Després de Estiu 1993, Carla Simón torna a mirar la seva vida i la seva família, torna a mirar cap a dins, per treure'n fora una pel·lícula que de tan personal és completament universal. A Alcarràs (estrena a cinemes el 29 d'abril), la directora que es va alçar amb l'Ós d'Or al passat Festival de Berlín exposa l'orgull, misèria, canvi, lluminositat i cruesa de la vida al camp, de la vida del camp.
“Els meus oncles cultiven préssecs a Alcarràs”, explica ella. Abans treballaven amb el seu avi, la mort del qual fa uns anys, va ser el desencadenant que el va fer mirar aquell lloc i aquella tasca tradicional i familiar d'una altra manera. “El dolor que sentim per la mort del meu avi em va portar a valorar el llegat i la feina”, revela.
“Per primera vegada vaig imaginar que els arbres que cultiva la meva família i que tant signifiquen, podien desaparèixer. De sobte vaig sentir la necessitat de mostrar aquest lloc, la llum, els arbres, els camps, la gent, les cares, la duresa de la vida, la calor dels mesos d'estiu… Crec que té un enorme valor cinematogràfic”.
La família Solé.
I tant que ho té. Alcarràs és un poble de Lleida, de la comarca del Segrià, que limita amb Aragó. És una regió interior que mira molt al camp. Allí situa Simó a la seva família protagonista, els Solé. Una família que porta tres generacions treballant els seus camps, collint préssecs i paraguaians, recollint-los a mà, matant conills cada nit perquè no els espatllen la collita.
La pel·lícula arrenca quan s'assabenten que aquell estiu recolliran la seva última collita, perdran els camps que han treballat i habitat perquè mai no van tenir sobre ells papers signats sinó la paraula entre bons veïns. El nou amo vol treure els presseguers per posar plaques solars, més rendibles.
La més petita, la més feliç.
“Els éssers humans han cultivat la terra en petits grups familiars des del neolític, és la feina més antiga del món”, diu Simón. “Però és veritat que la història dels Solé arriba en un moment en què aquest tipus d´agricultura ja no és sostenible”.
La història daquesta família és la de moltes altres. Gent que vol viure de la terra. Per tot i malgrat tot. “Alcarràs és un tribut a la resistència de les darreres famílies d'agricultors, que cada dia corren més risc d'extinció al món occidental”, segons aquesta directora que ja s'ha fet un lloc en la història del cinema espanyol.
VIDES REALS
A Alcarràs, a més, hi conviuen diverses generacions d'una mateixa família. Un altre tema molt personal per a Carla Simón i tremendament universal per a tothom. L'avi que silenciós atén al final de tot allò que va conèixer. El pare que viu enfadat amb ell i amb tothom. La seva sacrificada dona. La tia que intenta mediar, la que busca una altra sortida. Els fills adolescents amb un peu en aquest món agrícola i rural i un altre a la música i la festa. Els petits que són feliços en aquests camps. “Cada membre dels Solé tracta de trobar el seu lloc al món en un moment en què estan a punt de perdre la identitat familiar”, diu Simón.
Avi i néta.
Per ella, Alcarràs també “és una pel·lícula al voltant de les relacions familiars, les tensions entre generacions, els papers de gènere i la importància d'estar units en un moment de crisi”. Aquest pare que vol que el seu fill estudiï, que l'ajudi menys al camp, encara que ell prefereixi el tractor als llibres. Aquestes nenes que se saben de memòria la cançó d'orgull i d'identitat rural que els ha cantat sempre el seu avi.
Com Estiu 1993, Alcarràs és ple de detalls i naturalisme. És un altre estiu definitiu, nostàlgic i bell a la distància, narrat en petites escenes, converses fora de pla, en aquesta màgia de cercar la naturalitat. La directora l'aconsegueix, entre altres coses, gràcies a un repartiment dactors no professionals.
Jugant entre presseguers.
L'estiu abans del cóvid es van recórrer les festes dels pobles de la regió buscant els seus protagonistes, amb l´esperança de trobar-los dins d´una mateixa família. Volia que tinguessin aquest vincle amb la terra i també parlessin el dialecte específic de la zona. Van veure més de 7.000 persones. Al final, cadascun dels Solé és d'una família real diferent, però van passar tant de temps junts assajant, improvisant que han format una nova família molt real. “Van crear llaços tan intensos que fins i tot avui continuen anomenant-se pels noms dels seus personatges”, compte.
Alcarràs és una pel·lícula important, molt important. Pel camp i per al cinema. Per a tothom. Per la seva estrena es podran recuperar 14 sales tancades entre Lleida i Tarragona, 14 municipis que portaven sense cine anys, podran veure-la. Això és un miracle. Una felicitat. Com aquesta pel·lícula, resistència del camp i una vida que vol resistir.
Jugant amb allò que queda enrere.