Fins al 22 de maig és possible veure una exposició a Madrid que no només requereix travessar sales, contemplar breument cada obra i llegir fragments de cartells i plafons explicatius. Hiperreal. L'art del parany, al Museu Thyssen, planteja un joc que confon la mirada i que amaga un parany: el parany que enganya l'ull.
Aquest joc forma part de la pintura des que aquesta cerca la imitació de la realitat. A l'antiga Grècia, Zeuxis i Parrasio es van desafiar a demostrar quin era el millor pintor de la seva època. Zeuxis va representar un raïm que els ocells van prendre per reals i que es van acostar a picotejar. Quan Parrasio va convidar el seu competidor a veure la seva obra, li va indicar que estava darrere d'una cortina. En intentar obrir-la va comprovar que la cortina estava pintada. Zeuxis havia enganyat els ocells, però Parrasio va enganyar el seu col·lega. Va ser ell qui va vèncer.
El relat de la competició dels mestres grecs es va recuperar al Renaixement. Leonardo afirmava que el que és bell ha de basar-se en la naturalesa. Els avenços tècnics van fer possible que la pintura resultés versemblant. El límit entre la reproducció fidel i l'engany a l'ull de vegades es diluïa. La perspectiva permetia obrir murs i voltes en una prolongació de larquitectura.
El cas d'Arcimboldo és tan excepcional com a enigmàtic. Els seus rostres es construeixen a partir de fruits, flors o animals. El resultat és inquietant. El parany es transforma en allunyar-se.
Bodegó de fruites i verdures, Juan Sánchez Cotán, 1602.
BODEGONS
Però va ser al Barroc quan la tècnica va permetre als artistes atrapar la mirada de l'observador i qüestionar si el que apareixia al llenç era una pintura o un objecte. La mostra del Museu Thyssen, que avança en blocs temàtics, arrenca amb les natures mortes. El pintor anomenat El Labrador va emular Zeuxis i va dedicar la major part de la seva trajectòria a representar raïms de raïm amb una precisió desconcertant.
A la mateixa època, el cartoixà Sánchez Cotán va incorporar a les seves obres una lleixa de pedra sobre la qual es recolzaven un card o una taronja. Sobre ells, penjats de cordills: pastanagues, llimones, un codonyat. Així, va incloure un marc dins del marc, portant la confusió més enllà.
A la perspectiva i l'òptica, els pintors barrocs van afegir el seu mestratge en el joc de llums i ombres. Així, els objectes es matisen i retrocedeixen com ho farien en obrir la porta del rebost. Un insecte de vegades es posa en el marc o voleteja entorn dels fruits, accentuant l'efecte de l'escena.
Bodegó amb quatre raïms de raïm, El Labrador, 1636.
Al llarg dels segles XVII i XVIII van ser nombrosos els artistes que van pensar que, ja que la seva obra estava destinada a penjar a la paret, per què no replicar el mur? El francès Liotard disposa, sobre un fons que imita les vetes de la fusta, dos relleus que se sostenen amb claus, i retallades de paper en què ha dibuixat el que podrien ser esbossos a llapis. Ja no són objectes quotidians, sinó la pròpia obra de l'autor la que apareix representada.
A Holanda i Flandes s'havia cultivat amb fervor la il·lusió òptica que, amb precisió, actua com un mirall de la natura. Els artistes es van llançar a clavar i penjar a les seves obres objectes que, en molts casos, tenien davant dels seus ulls als seus propis tallers oa les seves cases. Són habituals les anotacions de cal·ligrafia minuciosa, les cartes, els dibuixos i els plànols arquitectònics.
Documents de la tresoreria de l'ajuntament d'Amsterdam, Cornelis Brisé, 1656.
TRAMPANTOJO
Hoogsstraten va afegir a aquestes peces un matís. L'acumulació d'objectes havia de reflectir, en contingut i disposició, el caràcter de lartista. Sobre les textures del fons es disposen, com un jeroglífic, objectes dispars. Aquest gènere rep el nom de quodlibet: allò que vulguis, allò que agradis.
El joc és efectiu en la mesura que el pintor aconsegueixi la complicitat de l'observador. A l'engany passa la satisfacció que se sent en destapar el truc d'un mag. Després de la persuasió, o seducció, de la mirada, s'hi amaga l'enginy i el virtuosisme de l'artista.
Al segle XIX es van alçar veus crítiques. El parany no era més que un joc d'enginy buit i sense el que distingeix el veritable art. Davant la pintura religiosa o la pintura d'història, es va contemplar el gènere com una reproducció mecànica de la realitat, sense relació amb l'impuls creador i la intenció moral, essencials a qualsevol objecte artístic.
A Europa el trampantojo va quedar relegat a allò simplement decoratiu. Serà als Estats Units, que buscava una expressió pròpia a la pintura, on va ocupar un lloc destacat. Va ser utilitzat pels artistes com una manera de reflectir la seva identitat a través dels objectes. Altres vegades s'erigeix com memòria de costums perduts o de moments històrics.
Finestra a la tarda, 1974-1982.
HIPERREALISME
Els artistes van assumir el protagonisme dels productes a la societat industrial americana, en una tradició que es prolongarà al segle XX a l'art pop i l'hiperrealisme. Què són sinó trampantojos les llaunes de sopa Campbell i les caixes Brillantor d'Andy Warhol?
Serà l'hiperrealisme el que recuperi el concepte d'engany a l'ull, filtrat a través de l'honestedat i la representació sincera de lentorn. A Espanya, Antonio López cultiva aquesta recerca, que persegueix la representació fidel dels objectes a la llum.
L'exposició Hiperreal. L'art del parany es pot visitar al Museu Nacional Thyssen-Bornemisza fins al 22 de maig de 2022.