Hi ha llocs el nom dels quals és més gran que ells mateixos. O, dit altrament, hi ha noms que han passat a representar molt més que a un llogaret, un poble o una vall; noms amb ressonàncies més àmplies i implicacions molt més profundes. Un d'aquests noms és el de Sargadels.
És probable que hagis sentit a parlar de la ceràmica gallega d'un blanc i blau característics que porta aquest nom. Potser has vist alguna de les botigues i galeries que l'empresa té a diferents ciutats.
Potser, fins i tot, et sona un personatge històric, el Marquès de Sargadelos. El que és possible que no sàpigues és que Sargadelos és un llogaret. I no és un llogaret qualsevol.
Sargadelos és un lloc de ressonàncies gairebé mítiques, un petit poble amb una història més gran que ell. Sargadelos és un lloc al mapa, concretament a la costa de Lugo, però també és un lloc a la memòria; ca un punt on s'entrecreuen la història, el paisatge, els símbols, el passat i el futur. No està malament per a una parròquia que amb prou feines arriba als 120 habitants.
Figura de ceràmica de Sargadelos.
LA CERÀMICA DE SARGADES
La fàbrica que hi ha al poble és molt més que una empresa ceràmica. És un projecte cultural que estén la seva història al llarg de tres segles, una història que s'entrellaça amb la invasió francesa del 1808, amb l'exili gallec a Argentina i que arriba fins als nostres dies.
L'origen és a Antonio Raimundo Ibáñez, un emprenedor il·lustrat que estava en contacte amb altres llocs d'Europa gràcies als negocis naviliers amb què comerciava amb Anglaterra o Escandinàvia, que va decidir instal·lar una factoria per fabricar pisa a l'estil anglès en una vall on ja tenia una fosa.
Estàtua d'Antonio Raimundo Ibanez, Marques de Sargadelos, a l'Ajuntament de Ribadeo.
Aquella vall era la de Sargadelos. I encara que Ibáñez, conegut com el Marquès de Sargadelos, va morir en un linxament de motius no gaire clars poc després, apunyalat als camps a prop de casa seva i passejat després, sense camisa, pels llogarets de la zona, amb la seva família empresonada, la seva dona morta al cap de pocs dies i una filla que va acabar perdent el cap, al més pur estil d'un drama novel·lesc romàntic, va deixar allà en marxa el germen del que seria un dels grans projectes culturals del nord.
Al llarg del segle següent es van succeir quatre etapes a la història de la fàbrica –les peces de cadascuna són avui perseguides pels col·leccionistes per antiquaris de mig món–, fins que el 1968, Isaac Díaz Pardo i Luis Seoane, dues de les figures essencials de la cultura del segle XX a Galícia, van decidir construir una fàbrica al mateix lloc on va estar la del marquès i donar forma a una ceràmica artística contemporània. Així va néixer el Sargadels que coneixem avui.
Isaac Díaz Pardo i Luis Seoane
I al seu voltant tota una galàxia de projectes: una editorial, el Laboratori de Formes de Galícia, Ceràmica do Castro, l'Institut Gallec d'Informació, a Museu Carlos Maside d'Art Contemporani, beques, cursos, residències artístiques que van portar a la vall centenars de ceramistes de tot el món… tot costejat a partir dels beneficis que deixava la fàbrica.
Després d'un període convuls després de la mort de Díaz Pardo, finalment en els darrers anys l'empresa sembla haver recobrat part del sentit que va tenir originalment. I, en qualsevol cas, torna a ser avui un dels principals motius per visitar el llogaret.
Allà, a l'edifici edifici dissenyat el 1970 per l'arquitecte Fernández Albalat, hi ha un museu històric, una de les botigues més grans de la marca i, sobretot, es dóna la possibilitat als visitants de visitar la fàbrica, caminant entre ceramistes, veient en directe com es pinten les peces una a una i com els colors canvien amb la temperatura del forn .
El pati de la fàbrica, obra d´Andrés Fernández Albalat.
EL PASSEIG DELS ENAMORATS
Una mica més avall, deixant la fàbrica enrere, s'arriba a les ruïnes de l'antiga fosa. Darrere seu, un estret sender s'endinsa al bosc a la vora d'un canal. És el Passeig dos Namorados, que entre castanyers centenaris s'interna a la vall apropant-se al riu.
Les falgueres són cada vegada més grans i la molsa cobreix el tronc dels arbres a la zona més tancada, entre grèvols, roures i llorers centenaris. Just aquí, després d'un racó, apareix, de sobte, l'antiga presa, construïda el 1790 per portar aigua a la fosa i que avui crea una espectacular cascada esglaonada.
A l'entrada del bosc, on deixem el cotxe, alguns dels antics edificis de la factoria primitiva estan ocupats avui per tallers d'artesans locals. Hi ha un cafè cultural davant de les ruïnes de la vella fosa.
I allà dalt, a penes a 200 metres, l'espectacular pau del Marquès de Sargadelos i el Museu Històric. No hi ha gaires llogarets d'aquesta mida amb dos museus.
Passeig dos Namorados, Cervo (Lugo).
SARGADELS GASTRONÒMIC
Trobar un lloc desitjable per menjar no és difícil en aquesta zona. Burela, una de les capitals boniques del nord, és a un pas. I cap a l'altra banda, a poc més de 4 quilòmetres, Sant Cibrao amb les terrasses.
Però sense sortir del poble hi ha prou opcions. Fins no fa gaire el lloc que tothom t'esmentava quan preguntaves era O Magatzem, un petit hotel rural amb cuina casolana, una agradable terrassa sobre el riu i famós per especialitats de tota la vida com les sardines en escabetx d'albariño, la caldeirada a l'estil d'A Mariña o el flam.
Des de fa poc hi ha una altra opció. Sense sortir de la fàbrica de ceràmica, accedint per la porxada del seu pati circular, s'arriba a la Taverna de Sargadelos, una cantina senzilla, sense més pretensions que servir cuina tradicional gallega, honesta i sense complicacions.
El mobiliari, és clar, està dissenyat a l'empresa i tot, fins i tot la cervesa, se serveix a les populars vaixelles blanc-i-blaves. L'empanada del dia és bona, les tripes, que arriben a la taula en una generosa sopera, són d'aquelles que fan que els llavis se t'enganxin.
Raxo a Taberna Sargadelos.
No falten la zorza (el llom de porc adobat amb pebre vermell, passat per la paella i servit, aquí, amb patates acabades de fregir), el raxo (la mateixa carn, però amb un adob sense pebre vermell), el pop, l'orella de porc, els musclos. I, per postres, requeixo amb mel o formatge amb nous i codonyat.
El servei és amable, el lloc còmode i prendre's vi en una falca –una tassa de pisa del fons de la qual emergeix– i fer-ho al peu de l'enorme mural de ceràmica obra de Luís Seoane porta qualsevol menjar a un altre nivell. Ets al cor de l'univers Sargadels.
El mural de Luís Seoane a la Taverna de Sargadelos.
No és poc per a un llogaret en un dels ajuntaments més petits de Galícia. I encara ens quedaria fer una senda a la vora del riu, apropar-nos als penya-segats (són només 10 minuts caminant) o fins a la recollida platja d'A Rueta.
Encara podríem allotjar-nos a la veïna Casa do Mudo i demanar una d'aquestes habitacions amb un saló que treu el cap al jardí de aquest casalot de cultiu rehabilitat.
I tot sense moure'ns de la vall, de aquest microcosmos que ha aconseguit que el seu nom sigui molt més que un nom i ressoneu d'una manera especial.
SUBSCRIU-TE AQUÍ a la nostra newsletter i rep totes les novetats de Condé Nast Traveler #YoSoyTraveler