'Un tribut a la terra' recorre l'esdevenir de la tribu dels Dene al Canadà.
“Crec que la manca de respecte per la natura és un dels motius pels quals tenim aquesta pandèmia”, reflexiona amb certa pesadum Joe Sacco durant la roda de premsa virtual en què xerrem amb ell sobre la seva nova obra, Un tribut a la terra (Reservoir Books). L'autor de la cèlebre novel·la gràfica Palestina, sobre la problemàtica dels territoris de Gaza i Cisjordània, ens parla des de casa seva a Portland d'aquest nou projecte sobre la relació dels indígenes nord-americans amb el territori. “Els capitalistes no tractem amb respecte la terra”, sentencia.
La humilitat amb què tracten la naturalesa els indígenes del Canadà és un dels grans ensenyaments que ha rebut durant l'elaboració d'aquestes gairebé 300 pàgines (amb tapa dura), que l'han portat al nord-oest d'aquell país, on els valuosos recursos minerals (petroli, gas i diamants) han portat feina i desenvolupament, però també han comportat la tala de boscos, el fracking, els abocaments tòxics i els oleoductes. El paisatge se n'ha vist afectat, però també la vida tradicional d'un poble que ha vist com la seva cultura era destruïda amb ferotgia i premeditació.
Joe Sacco
"Els Dene -la tribu que conforma l'eix central del seu llibre- creuen que són propietat de la terra, mentre nosaltres creiem que ens pertany", assenyala l'autor. Han viscut a la vall del riu Mackenzie des de temps immemorials, i la terra és per a ells l'element central de la seva manera de vida.
Trampers, caps indígenes, activistes, sacerdots... una gran diversitat de personatges recorre les pàgines d'Un tribut a la terra, perduts a impactants i àrids paratges on la lluita per la supervivència no es deu només als factors naturals. Alcoholisme i drogoaddicció, abusos i nens arrencats de les seves tribus nòmades, incapaços de reconnectar amb les seves famílies, són algunes de les conseqüències d'una opressió colonialista que va tenir lloc en aquest paradís natural, i de la qual encara en sabem molt poc.
Portada d''Un tribut a la terra', de Joe Sacco (Reservoir Books).
"Per controlar la terra havien de controlar els que hi vivien", resumeix l'autor nord-americà, nascut a Malta el 1960. Inicialment, Sacco planejava una història breu per a una revista francesa i va realitzar un viatge de tres setmanes a la part nord del riu Mackenzie. “Quan vaig arribar, vaig descobrir que hi havia moltes més històries de les que pensava. Vaig decidir que el projecte mereixia un llibre i vaig decidir tornar tres setmanes més, fins que vaig tenir força material per a una bona història. Al primer viatge no havia captat tot el que volia. Vaig parlar amb molta gent i, en profunditat, amb unes 30 persones: caps de poblats, persones amb postures enfrontades pel que fa a l'extracció de recursos, líders polítics i líders indígenes”, rememora. Després, va tornar a casa, va escriure el guió i va començar a dibuixar, cosa que li va portar uns quatre anys. “Així funcionen sempre els meus llibres”.
Pel periodista i il·lustrador, el més impactant del procés va ser descobrir la quantitat d'abusos que es van cometre, el sistema reglamentat per posar fi a les llengües autòctones, els maltractaments als xavals per parlar la llengua pròpia. “Quan tornaven a la seva comunitat ja no podien parlar la llengua nativa i no podien comunicar-se amb els pares i avis. Es van trencar tots els fonaments de la cultura. Per això deriven molts problemes psicològics. Hi ha molt alcoholisme a les comunitats indígenes, directament relacionat amb aquesta destrucció cultural”, explica sobre el que qualifica com un terrible genocidi cultural identitari.
Un trineu tirat per gossos, entre Tuktoyaktuk i Inuvik, al delta del riu Mackenzie.
EL CANVI CLIMÀTIC I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES
Sacco es declara pessimista davant del canvi climàtic. “Alguns experts ja van advertir que podia passar el que està passant amb el Covid-19 i no vam estar preparats. De la mateixa manera, en algunes zones del planeta s'ignorarà el canvi climàtic. En altres es viurà amb més intensitat. El meu temor és que cada país esperarà que l'afecti directament. No sé si hi ha polítics tan valents com per canviar la nostra vida avui en previsió dels efectes a mitjà-llarg termini”.
Per això voldria fer un llibre sobre el canvi climàtic. “A la majoria li resulta una mica abstracte, suposa parar atenció a alguna cosa que passarà en 50 o 100 anys, i ens costa connectar-nos amb el futur. Pensem que no és el nostre problema, per desgràcia”, ens explica. “I el procés comença on s'extreuen els recursos naturals, on hi viuen els indígenes. La meva idea era explicar això. Vaig pensar que a Amèrica del Sud hi ha històries molt conegudes de pobles indígenes que lluiten contra aquesta manera irresponsable d'utilitzar la terra, però algú es va posar en contacte amb mi des del Canadà i em va explicar el que hi estava passant, va resultar ser una realitat molt complexa de la qual jo no en sabia res".
"A Amèrica del Nord no sabem res del Canadà. Crec que passa igual a Europa. Jo mateix no entenia les implicacions reals dels internats per a indígenes. Creia que el colonialisme era cosa del passat però té implicacions en el present, encara respira, no ha mort”, subratlla l'autor, que manté que aquest segueix viu a les grans corporacions.
El llibre aborda la problemàtica ecologista i social dels territoris del nord-oest canadenc.
Davant la pregunta de com les tribus poden resistir la colonització, replica: “És una lluita molt costa amunt. A ells els correspon decidir com resistir. Els més joves intenten reconnectar amb allò que els feia forts abans. Cultura i política van de la mà per a ells. Tenen consciència crítica, almenys aquells amb què he tractat. Fins a cert punt nostàlgica, però sobretot una cultura viva, que entén que estem en un món diferent”.
Al Canadà hi va haver una comissió de la veritat i la reconciliació, bàsicament dedicada a investigar el que havia passat als internats per a nens indígenes. “Va ser el mandat d‟un tribunal. Es van avaluar els danys i com se'ls havia de compensar econòmicament. Però és clar, donar diners a persones que tenen una addicció... per desgràcia, molts van acabar matant-se. Després, aquesta comissió va elaborar un informe que va arribar a la conclusió que s'havia dut a terme un genocidi cultural. Jo no tinc cap crítica cap a la comissió, però fer un informe no resol el problema, pot donar l'errònia sensació de punt final però les conseqüències hi són”.
Va tenir la seva rellevància, admet l'autor, però “Canadà ha d'assumir que el problema a les comunitats continua”, sosté. “I això que, almenys, Canadà ha anat més enllà que els EUA, on el genocidi va ser molt físic. Hi ha un museu a Washington dedicat als indígenes, però no hi pots captar ni una mica del que va passar. No hi ha una voluntat real de saber què va passar durant el període de colonització”.
El nord-oest canadenc, un paradís àrid on el problema més gran no és precisament el clima.
Les maneres d'explotar els recursos naturals han enfrontat a la regió diferents dilemes al llarg de la història recent, que han portat a abusos de la terra i dels pobles indígenes, sovint exclosos de les decisions al respecte o empesos a prendre decisions que acabarien per fragmentar-los internament. Ecologisme, problemàtica social i història es barregen en una aventura que fa pensar molt al lector, i que combina la pròpia comprensió de la nostra realitat amb testimonis personals que ens commouen al més profund.
PERIODISME I ACTIVISME
“Vull seguir fent periodisme, és el privilegi més gran que hi ha, simplement parlar amb gent, entrevistar, ho gaudeixo molt. Però una part de mi vol fer coses diferents”, ens contesta Sacco quan ens interessem sobre el proper projecte. Serà potser més conceptual, com el de La Gran Guerra? “Per mi aquest llibre va ser un intent de no pensar en històries individuals, que és el que faig normalment. M'interessa com actua la gent en massa i per això vaig pensar en aquell conflicte. Tendem a pensar que una acció en grup pot ser una cosa bona però també pot tenir resultats catastròfics”.
"Ara estic treballant en un llibre molt underground, filosòfic i divertit (espero!), que aborda molts temes sobre els quals he reflexionat i que no puc incloure als meus treballs periodístics. El periodisme em desperta algunes preguntes que no es poden contestar de manera periodística i estic analitzant aquestes qüestions d'una altra manera.”
Joe Sacco va entrevistar dotzenes de persones per reflectir la història de la reivindicació dels Dens.
El concepte de periodisme gràfic és, en qualsevol cas, nou per a molta gent, que normalment ho associa a la fotografia, encara que cada cop hi ha més autors dedicats a aquesta forma d'expressió i documentació. "El que intento fer és fer una impressió, crear una atmosfera a través d'un munt d'imatges", explica. I afegeix: “El periodisme està relacionat amb l'activisme en certa manera, però no és el mateix. Jo sóc d'esquerres clarament, crec que queda clar a través dels temes que escullo, però t'has de confrontar a certes coses. Hi ha gent que em deia 'no parlis dels internats, de l'alcoholisme', però aquests temes sortien tota l'estona... Si vols ser periodista has d'estar obert, és gairebé més una actitud respecte del que fas. Has de ser capaç d'escoltar”.
“Potser el secret del periodisme és que a la gent li agrada parlar de si mateixa, i si els dónes aquesta oportunitat, s'obriran a tu. Jo animo els que volen ser periodistes a perseverar, crec que és un camp que pot créixer molt”.
El governador general del Canadà John Buchan (al centre, amb bastó) conversa amb tres sacerdots de la missió a Fort Good Hope, un dels escenaris que recorre l'obra de Sacco, el 1937.