Sóc molt conscient que col·lecciono més defectes que virtuts però una de les segones brilla com una joia de Rabat, resplendeix com el diamant més brillant de l'univers: sé (perquè ho sé) quan estic vivint un d'aquells moments que guardaràs sempre a la memòria, com les polaroids que guardaven (quina tendresa això) els replicants de Blade Runner.
Sóc plenament conscient en aquell moment exacte, i no després, per començar perquè el temps al llarg daquests minuts té una altra textura, la mirada és una altra (és la d'un nen) i desapareix la resta del món —menys la Laura, i caic en aquesta certesa de Mario Quintana: “Edats només n'hi ha dues: o és viu o mort”. I jo estic vivíssim.
El Palace, Barcelona.
L'última vegada, no fa tant, va ser només arrencar el concert de jazz al Bluesman Cocktail Bar del Palace de Barcelona, aquest bar clandestí el nom del qual es fa llenç per culpa del quadre que el governa, un regal de Ronnie Wood a l'hotel ia la ciutat. És un speakeasy recollit, al que accedeixes baixant una escala vermell incendi que et fa sentir una mica com Alícia al cau, però a l'altra banda no hi ha Wonderland: tan sols una cocteleria que és un símbol de com imagino jo un bar quan em pregunten com imagino el bar perfecte: caoba, vellut, làmpades excessives, cuir, empatia i complicitat.
Sé bé que aquest és un model destinat a morir perquè el món que ve vol espais nòrdics, sucs ecològics i amors tebis al metavers, però encara no. Encara ens queden nits per viure al Bluesman. Davant nostre tocaven Nika Mills & The Ray Band, a taula hi havia pernil i ostres, vaig demanar un altre Old Fashioned i tot era perfecte. Darrere nostre, un cavaller vestit de smoking, bevent un Chablis i repicant els seus dits sobre la copa, al so d'aquesta exhalació sobtada que sempre és un concert de jazz.
Tornem al Palace per veure a Rafa Zafra i Anna Gotanegra (els volem molt a casa) aquesta família que té com a propòsit la felicitat del comensal, l'hedonisme com a bandera: com no m'agradaran. Allà han plantat Mar amb Ricardo Acquista, amb Gonzalo Hernández al comandament de la cuina —un consell davant aquest restaran: aquí es ve a donar-ho tot, a no deixar presoners ni mirar l'hora perquè quina pressa tens si la festa és aquí i ara. Una festa pirata, un vendaval de producte, talent, umami i Mediterrani. Salinitat, bombolles i cor.
El Palace Barcelona va obrir les portes a 1919 com el primer hotel de cinc estrelles de Barcelona (va néixer com el Ritz de Barcelona de la mà de Francesc Cambó) però us confesso una cosa: cada cop em donen més igual els premis i les medalles, jo el que vull és entusiasme i vertigen, aquell intuir que no hi ha un moment millor ni un lloc on prefereixis estar, sentir-me com "el rei d´un palau d´hivern", com un sultà bohemi, com un gat persa. També me la xufla aquest firmament d'hostes il·lustres del que tant presumeixen alguns dels millors hotels del món —no, perdona, aquí l'estrella sóc jo. Què més donarà qui va venir quan. La vida és ara.
Les habitacions són un somni i el vestíbul un viatge a un altre planeta, un planeta on encara regna la cortesia, algú que recorda el teu nom i el tracte de vostè. Vaig veure gossets esmorzant al costat dels seus pares (un hotel que no estima les nostres mascotes… quina mena d'hotel és?), pianistes amb les seves partitures i llibres sobre gairebé cada taula. El Palace és una d'aquelles coses que hi són tornant l'alegria a Barcelona (bé que li calia, oi?) i ho està fent apel·lant al més bonic d'aquest poble bellíssim: seny, cultura, elegància, discreció, bon gust. Les coses es fan bé o no es fan. Ja ho vaig deixar escrit en aquella oda a The Alpina Gstaad, sempre he pensat que el luxe (el que a mi m'interessa, almenys) són tres coses: temps, cura, veritat. Potser avui n'hi afegiria una altra: emoció.