Vet aquí, des de sempre, en algun lloc en el segon pla. Potser perquè es troba entre Cudillero i Tàpia, dues de les visites imprescindibles per a qualsevol que recorri la meitat occidental de la costa asturiana, flanquejat per Luarca i per Navia, dues parades populars més.
Vet aquí Port de Vega i, potser per aquest paper secundari, per no haver estat mai la destinació turística de referència a la zona continua mantenint tot el seu caràcter. Això no vol dir que se'n mantingui al marge. Al contrari, durant l'estiu el poble bulli amb turistes, visitants de pas i gent nascuda aquí que torna per uns dies al lloc d'origen.
Però la resta de l'any, Vega –Veiga, en asturià– es vesteix una altra vegada de petit port pesquer, recupera el gest d'aquell lloc tranquil que és en realitat, animat els caps de setmana pels que s'acosten fins aquí a dinar, però manejable, amable, amb aquest ritme que qui viu a ciutats grans tendeix a trobar a faltar.
I encara que aquest sigui un dels seus grans atractius, encara que els paisatges tingui autèntic encant i el poble enfilant-se pels vessants d'un d'aquells entrants que la costa asturiana acull entre penya-segats estigui ple de racons, cosa que fa de Puerto de Vega un lloc especial és la seva capacitat per conjugar tot això amb una oferta hostalera sorprenent.
Port de Vega.
ON MENJAR I DORMIR
És aquesta combinació entre allò tradicional i allò nou, entre la petita escala i els projectes que impacten per la seva rodonesa la que converteix a aquest port d'origen balener en un lloc tan desitjable com inesperat.
Ho descobreixes quan trepitges el restaurant Regueiro, en una vila dels anys 50 del segle passat als afores del poble. La rebuda té la calidesa que un espera a les grans cases, el servei és acollidor i el menjador transmet una atmosfera calma des que es creua la porta. El que és realment destacable, però, encara està per arribar.
Diego Fernández proposa aquí una cuina única, viatgera encara que amb lògica (no sempre passa, per això val la pena destacar-ho), saborosa. El seu no és un restaurant de cuina tradicional, encara que si es busseja a la carta un va trobant constants referències al producte i al receptari de la zona. Si en una gran ciutat podem trobar restaurants de cuina local i d'altres que es nodreixen de diferents gastronomia del món. Per què aquí, a llocs més petits, caldria limitar-se a la cuina local, ja sigui tradicional o reinterpretada en clau actual?
Així que el cuiner s'atreveix, sense cap por, a proposar-ne una anguila laquejada en robata, una graella d'origen japonès, servida amb una làmina d'alga nori torrada i arròs amb pols de remolatxa i gingebre. O una albergínia al forn glacejada amb tamarinde, servida amb un curri indi, cacauet, llima kaffir, arròs suflat i fulla de curri fregida. Hi ha propostes que miren més a prop, com els seus croquetes de pernil, entre les molt bones d'Astúries. I això és dir molt. O els ravioli de calamar amb pilpil de bacallà, amb tot el sabor del Cantàbric.
Hi ha postres que, malgrat la seva concepció actual, transporten la memòria de les cuines de ferro de les àvies, com el gelat de llet cremada amb escuma de nata i sorra d'avellanes.
Façana i jardí a Regueiro.
I hi ha plats, com el pa roti pasta de full elaborada al restaurant i servit amb un suquet thai de ratlla que justificarien per si sols la visita. El peix melós, el pa trencadís, l'allioli de safrà; ametlles, flor d'all, ceba tendra xinesa, ratlladura de llima. Contrastos, matisos, textures… Trigaràs a oblidar-ho.
Si el temps acompanya, i tot és possible a aquesta tardor asturiana, acabar el menjar amb un cafè al jardí, al peu de la palmera, et transporta a un altre temps. I d'aquí a l'hotel, que també en això Vega és una sorpresa.
A un pas del poble, només un parell de quilòmetres amb cotxe, hi ha l'hotel rural La Sobreisla, una casa de recent obertura que forma part ja de la marca de qualitat Casones Asturianes, instal·lada al fons del llogaret amb tot el necessari per fer que vulguis quedar-te sempre una nit més.
Les habitacions són còmodes, el lloc tranquilíssim. Hi ha un jardí entre la casa i el penya-segat en què, si no plou, ve de gust quedar-se llegint i oblidar-se de tot. I després hi ha aquest esmorzar casolà, amb rebosteria tradicional i, sobretot, aquestes vistes que l'envolten quan el prens al petit menjador de vidre. El jardí, el mar. El silenci.
Porxo amb vistes al mar.
EL PORT
De tornada al poble, cal passejar, deixar-se anar sense rumb, baixar fins al port –un cop hi va haver aquí fins a deu conserveres– pujar per les escales cap al mirador de la Riva i el seu homenatge als baleners; acostar-se fins a l'antic baluard per veure el poble des del davant i després, de tornada, buscar les placetes i els racons que van sortint al pas.
En una, la plaça de Cupido, potser la que té més encant del poble, està Mesón el Centro, que és el mateix que dir que hi ha Mary i Mon per rebre't a casa seva i fer-te gaudir de tot el Cantàbric.
Aquí cal demanar aquestes croquetes d'escamarlans a l'albariño, potser les navalles i, després, deixar que la Mary et guiï entre plats clàssics i peixos del dia. I que t'expliqui, perquè sap fer-te sentir a casa. I al final t'aniràs d'aquí recordant-te dels plats, però també dels vins i de la xerrada. I això és el que converteix un restaurant en un d'aquells llocs on vols tornar.
Tot en un poble de menys de 2000 habitants. Tot al voltant de aquest estuari diminut de la riera Romayande en què es van assentar en algun moment aquells mariners que sortien cap al nord a jugar la vida contra les balenes.
Tot a un pas de Navia i la seva arquitectura històrica, a un pas de la platja de Frejulfe, la de les sorres fosques. No és difícil que t'hi acostis, fora de temporada alta, i la tinguis per a tu sol. Tot embolicat al salnitre ia l'arquitectura de regust colonial que un es troba en viles aquí i allà: Villa Hato Rey, Villa Auristela, l'espectacular Villa Leonor, però també al vell casino, la llotja de peix.
Platja Barayo, a Navia.
La mola de l'església de Santa Marina, el dic vell emmerletat que, quan el sol treu el cap, és el lloc perfecte per prendre un vi del bar Chicote. Les cases nobles, aquí i allà. Les vistes infinites des de La Atalaya –si el dia és clar veus la costa gallega, al fons– i els senders que van fins El Castiel, un antic castre de l'edat del ferro sobre els penya-segats que mira de davant de la petita Illa de Veiga.
Puerto de Vega és una caixa de sorpreses, és aquest lloc perfecte per venir sense presses i deixar-se portar sabent que hi ha molt més del que un esperaria i sabent que caldrà seguir tornant per anar descobrint més racons, més productes, més xerrades i més posta de sol.