, gasofa a tres galls dindi, l'abstenció pels núvols. A la Laura li passa una cosa semblant però amb les trucades de telèfon: no les suporta —ha dit “fins aquí” i que això de parlar per telèfon com que no, que la deixin en pau; que t'estimo molt però que no em truquis, m'envies un àudio i ja et contesto quan pugui (i vulgui, és clar). Reconeix que li costa moltíssim reclamar aquest espai, però que cada pas ho celebra com una conquesta: és que ho és.
És imperatiu que siguem terriblement conscients del valor daquest espai, perquè cada centímetre és un tresor. No en tenim més que el temps que ens quedi per viure, res més.