Plaça dels Tarongers, al nucli històric de Marbella.
Marbella era una festa. Vaja si ho era. Al ritme del destap de les ampolles de xampany, les grans fortunes daneses, angleses i suïsses, els futbolistes més ben pagats del món, els actors de Hollywood, els xeics àrabs i les monarquies europees gaudien cada estiu d'unes vacances de luxe a una de les ciutats més cosmopolita del nostre país. Va ser el paradís dels rics i famosos fins a l'arribada de Jesús Gil als anys 90. La resta és història (judicial) d'Espanya.
Es triga anys a construir una reputació, però n'hi ha prou amb cinc minuts (de telenotícies) per arruïnar-la, diu la dita. En aquest cas van ser anys de judicis en directe amb la premsa de cor assetjant per tenyir el blau marbellí de groc.
La brúixola viatgera dels adinerats va canviar de rumb, apuntant a destins igual de mediterranis, però molt menys exposats: Mallorca, Capri, Saint-Tropez i, més recentment, Eivissa.
I llavors la mesura va començar a substituir els excessos, i l'exclusivitat va passar a ser una altra cosa, una igual de costosa però molt menys ostentosa. Menys joies i més artesania. Menys lluentons i més autenticitat. Menys festes a clubs privats i més concerts de Starlite.
Marbella no és el que esperes, és gaire més.
En aquestes semblava trobar-se Marbella fins fa ben poc, quan vam descobrir l'auge immobiliari a la zona (segons les últimes dades del Col·legi de Registradors, Màlaga és una de les províncies amb més compravendes) i vam adonar de l'obertura de nous i exclusius hotels, sempre al tregui, esperant el repunt anunciat pels especialistes.
Com ja va passar a mitjans del segle passat, el seu ressorgiment turístic encara ha d'arribar… o millor dit, ja està arribant. Perquè, quants llocs al món compten amb una marca tan potent, un clima tan privilegiat i una infraestructura tan preparada per rebre tota mena de viatgers?
Marbella és un Ave Fènix, un que ressorgeix de les seves cendres, batent les seves ales per sacsejar les coses dolentes i, en canvi, niar en les coses bones: el seu passat mariner, la seva gastronomia relaxada, la seva cultura costanera envejable i aquest esperit cosmopolita que tan bé la defineix.
Platja del Cable, a Marbella.
EL SEU NOU ART
Si abans eren els megaiots de més 50 metres d'eslora els que cridaven l'atenció al port esportiu de Puerto Banús, avui són les papereres del nucli antic marbellí –reconvertides en art urbà per l'artista local Ana Ortiz– les que capten latenció dels mitjans. Potser és una comparació molt extrema i exagerada, però és una manera molt visual de comprendre com el panorama cultural de Marbella està canviant. Es palpa el desig de ser un poble més vivible, més bell i preocupat per l'art.
Les seves placetes amb tarongers, les seves estretes carrerons serpentejants jalonats per casetes emblanquinades amb balcons, geranis i buguenvíl·lies i les seves pintoresques botiguetes (no te'n vagis sense tastar una milfulla de pasta de full i merenga a la fleca Cantero) perfilen un casc històric idíl·lic que cal recórrer a poc a poc, al ritme de les tapes dels seus bars de tota la vida, com L'Estret i la Taverna La Niña del Pisto –que més que enfrontar-se, pràcticament es besen, a l'angosta carrer San Lázaro– o Altamirano, especialitzat en futbol, peix i marisc. Que la carta d'aquest darrer estigui pintada en rajoles de ceràmica a l'entrada dóna una pista del tradicional que són aquí les coses. Si el producte és bo, per què canviar alguna cosa que funciona des de fa més de 30 anys?
Cal perdre's pels carrerons de Marbella.
**LES SEVES NOVES FORMES **
“Estic buscant ceràmica andalusa”, li va deixar anar una senyora l'altre dia a Ana Ortiz al seu taller artesanal del número 3 del carrer Huerta Chica. Una pregunta que, lluny d'ofendre aquesta llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Granada, li va fer molta gràcia, ja que ella és marbellí i fa més d'una dècada que treballa a la seva terra la ceràmica, aquesta que ara ven a la seva botiga del centre del poble de Marbella. Més 'Made in Andalusia' no es pot ser.
Òbviament, l'artesania andalusa contemporània beu de les tradicions: “La meva feina evoca les coses senzilles, entenedores, i m'inspiro en els colors turqueses de l'antiga Marbella”, comenta l'Anna, que explica com, en furgar sota les parets del baix que està rehabilitant per ampliar el seu taller del primer pis, s'ha trobat amb una franja de sota original de pintura de color turquesa, que era com s'adornaven les antigues cases blanques dels pescadors.
Però els temps i les formes han canviat. Anna, que és escultora, treballa aquestes peces d'“art utilitari”, com ho descriu ella, des que són un tros de fang fins que llueixen imperfectament impol·lutes a les prestatgeries de l'atelier. “Busco la imperfecció, que tinguin vida, per això les deixo que siguin lliures”, conclou aquesta ceramista que ja està provant nous camins amb la delicada porcellana.
Botiga-taller de l'artista Ana Ortiz, a Marbella.
ELS SEUS NOUS SABORS
"La nostra producció d'olis verge extra premium infusionats és molt limitada i artesanal, ja que elaborem setmanalment en base a la demanda, que anualment no supera els 1.000 litres de cadascuna de les nostres referències”, comenta David Gallardo, gerent de la marca D·Oliva, amb botiga (on també es realitzen tasts) al centre històric marbellí.
A les referències a què es refereix aquest parisenc amb accent andalús és als seus originals olis aromatitzats: des dels més frescos (de llima i llimones i taronges ecològiques) fins als més trencadors (de wasabi, matxa o xile jalapeny).
Un producte tan arrelat a la terra com ho és obtenir els millors sucs d'olives andaluses, però tan modern com el packaging ideat per Carlos, el creatiu de l'empresa, encarregat d'animar les llaunes amb lletres japoneses o calaveres més folklòriques que mexicanes.
LES SEVES NOVES TAULES
Va ser Dani García qui va portar l'alta cuina a Marbella… i després se la va emportar. Una decisió trencadora que coincideix amb aquest punt d'inflexió gastronòmica en què els cuiners avesats, com és el cas, van saber veure el potencial a un altre tipus de restaurants molt més relaxats (i rendibles) i menys demandants. Per això el cuiner malagueny acaba d'obrir, a l'espai de l'hotel Puente Romano que abans ocupava les tres estrelles Michelin, la graella Leña.
Ha estat l'estudi Astet l'encarregat de crear l'ambient d'un steackhouse modern on Dani pretén posar “Tota la llenya a la graella”, secció de la carta on trobar peces de carn a la graella com ribeye de vaca vella, costella de llom alt amb os, tomahawk, chuletón de vaca…
Tampoc faltaran la icònica hamburguesa del xef (batejada com 'La Burger… que li va donar sentit a tot'), 'espetos' de carn i vegetals a la brasa i l'imaginatiu surf&turf, una versió americanitzada de la recepta de mar i muntanya (o el que és el mateix, carn i llamàntol).
Foc i matèries primeres on abans hi va haver nitrogen líquid i una tècnica impecable.
Surf&turf, a la graella Llenya de Dani García.
LA SEVA NOVA HOSPITALITAT
No és que als hostes de Anantara Villa Padierna Palace Resort els faltés diversió en aquest santuari de luxe carregat d'obres d'art i ubicat entre Marbella, Benahavís i Estepona: amb tres camps de golf, gegantines habitacions i suites, viles amb piscina privada, un restaurant japonès on peregrinar, un club de mar on allargar la sobretaula mediterràniament i un spa termal de 2.000 metres quadrats en què la teva prana sortirà més renovat (i massatge) que mai. Però el mexicà Jorge Manzur, el seu director general, ha volgut posar-li aquest puntet de sal i llimona al tequila, renovant un dels espais del seu club privat d'esports de raqueta per a convertir-lo en el relaxat Yumm! Diversió gastronòmica.
Villa privada amb piscina a l'Anantara Villa Padierna Palace Resort.
És la cap de cuina Susana Rivas Luque qui s'encarrega amb “amor, energia i bones sensacions”, tal com sent i executa la màgia culinària, de donar forma als plats d'aquest paradís de menjar saludable.
“Per mi la cuina és art, cada plat és una petita obra. Tenim uns aliments deliciosos, nutritius i, a més, són preciosos, només ens queda cercar la combinació per crear-los”, explica aquesta cuinera autodidacta que va començar fent els seus primers passos amb els plats del dia i els guisats tradicionals i avui, gràcies a la tenacitat, a l'esforç ia la confiança dipositada per Manzur, prepara des d'un poke bowl vegà fins a una albergínia fumada de les que necessiten, pocs ingredients, però molt de temps i afecte. Per no parlar de el seu increïble sandvitx Reuben: la nova recepta de la felicitat marbellí no té res a veure amb les ostres i diamants, sinó amb el pastrami i la salsa russa.
"Una mica d'aquí, una mica d'allà, un rajolí i una galta…”, aquesta és l'alquímia natural amb què Susana treballa a la cuina de Yumm!, i potser també amb la que s'està forjant el nou estil de vida marbeller, aquell que està aconseguint que, de nou, ens reenamorem de Marbella i la seva costa.
Sandwich Reuben, a Yumm!