Una de les cascades de les fervences de Segade, al riu Umia.
Quan pensem en Pontevedra sempre ens vénen al capdavant els seus paisatges imprescindibles: les desitjades illes atlàntiques i el mig centenar de platges estupendes que jalona les seves tres ries, les d'Arousa, Pontevedra i Vigo.
Idíl·liques postals per somiar una província banyada per l'Atlàntic: les Cíes i la seva blanquíssima i protegidíssima sorra, l'arbrada Bamio, Area da Secada i les seves salvatges dunes, la (gastre)secreta Bueu, la quilomètrica i sempre animada Llançada o Sanxenxo i el seu estil de vida mariner.
Però si nedem mar a fora i ens capbussem al cor de les Ries Baixes, trobarem un territori carregat de patrimoni natural i històric, on els rius alimenten la terra, però també l'ànima (viatgera i aventurera).
Necròpolis i ermita a A Lanzada, Rías Baixas.
PONTEVEDRA ÉS MARÍTIMA, PERÒ TAMBÉ FLUVIAL
Desemboca el riu més llarg de Galícia a Pontevedra i ho fa en gran, formant el conegut com estuari del Miño, una frontera natural entre Espanya i Portugal que atresora els espais amb més diversitat biològica de la Comunitat Autònoma. 15 quilòmetres de paisatges amb un gran valor mediambiental (catalogats com a Red Natura 2000) que es poden recórrer tant a peu pels seus senders senyalitzats com amb vaixell, entre illes fluvials com Goian o Canosa.
El Miño ha recorregut gairebé 350 quilòmetres des de la Serra de Meira, creuant amb bravura Lugo i Ourense, i és a la Rías Baixas on s'atura a descansar, just al final, a la gran desembocadura de 2.000 metres d'amplada on s'ha formant un extens sorral amb diverses platges fluvials: O Muíño, A Lamiña, Armona i O Codesal.
La zona, declarada d'Especial Protecció per a les Aus, s'omple en època temperada de bernats pescadors, gavines, aguilons, corbs marins, correlims i altres espècies que acudeixen als aiguamolls per alimentar-se, de manera que el seu valor ornitològic és incalculable (compta amb dos observatoris i una estació ornitològica).
Observació d'aus a l'estuari del riu Miño, a Rías Baixas.
Els que prefereixin atalaiar un element molt més salvatge estan de sort, ja que tant des del Pic de San Francisco com des d'O Facho –els miradors naturals de la muntanya de Santa Tecla– l'oceà es presenta davant dels nostres ulls indòmit i infinit.
Però compte!, els qui anhelen una mica més adrenalina, a més de llançar-se en parapent a O Baixo Miño, també podran anar a buscar-la riu amunt, a les seves aigües braves, ja sigui per baixar els seus canons o baixar fent ràfting per la seva ribera entre eucaliptus, salzes i carballos.
També es poden practicar tot tipus d'esports multiaventura, com caiac o piragüisme, als rius Umia (atenció a les cascades i gorgs) i Ulla, aquest últim més conegut pel seu pont penjant d'O Xirimbao, que uneix les províncies de Pontevedra i la Corunya. Va ser construït als anys 60 per unir els vedats de Xirimbao i Ximonde, però ara que la pesca està prohibida i s'està fent tot el possible per recuperar el salmó al curs fluvial (hi ha escales de franqueig), el que es ve a ' pescar' en aquesta àrea d'esbarjo és una jornada tranquil·la a la natura i una foto creuant l'estructura metàl·lica penjant també coneguda com A Mariola.
Pesqueires al riu Miño, Rías Baixas.
GUARDIANS DE PEDRA
Galícia és sinònim de monestirs, i Pontevedra hi té molt a veure. El de Sant Lourenç de Carboeiro, abraçat a un meandre del riu Deza des del segle X i declarat Monument Nacional el 1931, el de Santa Maria d'Armenteira, lligat a la llegenda d'Ero d'una de les cantigues del rei Alfons X, o el de Sant Salvador de Camanzo, benedictí, també del segle X i amb tres absis semicirculars que encara conserven la seva bellesa original, com a originals són, encara que del segle XVI, les pintures murals trobades dins de la seva església en retirar un retaule barroc.
No són aquests els únics monuments de pedra i ni les úniques llegendes que ens atrauran fins a les Rías Baixas, ja que seguint l'estela de Pedro Madruga, un personatge imprescindible a la Galícia del segle XV que actualment té fins a ruta pròpia, recorrerem fortaleses, torres, ciutats i castells, com el museïtzat Castell de Soutomaior –meitat fortalesa medieval, meitat palau neogòtic–, amb la ria de Vigo de fons i un jardí de camèlies ideal per perdre's, o el de Sobroso, que s'aixeca imponent sobre un turó a Vilasobroso, a Mondariz, i compta al voltant amb una bella senda botànica per on caminar.
Castell de Soutomaior a vista d'ocell, Rías Baixas.
Que qui va ser aquest famós i influent noble que va mantenir pres a la torre de Fornelos el bisbe de Tui, ciutat de la qual va ser vescomte, i que va obtenir d'Enric IV un interès sobre les rendes de Vigo, Redondela i Pontevedra? Doncs segons una teoria que cada cop cobra més força, Pedro Madruga hauria estat, ni més ni menys, el Cristòfor Colom mateix, qui hauria adoptat aquest sobrenom després de fer-se passar per mort per obtenir beneficis dels Reis Catòlics, amb els quals estava enemistat.
L'imponent Castell de Sobroso, Rías Baixas.
PONTEVEDRA ÉS LITERÀRIA
Entenem per què O Salnés, amb la seva naturalesa atlàntica, va conquistar grans literaris, perquè a la comarca s'emmarquen Sanxenxo, O Grove, l'Illa da Toxa i la platja d'A Lanzada, banyats per l'Atlàntic (i per aquests albariños amb gust de sal). També que Ramon Maria de la Vall-Inclán, que va il·luminar la renovació de la literatura a principis del segle XX, trobés la inspiració a Vila Nova d'Arousa, localitat on va néixer i es va criar com un “senyoret de poble”, tal com afirma José Rubia Barcia en el seu llibre Mascarón de proa. *
Per conèixer una mica més sobre la vida i l'obra d'aquest destacat dramaturg, novel·lista i poeta de la Generació del 98 només cal acostar-se fins a la seva Casa-Museu, que ocupa la coneguda com a Casa do Cuadrante, al Concello de Vilanova d'Arousa. Allí, entre primeres edicions, fons documentals i altres llibres vinculats a la seva persona, ens serà molt més senzill endevinar el món interior que va portar l'autor de Llums de Bohèmia a idear el esperpent, el gènere literari amb què Valle-Inclán criticava el món i la societat que l'envoltava.
'Poeta de Raza', per haver impulsat la creació de l'imaginari literari galleguista contemporani, Ramón Cabanillas (Moncho per als amics) va néixer i va morir a Cambados, tal com ens recorda una escultura del poeta assegut en un banc de la vila, per la qual es poden seguir els seus passos (literals i literaris), des de la humil casa marinera que el va veure néixer a la rua Novetats fins a la casa de Furruxa (o casa Fraga), avui convertida en biblioteca municipal.
Perquè encara que les Rías Baixas siguin oceà, platges, illes… també són naturalesa, art i cultura.
Conjunt historicoartístic de Cambados, Rías Baixas.