La nostra cita amb la directora i propietària del hotel Locarno, a Roma , té lloc al magnífic pati on convergeixen els dos edificis principals d'aquest alberg amb història. Ens acompanya una immensa glicínia que a l'estiu fa ombra als hostes que prenen l'aperitiu. Molt amable, Caterina Valente ofereix una beguda abans de començar la nostra entrevista. Difícil elecció donada la àmplia i cuidada carta de còctels que presenten. Un Fire Started per favor! Amb vodka i gingebre les coses comencen sempre bé.
Asseure's a xerrar amb ella és un autèntic plaer. Dona bella que desprèn elegància i captiva quan parla. Els seus ulls transmeten una cosa poètica. Acabem de començar i desitjo que la nostra trobada mai no s'acabi, passaria hores escoltant totes les seves aventures. Sobretot, coneixent la història darrere del que és avui aquest lloc: un hotel que et transporta al passat però que alhora et situa a la Roma més contemporània i moderna.
Caterina demana un Naked Gun i comença el seu relat parlant de la que fos l'ànima máter del Locarno, la seva mare. Ella va ser la visionària que va comprar a poc a poc els immobles que componen avui tot aquest hotel que complirà 100 anys el 2025. Encara manté l´ascensor original! “Va morir abans de veure'l totalment acabat però ella és la veritable creativa del que és avui dia aquest lloc”.
Caterina Valente, directora i propietària de l'hotel Locarno.
UN HOTEL AMB HISTÒRIA
A l'origen, l'hotel va pertànyer a una família Suïssa (Locarno deu el seu nom a una localitat del cantó del Tesino). Posteriorment va passar a mans de la seva mare, Maria Teresa Celli, “guapíssima, com Romy Schneider”, una dona súper moderna que va començar comprant àtics al centre de Roma l'any 60, que arreglava i venia a estrangers. Una mare emprenedora que oferia la possibilitat de fer servir bicicletes als seus clients ja fa trenta-tants anys.
Tot va començar quan va anar a visitar un pis davant del petit hotel que era el Locarno llavors. Mentre esperava, la façana li va cridar latenció i va entrar. Per casualitat li va preguntar al porter: “¿Es ven alguna cosa?”. La gestió en aquell moment era un caos, uns venien, altres no... I ella va començar comprant un trosset del segon pis. Va comprar dues habitacions de l'hotel. "Estàs boja comprant un tros bloquejat d'un hotel!", li deien. No guanyava res, però qui dirigia l'hotel era un senyor molt vell, així que ella va ocupar el seu lloc i va anar comprant a poc a poc les 49 habitacions que el componen avui.
Una de les habitacions de l´hotel Locarno.
Caterina puntualitza que la seva mare era interiorista, no rica, i va arribar on va arribar treballant de valent. Igual que la filla. Ella mateixa va pintar i va arreglar moltes de les habitacions. Amb 18 anys anava a la boca de metro amb un furgó a carregar la fruita, va fer de tot. Neteja d'habitacions, banys... ha passat per totes les parades i, potser per això, sap tractar tan bé tots els seus treballadors, que l'adoren. “El pitjor és enviar si no saps. Jo em poso al mateix nivell, perquè ells m'han d'ensenyar a mi. L'únic que he de fer és organitzar-los”. Tots es queden al radar, ja que té una energia magnètica. I una filosofia claríssima: “Servei i qualitat excel·lent, però relaxat, no ‘pingüinat'!”.
La seva mare va ser un mite al món de l'art. Tots els artistes s'hi reunien. Des de cineastes i escultors fins a pintors que venien de tot el món a estudiar una acadèmia propera. Fins i tot l'escola de doblatge estava a tocar. Federico Fellini anava cada dia amb Giulietta Masina, la seva musa i esposa, a prendre uns còctels i buscar una mica de pau. Aleshores no hi havia horaris i les festes s'allargaven fins a l'alba. “Ella era la mare de tots els artistes”.
Un dels còctels de Nicolas Pinna.
RECORDS D'ALTRES TEMPS
La Caterina explica que, de petita, jugava amb les balances que alguns feien servir per pesar l'heroïna als anys setanta, i que la seva mare els amagava per intentar protegir-los. “Artista truca a artista... i tothom de l'art contemporani s'hi reunia. Dormir, menjar, ballar, beure... Una Roma meravellosa i divertida”. I la seva popularitat va créixer fins i tot més quan van fer un documental sobre Marlene Dietrich, que va viure una temporada a l'hotel.
Molts anys després va arribar la gran reforma, que va ser titànica! Van haver de canviar les canonades de cada bany, els terres, les parets. Tot i que la renovació va ser total, no volien que es perdés l'essència. La seva intenció era que no es notés el canvi. “Destrossàvem tot i, si no estàvem contentes, tornàvem a començar”. Hi van posar l'ànima, cada detall està pensat. Els mobles enganxats a les parets, les cent llums, unes petites, altres grans, cables i més cables... Totes les peces són originals i, les noves, comprades a palaus d'antiguitats dels immigrants de començaments del s.XIX. Des de Rússia fins a Buenos Aires. Compraven les coses, deixaven els diners i confiaven que arribés el vaixell amb els seus tresors.
La gent tenia por, els deien: “No ho canviïs! ¡Que quedi l'essència!”. Havien de demostrar com estaven de preocupades per mantenir-la. I ho van aconseguir.
Totes les peces són originals.
LA GRAN PERFORMANCE CRASH LOCARN
Per a la gran inauguració van contractar dos meravellosos artistes italians que viuen a Berlín. Nicola Pellegrini i Ottonella Mocellin, “due geni”. Entre els seus treballs destaca l'encàrrec d'una guia de Palerm que van crear amb invidents sobre la base dels seus estímuls sensorials, que incloïa des d'anar al mercat fins a visitar els millors museus. Elles no van dubtar i els van dir: “Va costar, però va valdre la pena”. Així va sorgir la gran performance Crash Locarno, que estava pensada per a un dia i va durar quinze! Un súper èxit.
Van fer un tall a l'edifici deixant obertes les habitacions. Els guixos treien el cap, la destrucció es va convertir en art. Van trucar a antics clients preguntant per velles històries. Quan la gent visitava les habitacions, sonava el telèfon, “despenjaves i t'explicaven una anècdota”. No eren enregistraments sinó actors reals que xerraven amb els convidats. Podies escoltar sons de l'època, descobrir què va passar en aquesta mateixa estada el 1974… i altres genialitats per lestil.
Van acabar la restauració fa un any. “Quan ets feliç no importa el cansament. Volíem que la gent sabés que seria molt millor quant a comoditat i confort però, alhora, que no s'adonessin del canvi. Alguns antics amics de la casa ho noten a les habitacions però no a la resta”.
Les tapisseries són idèntiques a les de fa 100 anys.
LA 'FAMIGLIA'
Sobre el personal o, més aviat, la famíglia, està perfectament triada. Quan la Caterina fa les entrevistes els pregunta si els agrada l'art, quines són les seves aficions i, sobretot, si els agrada la gent, el tracte humà, xerrar. Molts vénen a treballar mentre fan càstings. Són actors, guionistes, directors... Expliquen que una de les cambreres estava atenent un director que buscava una actriu per a un paper i, de sobte, una prova i contractada! “Tots són indispensables, si no has passat per això no ho podràs entendre. Es desperten a les quatre del matí per preparar els esmorzars, és molt dur. Som 60 persones per a 49 habitacions i l'hotel té uns cinc mil metres quadrats, més el jardí”.
Els sofàs són tots nous, encara que les tapisseries són exactament les mateixes que fa cent anys. Iguals, però les teles havien de ser ignífugues. Després de sis mesos buscant a diferents països aquest teixit antic, Caterina va trobar la fàbrica original a Àustria. “Som nosaltres!, em van dir. No m'ho creia”. I la van replicar específicament per a ella.
El bar el van canviar d'ubicació, col·locant-lo a l'altre extrem però sense modificar-ne res. Tot el front és de fusta massissa, imponent. Els llibres estan protegits com a bé cultural. Molts són els originals i d'altres van fer fabricar una rèplica. Una de les parts de l´hotel és l´antic palau d´una família veneciana. Es conserva tot l'estil clàssic i romàntic italià a les finestres, els vidres i el terra.
La fama del bar ha anat creixent i el cocteller, Nicolas Pinna, crea autèntiques obres d'art bebibles. Si les acompanyes amb un sopar del xef Domenico Smargiassi al terrat, admirant la ciutat eterna, serà tot un viatge.
Tot ha canviat per continuar igual.
UN HOTEL HUMÀ
L´hotel és obert tot l´any. Cada 31 de desembre celebren un gran sopar, festa amb DJ i focs artificials. “Aquesta nit no s'adorm! Els clients ho saben”. Aquí la gent de l'art es troba, molts guions de cinema es van gestar entre còctels i xerrades interminables. “Sóc la directora perquè he après i entès”. Dirigeix cinc especialistes de primera línia. “A casa no estic atenta a res perquè tota la meva energia és aquí. Des de regar les plantes a controlar que tot estigui en ordre, l'hotel és un fill que demana molt”.
Durant la pandèmia, Caterina va idear jocs per Zoom perquè tots els empleats estiguessin en contacte. “Digues un adjectiu positiu sobre l'altre”, per exemple. Tots es van conèixer. El noi que renta els plats i va arribar a Itàlia amb vaixell des de Líbia és ara un mite entre els seus companys. Ella els va donar protecció legal i econòmica. Va parlar personalment amb els propietaris de les cases on viuen perquè els traguessin tres mesos de lloguer. “Cal ajudar la gent. Però sobretot, no cal tenir por! No us deixaré mai tirats. Jo pagaré sempre, no us preocupeu, superarem això junts” , els deia. “Ells tenen por, així que tu no pots tenir por. A cada crisi hi ha una oportunitat! Ara hem tingut aquest temps per millorar”.
Façana de l'hotel.
Cada dia, la Caterina trucava personalment a quatre empleats per tranquil·litzar-los i preguntar-los com estaven. Van crear una xarxa perquè tots es diguessin i cuidessin entre ells. “Perquè tenim una responsabilitat. En primer lloc, per la part humana i psicològica: Com estàs? I la teva família? La salut? Tot bé?... I, per altra banda, per l'econòmica. Necessites assistència de qualsevol mena? ¿Legal o del que sigui? El Covid ha suposat una oportunitat per ser solidaris”. Ella s'assegura que els seus treballadors tinguin diners per gastar durant les vacances. “Som tots iguals, cal ajudar-se els uns als altres”.
SEMPRE INNOVANT
Caterina no perd la il·lusió per continuar innovant. Té moltes idees i sempre intenta aportar un valor afegit. Què puc fer per l'art? A més de menjar, beure, dormir... cal oferir alguna cosa més”. Vol visitar l'hotel Locarno sigui tota una experiència. I hi ha alguns plans que encara no se'n poden explicar, però prometen. ”L'hotel ho fa també el personal, des que t'obren la porta i fas el check in fins que et fiques al llit. No es tracta només de dormir. Personalment, no suporto els hotels que no et fan sentir a casa, han de ser acollidors i casolans”. També programen concerts de piano; un dels assidus que sorprèn els hostes és l'actual director de la London Symphony Orchestra.
Caterina va atreure molts amics a la zona. Via Della Penna i Via dell’Oca són dos carrers de 50 metres que s'uneixen i compten amb delicades botiguetes de barrets, perfums, roba... Es respira l'herència artesanal i fet a mà. Per exemple, a l'estudi de Patrizia Fabri cada barret és únic, estan confeccionats com ho feien segles enrere. Són objectes que duren tota una vida.
Terrassa de l'hotel Locarno, de nit.
El dong avisa que són les sis de la tarda i que els clients que no són hostes han de deixar… “Tant de bo tornin els temps d'abans! Potser els bojos anys vint una altra vegada? Que seguiu l'essència. Bravissima Caterina!
Aquest reportatge va ser publicat al número 151 de la Revista Condé Nast Traveler (maig-juny 2022). Subscriu-te a l'edició impresa (18,00€, subscripció anual, trucant al 902 53 55 57 o des de la nostra web). El número de Condé Nast Traveler d'abril està disponible a la seva versió digital per gaudir-lo al dispositiu preferit