El claustre de la Col·legiata de Santillana del Mar és un dels exemples més destacats del romànic a Cantàbria
Santillana del Mar (Cantàbria) és coneguda popularment com la Vila de les Tres Mentides, i va sent hora que algú desmenteixi el malentès.
Santillana no és santa, diuen els que mai no han passejat pel bellíssim claustre romànic de la Col·legiata, un dels exemples més destacats d'aquest estil a Cantàbria. L'origen d'aquesta col·legiata cal buscar-lo al segle IX, quan monjos provinents de Al-Àndalus van decidir amagar les relíquies de Santa Juliana en aquest verd racó del que aleshores era el Regne d'Astúries.
La Col·legiata de Santa Juliana de Santillana del Mar
Gràcies a la devoció despertada per les restes de Juliana, Santillana va aconseguir gran notorietat durant l'Edat Mitjana, arribant a convertir-se no només en capital eclesiàstica, també en centre civil de primer ordre en constituir-se com residència del merino, màxim representant del rei a les Astúries de Santillana. Per tant, la primera mentida pot ser descartada: potser Santillana no és una vila santa, però li deu molt a una que hi descansa. Diuen que tot s'enganxa, i en el cas de Santillana, això inclou la bellesa.
La segona mentida conclou fermament que Santillana ni és santa, ni és plana. Pot ser que a un holandès li semblin escabroses les dues úniques pendents que ofereix el poble, però per als càntabres acostumats a pujar i baixar costes pindies a tota hora, dir que Santillana no és plana suposaria atemptar contra la seva pròpia orografia.
Els seus dos carrers principals, Carrera i Juan Infante, avancen en forma de diapasó fins a unir-se al carrer Cantón, que condueix directament fins a la Col·legiata. Abans, però, convé aturar-se a la Plaça Major. Aquí, sobre el punt menys pla de la vila s'eleva la Torre del Merino (segle XIII), on van habitar els representants del rei a les Astúries de Santillana, i al costat d'ella, la gòtica Torre de Don Borja. Al voltant dels dos bastions s'erigeixen palaus nobiliaris com la Casa de l'Àliga, construïda per la família Estrada, o la Casa de la Parra, totes dues del segle XVI.
La concentració de tals edificis al voltant de la Plaça Major resulta una mena de downtown medieval, doncs aquí també tenia lloc el mercat. Qui hagi passejat per l'Azca de Madrid, envoltat d'enormes torres que simbolitzen poder i als peus del qual s'obren enormes centres comercials, podrà entendre el que passa a la Plaça Major de Santillana. Només que, a l'Edat Mitjana, tot era sempre més petit.
Santillana del Mar, una sorpresa a cada racó
La tercera mentida que s'explica sobre Santillana és que no té mar. És indubtable que no té port, i les onades del Cantàbric no colpegen els seus costats com sí que ho fan a Santander, Laredo o Castro Urdiales. Tot i això, Santillana deu bona part de la seva importància a trobar-se ubicada en un lloc molt proper a la costa, a tot just 8 quilòmetres.
La seva platja més propera és Santa Justa, una cala de sorres daurades que amaga una església sota els penya-segats i vigilada des de dalt pel poc que resta de torre medieval de Sant Telmo. L'existència d'una torre en aquest lloc es deu, precisament, a la necessitat de controlar els accessos a Santillana des del proper mar, i no n'és l'únic exemple. A escassos 7 quilòmetres de la Col·legiata es troba un altre castell marítim, tan antic com l'església, conegut com l'únic exemple de mota castral a Espanya: la mota de Trespalaus. Les portes de Santillana, per tant, arriben fins al mar.
M'he dedicat a desmentir mentides en comptes de dir veritats perquè Santillana és un lloc que figura en llibres de text, manuals i llibres de tota mena. Aquells que encara no la coneguin estan de sort, doncs amb la vila càntabra succeeix com amb Roma: una vegada vista, voldries oblidar-la per tornar a descobrir la seva bellesa.
Per mantenir el seu encant, l?ajuntament va prohibir aixecar noves construccions
Fa dècades que l'ajuntament va prohibir aixecar noves construccions, desitjant mantenir incòlum un conjunt urbà on destaquen els palaus barrocs erigits per les principals famílies gentilhomes de la Muntanya. Els Cos, Bustamante, Barreda i altres cognoms de renom desitjaven habitar a tocar de les torres de la Plaça Major, igual que els famosos d'avui dia no poden evitar la temptació de mudar-se al centre de Madrid: allí es troben les oportunitats, les relacions i els diners. I a Santillana es donava tot això, abans que el temps s'aturés i la seva importància caigués en l'oblit.
En definitiva, Santillana és tan santa com ho és la màrtir a què deu la seva fundació, plana comparada amb el relleu que l'envolta i té el mar molt a prop, tant que un manxec riuria d'aquell que encara defensés el contrari.
La Vila de les Tres Mentides no les necessita per fer-se notar, envoltada d'història i naturalesa. La proximitat de les coves d'Altamira , la Capella Sixtina de l'art prehistòric, concedeix encara més llum a un poble que un dia va ser capital d'un extens territori. Mentides a Santillana ja es diuen massa, com oferir sidra als turistes venent-la com una cosa pròpia de Cantàbria, quan la Muntanya és més de raïm que de poma.
Amb Santillana del Mar passa com amb Roma: una vegada vista, voldries oblidar-la per tornar a descobrir la seva bellesa
També és cert que alguns menús locals abusen amb els preus elevats i, per això, per dinar a Santillana és millor abandonar-la. Els seus hotels són cèlebres per la quantitat de casaments celebrats, doncs pocs n'hi ha a Cantàbria que no tinguin un familiar o conegut casat a Santillana. Però si es vol menjar 'càntabre', és millor prendre la CA-131 que uneix la Vila de les Tres Mentides amb un altre poble de renom: Comillas.
Durant el trajecte podrem apreciar de prop el verd maragda dels prats, la neu distant de les muntanyes i la immensitat del mar blau que sembla abraçar a Cantàbria des de l'alba a l'ocàs. Aturar-vos al poblet de Liandres i visiteu el restaurant El Remedio per comprendre del que parlo.
El restaurant es troba a el solar d'una antiga ermita ubicada dalt d'un penya-segat, mirant cap a occident. Els capvespres que ofereix mentre degustes els seus cèlebres croquetes de pernil són tan espectaculars que molts comensals aparten el menjar i decideixen dedicar tota la seva atenció al sol ponent.
Asseguts a la terrassa del Remei, les mentides que s'expliquen sobre Santillana són menys feridores: la pròpia vila s'ha encarregat, ella sola, de captivar-nos.