Comillas, el somni modernista d'un marquès
Hi va haver una vegada un humil jove que , per aspirar a una vida millor de la que tenia a la seva estimada Cantàbria , va emigrar a Cuba a la recerca d'un futur.
Corria el segle XIX, tenia llavors 14 anys, i tan bé li va anar per terres caribenyes, que a la tornada al terrer va decidir demostrar als seus paisans la gran fortuna que havia aconseguit. I sent, ho va fer. I a més, en gran.
El protagonista d´aquesta història és Antonio López i López, primer Marquès de Comillas –títol concedit pel mateix Alfons XII per la seva aportació durant la insurrecció cubana– i responsable d'haver transformat la seva vila natal, dedicada des de sempre a la pesca, en tota una oda al modernisme.
Un autèntic museu a l'aire lliure ple d'edificis fascinants signats pels arquitectes modernistes més aclamats de l'època: exuberants monuments que avui atrauen curiosos i turistes des dels punts més diversos del mapa.
Així, gràcies a la seva iniciativa, va ser com a noms del calibre de Lluís Domènech i Montaner, Joan Martorell o el mateix Gaudí van acabar deixant la seva empremta de llarg a llarg de Comillas. Un desplegament d'enginy i talent que descobrir en un passeig tranquil per la localitat de la qual avui venim a parlar-te.
Comillas, un poblet pesquer amb un meravellós caprici
PANORÀMICA PLATJA PER ARRENCAR
Però abans, ens amarem de l'essència d'aquest bell enclavament. Al capdavall, el fet de viure de cara al mar sempre ha marcat el caràcter de Comillas, així que al Cantàbric ens plantem.
Anem a caminar pel seu passeig marítim, a sentir el salnitre que tant ens agrada a la pell i a admirar com les onades trenquen contra la seva immensa riba. Sentiu, i per què no: a prendre un vermut en algun dels seus animats bars amb vistes.
És allà mateix, en un lateral, on es troba el monument a les sardineres, grans protagonistes de la cara més marinera de la localitat.
Des d'aquí, ara que l'estiu encara queda lluny, tot és calma, encara que la cosa canvia quan la calor comença a estrènyer: ja al segle XIX la vila pesquera de Comillas es va transformar en zona balneària triada per la gent d'alt llinatge per passar les vacances estivals.
I com, quan i per què el canvi? Tot va començar quan el marquès va aconseguir que l'estiu del 1881 els veïns de Comillas comptessin amb un convidat tan insigne com el mateix rei Alfons XII , que va decidir passar les seves vacances estiuenques en tan bonica vila, atraient l'atenció sobre ella de l'aristocràcia del país.
L'estàtua del Marquès al capdamunt del turó
I ARA... SALUTEM EL MARQUÈS?
Vinga, va, li direm “hola”, que el pobre ens observa sol i avorrit des de dalt del turó. Sí, aquesta que s'entreveu des del mateix passeig marítim.
És allà, a dalt de tot, on s'alça l'enorme columna en homenatge a qui de debò va voler i va saber canviar l'esdevenir de la història de la localitat.
Obra del gran Lluís Domenéch i Montaner , va ser erigida en aquest punt, com si es tractés de la proa d'un vaixell, el 1890. Les vistes des d'ell són espectaculars, amb el Cantàbric de front i la localitat de Comillas de banda.
El que capta la nostra atenció és, però, un altre enclavament molt diferent: el veí cementiri modernista, que amb el seu immens àngel conquerint l'entrada, esdevé irremeiablement la nostra parada següent.
L'Àngel Guardià presidint l'entrada del cementiri
Un passeig vorejant la carretera ens porta fins el reixat d'accés: un cop davant seu, ens quedem sense paraules.
Torna a ser aquí Montaner el protagonista, a qui se li va encarregar la complicada tasca de prendre les ruïnes gòtiques de l'antic cementiri per dotar-les, sense que perdessin la seva essència, d'un caràcter modernista clar. I ho va aconseguir, vaja si ho va aconseguir!
I ho va fer afegint a l'estructura un grapat d'elements molt peculiars com pinacles, creus o arc d'accés.
El panteó familiar de Don Joaquín de Piélago , que per cert és espectacular i suposa tota una sorpresa quan es camina pels passadissos interiors del recinte, és de Llimona , igual que l'Àngel Guardià, que remata i lidera l'espai des de dalt dels murs de l'antiga església. Il·luminat en caure la nit, la seva visió és absolutament màgica.
L'antic cementiri modernista de Comillas
LES GRANS JOIES DE COMILLES
Però hi ha tres edificis que s'han convertit, sense remei i per la seva esplendor, a les estrelles d´aquesta ruta modernista que ens porta avui per la vila marinera. Són, al capdavall, les grans culpables que milers de turistes recalin per aquestes llars cada any.
El primer és el Palau de Sobrellano. O, el que és o mateix: l'habitatge estiuenc que el Primer Marquès de Comillas va fer construir sobre la seva antiga casa, inaugurada el 1888.
Alçada en un estil d'allò més eclèctic –dominat, això sí, pel neogòtic–, va ser Joan Martorell, en aquesta ocasió, l'encarregat de projectar aquesta obra imponent que ningú no deixa indiferent.
I per què és així? Doncs vegem: potser és per les elegants finestres d'estil venecià, pels relleus de la façana o per les imponents estances , en què destaquen la gran escalinata central de marbre, el saló del billar o, sobretot –i abans de res–, el gran saló del tron , amb unes vidrieres que ja voldrien per a si algunes de les catedrals més importants.
Façana principal del Palau de Sobrellano
En explorar el seu interior en una de les visites guiades que es poden fer durant tot l'any, crida l'atenció la decoració, que per cert –és clar–, va sortir també de la inspiració d'arquitectes modernistes com Eduardo Llorens o Gaudí. Arquitectura exuberant on n'hi hagi.
Per cert! Al costat del palau, un altre edifici ressenyable: la capella-panteó, on descansen les restes dels diferents membres de la família. Els bancs o el confessionari són obra –atenció– del mateix Gaudí.
Tot i que, si parlem de Gaudí, no hi ha dubte: hem de caminar uns passets més i assolir així la seva gran obra mestra.
L'habitatge estiuenc que el Primer Marquès de Comillas va fer construir sobre la seva antiga casa
MORIM PER GAUDÍ...
Exacte. Morim. I ho fem per sobredosi de bellesa. Perquè El Caprici de Gaudí –no se'ns acudeix millor nom– és inspiració, espurna, enginy i, en definitiva, pura fantasia. Bé, i també la casa d'esbarjo del concunyat del Marquès.
I només cal fer-li un primer ull, encara que sigui al seu exterior, per sentir que ens trobem en un lloc especial… O es tracta a la caseta de xocolata de Hansel i Gretel?
I ens fixem en la seva torrassa, que s'alça cap al cel com envoltat de màgia; a les seves bellíssimes rajoles amb relleus de gira-sols –una picada d'ullet al punt sostenible del palauet, les estances del qual estan totes concebudes per aprofitar la llum del sol el màxim possible–; a la façana de formes arrodonides i també a les línies i els traçats tan marca Gaudí de l'interior.
L?arquitecte català torna a trencar regles. A atorgar un toc surrealista a la seva obra. Quina sort té Comillas de comptar amb aquesta obra d'art enorme.
Per conèixer cada detall d'aquesta bogeria beneïda, res com realitzar una de les visites guiades pels diferents espais –compte: també es pot visitar per lliure–. Després arribarà el torn del tercer en discòrdia, un altre edifici que ens té obnubilats: la Universitat Pontifícia de Comillas.
La torrassa s'alça cap al cel com embolicat amb màgia
UNA PORTA AL CEL
El descomunal edifici, l'última de les aportacions que va fer López al seu poble natal, corona un dels sis turons sobre els quals es troba Comillas.
En aquesta ocasió ho va fer construir amb un sentit una mica diferent de tot això: seria la seva “obra pia”, cosa per assegurar la permanència del seu nom en el temps però que a més –i sobretot–, l'ajudés a guanyar-se el cel.
I l'encarregat d'aquesta missió important seria, una vegada més, Martorell, que li va donar a l'edifici un estil d'allò més eclèctic en què el gòtic i el mudèjar es barregen de manera prodigiosa.
Universitat Pontifícia de Comillas
El que al principi seria un centre docent per a segon ensenyament acabaria per utilitzar-se com a seminari per a pobres i, més tard, esdevindria Universitat Pontifícia.
Domènech i Montaner va aportar també el seu mestratge donant-li un toc de vidilla a l'edifici original. Vaja, que va decorar algunes zones com el paranimf, el vestíbul, l'escala, la porta de bronze, els mosaics o els enteixinats. Així va ser com el modernisme va triomfar de nou a Comillas.
DESCONNECTEM?
Vinga, sí, que Comillas és, sobretot, modernisme, però també en té altres bondats. Així que ens llancem a expulsar els seus carrerons del centre urbà, aquells empedrats plens de cases pairals que ens recorden, de nou, que som a Cantàbria.
Encara que així com qui no vol la cosa ens podem desviar uns minuts per contemplar la Porta de Moro, una porta de cotxera del 1900 les formes ondulades i la construcció a base de deixalles de pedra només poden pertànyer a un artista. Exacte: Gaudí.
La Porta de Moro, del 1900, obra de Gaudí
I ara sí: al centre del poble. A fixar-nos a les seves façanes mig derruïdes, aquelles conquerides per la vegetació i aquestes altres de balcons de fusta ancorades en temps passats.
En una de les places, una altra sorpresa –modernista, és clar–: la Font dels Tres Caños, aixecada per ordre del primer Marquès de Comilllas en honor a Joaquín del Piélago –sí, el del panteó–. Novament signat per Domènech i Montaner.
I llest! Després de recórrer el nucli històric, designat –per cert– conjunt historicoartístic, portarem els deures més que fets: haurem descobert com Comillas es va transformar en tot un referent del modernisme català gràcies al caprici d´un marquès. Pura inspiració feta fantasia.
La Font dels Tres Caños, aixecada per ordre del primer Marquès de Comilllas