Far de Punta de Barca, a Muxía
Es queden amb el darrer segon de llum del dia. Potser per acomiadar els que se'n van anar i van donar cognom a aquesta costa. Tots els vaixells van haver de morir aquí almenys una vegada. La Costa da Morte porta molt de temps pagant a Caront. De vegades només veus nens petits i àvies. Els adults se'n van. Com a la guerra.
Una anglesa el va trucar país de somnis i naufragis fa més d´un segle. Annette Meakin explicava, ja el 1907, que les dones gallegues eren com a amazones. Els restes no tenen campanes perquè se les van emportar a les esglésies, per poder resar els morts.
Platja de Langosteira, a Fisterra
La mar, sempre la mar, que asseca les mans i fa olor fins a les pedres, és el camí d'entrada i sortida.
El SS Priam, per exemple, va deixar diverses caixes a la costa el 1889, davant de les illes Sisargas. Joies i riqueses, centenars de metres de teles de llana i cotó, conyac, rellotges d'or i plata, lliures esterlines. Només una caixa, d?aspecte estrany, lacada en negre, suau com una perla. La van obrir a cops de martell, però a dins no portava res. Protestava, només notes, com a gemecs. Era un piano. En aquesta costa ha naufragat de tot, fins i tot mandarines.
Xosé Manuel Lema Mouzo troba un exemplar d'un diari vell buscant informació sobre la vida social i cultural a la Costa da Morte abans de la Guerra Civil a l'hemeroteca del centre Blas Espín de Ponte do Porto. Posa que és de l'any 1904 i es diu El Nord-oest i parla per primer cop d'aquesta costa. Quatre anys més tard ho farà una amiga íntima de la reina Victòria Eugènia.
Annette Meakin deia que Galícia era la Suïssa d'Espanya. “És aquí on les onades furioses, creixent com a llevat, trenquen sobre roques mig amagades i, aconseguint una fabulosa altura, cauen sobre elles amb el soroll del tro fins i tot amb el temps més tranquil. És aquí on els cadàvers de desafortunats pescadors són tan freqüentment arrossegats a la riba que els diaris locals anuncien el succés gairebé sense cap comentari”.
Una religiosa passeja pel moll del poble pesquer de Malpica
Parlava de les catàstrofes i de la duresa de la vida marina com una mena de barreja impossible de separar, com si fossin les eines del fuster, com els colors duna paleta del pintor.
Meakin, viatgera empedreïda, va ser la primera dona a arribar al Japó al Transsiberià. Va descobrir que el cognom fúnebre d'aquesta costa portava un segle a la memòria dels seus habitants. La Costa da Morte és el punt amb més catalogat de sinistres marítims del món.
El dolmen Pedra da Arca és a Malpica i explica la llegenda que va ser construït per una moura, un ésser místic, una dona bellíssima que viu sota la terra o l'aigua. Es pot veure asseguda a la riba dels rius, pentinant els seus cabells llargs, observant.
Com els fars, testimonis muts de viatges i pirates, com les dones, com els homes. A Malpica n'hi ha un, a les Sisargas. Va ser aquí on va dir adéu el SS Priam un 11 de gener. Nou vides, entre les quals hi ha el capità. Boira, temporal, la llum que s'entreveu no sembla d'aquest món, o que confon amb la del cap Vilà.
No hi ha cap empresa que es faci càrrec de la comunicació amb l'illa. Cal parlar amb els veïns. Sol fer vent i fred, però els seus cors són càlids. Al bar O Pescador ho saben bé. És la finestra al port, on mariners i roderes passen el temps.
Façana del poble de Corme, on són visibles els estralls del salnitre, el vent i la pluja
A les illes, però, no hi ha ningú, tot és agrest. Grande, Chica i Malante són els seus noms. Hi ha corbs marins monyots i gavines. I penya-segats de més de cent metres.
A Corme hi ha percebeiros i percebeiras. Els percebes són com aquests baobabs del Petit Príncep. No són nous per a ells. A Corme ja hi havia població el 1105, segons documents trobats al monestir de Caaveiro.
A prop del far hi ha creus en record dels que van perdre la vida a la seva feina. Perquè a la punta d'O Roncudo, que es diu així perquè brama i ronca com els condemnats que es van enfonsar al riu Aqueronte, és on hi ha els percebes més preuats. No es deixa cultivar, no atén raons. La mar, sempre la mar, copeja on fa més mal.
Els pocs regals que deixa estan de camí al far ia les cruïlles. Petites caletes de sorra blanca i fina miren el passejant convidant-lo a descobrir els seus secrets. Dóna Insua i Gralleiras. Compte amb les marees. Algunes amaguen la platja.
Pescadors al port de Malpica
El naufragi del Prestige al novembre de 2002 va obligar a sortir els pescadors amb guants i gerres per defensar-se del tercer accident més costós de la història. Fins la platja dels vidres de Laxe va deixar de semblar un abocador. Aleshores, el chapapote arribava fins a l'església a Muxía. El petroli abocat va cobrir tota la Costa da Morte de negre.
La Costa da Morte és també terra de meigas, d'horris, de castells, de revoltes, de castanyers d'índies. Una mica més a l'interior, a Vimianzo, molts dòlmens surten al teu pas. Pedra Cuberta, Casota de Berdoias, Pedra da Lebre. Els celtes es resguardaven del temps a cases de pedra. Quan veien el mar era com sortir del mite de la cova. De fora descobrien aquí llocs exòtics i plaers desconeguts.
A Camelle, a 1934, va partir en dos altre petrolier, el Boris Sheboldaev, un tanker soviètic. El capità va ser rescatat i després obsequiat amb el menjar propi de la zona: uns percebes. El pobre capità va intentar menjar-se'ls amb ganivet i forquilla.
De Camelle eren els bussejadors experts que van treballar en el desballestament del naufragi de l'HMS Serpent. Fins i tot un pop els va ajudar a la recerca com a localitzador de monedes d'or. Va embarrancar a la Punta do Boi, es va enfonsar davant de la platja de Trece, el 1890. Va ser una tragèdia, van morir 173 persones. Només hi va haver tres supervivents.
Puntes Maria Julia, a Camariñas
Tres anys després ho va fer el vapor mixt Trinacria, el vaixell de les monges, o dels defunts cremats (difunts cremats). Els veïns, impotents, no els van poder salvar. El garbuix de fusta i greix es va haver de cremar. El gos del capità Murray va treure el cos sense vida del seu amo. Quan el van enterrar al cementiri dels anglesos de Camariñas es va mantenir al peu de la tomba sense abandonar-ho.
El fenomen d aquesta costa es fa viral. Tres anys més tard i Camariñas té el primer far amb llum elèctrica del país. Aquestes històries s'expliquen de mares a filles mentre es fa encaix de boixets. Maria Júlia aixeca la mirada. “Aquí les nenes o aprenen des de petites per passar o hivern”, explica. (Aquí les nenes ho aprenen des de petites per passar l'hivern). Perquè l'hivern és dur i, de vegades, fa pujada.
A Ponte do Porto va ser el centre comercial que va fer estendre l'encaix de boixets de Camariñas per tot el món. S'enviava a Cuba, a Argentina, als Estats Units.
El punt més occidental de l'Espanya peninsular també és aquí. El far del cap Touriñán és del 1898, de quan es va perdre Cuba. Hi ha una restinga que s'endinsa a la mar en línia recta, en direcció nord des de la Punta Gaivoteira i que és un seriós perill per als navegants. Són les penyes conegudes com A Laxe dos Buxeirados , i és com la retranca. De vegades malenconiós, altres graciosa, altres feridores. Sembla que no, però després sí.
Puntes de coixí tradicionals de la botiga Puntes Maria Julia, al poble de Camariñas
Les onades baten contra la costa mentre que el camp balla amb el vent com a poc a poc. A la Costa da Morte les onades juguen amb tu i el vent sembla voler treure't un somriure. De vegades sents que intenta vomitar la ràbia. El riu Xallas desemboca en cascada, la d'O Ézaro, com a resposta a aquesta força de la naturalesa. Coses del karma.
A Touriñán un vaixell anglès, el Magdeleine Reig, es va emportar un balandre espanyol. Van socórrer els nàufrags però els van deixar a la Corunya de mala manera, fins que el guaita del port els va rescatar. Gairebé trenta anys després, el 1957, el mateix vaixell anglès s'enfonsava al mateix lloc.
Resulta increïble que poc més al sud, a la platja de Nemiña, es puguin pescar llobarros i anar a una escola de surf. És com aquests prats a prop de la costa de la Bretanya francesa o de la costa irlandesa.
Fisterra s'assembla a qualsevol poble islandès de l'aventura de Walter Mitty. El restaurant La Bayonaisse deu el seu nom a la corbeta de 32 canons Bayonnaise. Era un vaixell militar francès, l'orgull de la nació. El capità va preferir la seva destrucció abans que donar-la a l'enemic. Va ser davant aquesta costa de la fi del món quan, el 28 d'octubre de 1596, un temporal acaba amb 25 vaixells enfonsats de l'anomenada Armada Invencible. Més de 1.700 ànimes.
El poble està més recollit, però el passeig fins a la fi del món val la pena. Els fisterans ho saben, alguns baixen a la platja de Mar de Fóra, que dóna a l'Atlàntic. Veure una posta de sol desdramatitza el que Décimo Junio Bruto pensava d'això. Porten el salnitre a les venes. No es poden separar de l'aigua.
Peixadera del restaurant i peixeria Mar Viva, a Corcubión
A Corcubió, al restaurant Mar Viva, la peixateria és a baix, el restaurant a dalt. Esculls una peça i te la serveixen.
En gallec col·loquial el verb per fer fotos no és traient-les. Es treuen. És com voler expropiar alguna cosa. Com aprofitar fins a l'última gota d'un got on només hi ha sal, roca, algues, closques i escates. Per això el darrer raig de llum es veu a la Costa da Morte. A el Monte Pindo, a 629 metres d'alçada. És pura física. Són 89 quilòmetres d'horitzó. El darrer raig de llum del dia. Potser la costa amb cognom fúnebre és el millor lloc per gaudir de la vida.
Aquest reportatge va ser publicat al número 138 de la Revista Condé Nast Traveler (abril) . Subscriu-te a l'edició impresa (11 números impresos i versió digital per 24,75 €, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web). El número de Condé Nast Traveler d'abril està disponible de manera fàcil i ràpida, sense cost, sense barreres ni formularis de registre aquí {:target="_blank"}* **
A la ria de Corcubión, sobre la muntanya Pindo s'alça l'anomenat far de la fi del món, Finis Terrae