El viatge amb tren des de Ginebra fins The Alpina Gstaad és un d'aquells moments que un ja intueix que guardarà per sempre en aquest calaixet de moments inoblidables, un viatge lent a través de muntanyes nevades, el parc natural Haut-Jura davant del llac Leman, poblets on el civisme és religió i la natura, imponent, apaivagant la teva ansietat amb el seu mantell ingràvid fins arribar a destinació, potser el millor hotel de Suïssa. L'impacte en arribar és terrible, tanta bellesa entre muntanyes nevades. No t'ho creus.
Vam anar fins a The Alpina, del portfoli de Preferred Hotels & Resorts, a la recerca d'uns dies de pau i consol perquè no ha arrencat l'any fàcil a la família, com és la vida que et sacseja sense permís —va escriure Joan Didion a L'any del pensament màgic que “la vida canvia de pressa. La vida canvia en un instant. Et sentis a sopar i la vida que coneixies s'acaba”, així que és impossible relaxar-se però fer-ho resulta l'única manera de viure, quina paradoxa.
Nosaltres davant del dubte triem viure, encendre la candela, plantar cara al desconsol des d'aquesta religió nostra l'únic manament de la qual és celebrar la bellesa; buscar a cada viatge l'emoció, el plaer i l'esperança, “banquets sumptuaris”, raons pa seguir, hom aprèn amb l'edat que cada moment és una oportunitat. És que és així, cada moment és una vida per viure-hi.
Vaig escriure aquestes paraules des de la terrassa de la nostra habitació al segon pis, Laura anava il·lustrant embolicada amb pigments, pinzells i guaix; davant meu la neu blanquíssima sobre els pics de Rinderberg o Spillgerte i és que estem a Oberbort, cor de la regió de Saanenland als Alps Bernesos. No és fútil. L'hotel, com un gegant adormit, intenta expressar als seus hostes el sentir de tants xalets suïssos tradicionals, aliens alhora: fusta, pedra i discreció. Quina mania té de vegades el món (i les modes que el vehiculen) de voler canviar el que no necessita ser canviat.
Els propietaris Jean Claude Mimran i Marcel Bach van entendre, fa just deu anys, que l'etern no periclita —pedra calcària de Ringgenberg tallada a mà, artesans treballant amb cura la fusta d'avets centenaris, mobles restaurats (el del nostre saló, del 1788) , pissarra natural sobre les golfes, aquí es respira artesania i assossec a cada racó. Ni rastre de constrenyiment.
Esquiadores a Gstaad, Suïssa, Març 1961.
Aquell mateix matí vam baixar fins Gstaad, la vila de somni que tan bé va entendre el fotògraf Slim Aarons als seixanta, el seu objectiu sobre un joie de vivre atemporal, hipnòtic. Botigues boniques, passejades de la mà, el fum sobre el cafè. Recordo el sopar de la nit anterior a Sommet de Martin Göschel, cuina elegantíssima, vam beure una chardonnay fantàstica; aquesta nit soparem a Megu (“benedicció”), el japonès de Tsutomu Kugota, un samurai de la cuina obsessionat amb el nigiri perfecte.
Passem tres dies que a la meva memòria són un bàlsam ; com és la memòria, oi? Aquells dies m'agradava passejar els seus passadissos, demanar un Old Fashioned al club per a fumadors (no fumo, però sonava música de Bebo Valdés), llegir sense pressa i aturar-nos a cada llenç; és que de les parets pengen obres d'Alex Katz, Cecily Brown, Henry Taylor o Ann Carrington, que conviuen amb aquesta ancestral artesania anomenada découpage.
Sempre he pensat que el luxe (el que a mi m'interessa, almenys) són tres coses: temps, cura, veritat. No hi ha cap més soroll que el del vent. Tot aquí és de debò. Vam tornar al mateix tren, de tornada a través de les mateixes muntanyes. El món és el mateix, però no la meva manera de mirar-ho —és que no podem canviar les coses que ens passen, però sí que podem triar com les mirem. Cada moment és una vida per viure.