El Camí de Le Puy passa per Conques, un dels pobles més bonics de França.
Avui el Camí Francès és espanyol. El pelegrí (espiritual, paisatgístic, viatger) pot triar començar a Burgos, a Lleó, al Bierzo, oa Palas de Rei. Pocs caminen a Santiago des de Tours, Torí o Ratisbona. També són espanyols la major part dels que segueixen els seus senders (el 44% el 2018).
Però el Camí Francès reté la seva denominació de la nacionalitat dels que arribaven des de més enllà dels Pirineus. Als segles del romànic, el Camí no començava a Roncesvalles, ni a Jaca. Aquests eren els punts d'entrada a Castella i Aragó des d'una xarxa de vies que travessaven Europa i dirigien a través de França a la tomba de l'Apòstol.
Un dels camins francesos arrencava a Vézelay, a Borgonya, i travessava Llemotges i el Périgord.
ELS CAMINS FRANCESOS
Si ens limitem al territori francès, eren quatre els camins principals. El primer partia de París i descendia cap a Tours i Bordeus. Era el que utilitzaven belgues, holandesos i anglesos. El segon arrencava a Vézelay, a Borgonya, i travessava Llemotges i el Périgord. El tercer era la via que feien servir alemanys i suïssos. Portava des de Le Puy cap a Conques i Moissac. Finalment, el camí Tolosano arribava a aquesta ciutat des d'Arlés. Feien servir aquesta via els italians, i **servia, en sentit invers, per als pelegrins que partien de la Península Ibèrica cap a Roma. **
La marxa a Santiago de qualsevol habitant de l'Europa medieval oferia una oportunitat excel·lent per alliberar-se de la repressió feudal, de la fam o d'una condemna. Tot i la duresa i els perills del Camí, el pelegrí era acollit en hospitals i monestirs. Se li proporcionava llit i menjar. Era una opció de vida, una opció devocional, i la devoció la marcaven les relíquies.
El Camí es va estendre com un itinerari on mans, peus, fragments anatòmics de diversa naturalesa i objectes relacionats amb la vida i el martiri dels sants donaven contingut a les escales. **
El Camí Francès més important partia de París i descendia cap a Bordeus.
LES RELÍQUIES
Després del Pòrtic de la Glòria esperaven les restes íntegres de l'apòstol. La llegenda diu que, després de ser decapitat a Jerusalem, el vaixell on carregava el seu cadàver va ser portat per un àngel a través de l'estret de Gibraltar fins a Galícia. Allí va descobrir la tomba, vuit segles després, Teodomiro, bisbe d'Iria Flavia.
Altres temples tractaven de trencar el monopoli: l'abadia anglesa de Reading afirmava tenir una mà de l'Apòstol, la catedral de Nevers, el cap, el convent de Notre-Dame de Namur, a Bèlgica, un fragment d'un peu, i l'Hospital de Santiago a París, una dent.
La guerra per les relíquies generava lluites aferrissades. El Còdex Calixtí, un manuscrit del segle XII redactat a Santiago, afirma: “Poseu, doncs, colorits de vergonya els rivals transpirinencs, que diuen que en tenen una part o les seves relíquies. Perquè el cos de l'Apòstol és allà sencer (a Sant Jaume), divinament il·luminat amb celestials robins, exalçat per divines aromes indefectibles i oloroses, adornat amb refulgents ciris celestials i constantment honrat amb obsequis dels àngels.”
En l'avenç cap al cos de l'Apòstol, cada escala s'aferrava a les seves pròpies relíquies. **
Després del Pòrtic de la Glòria descansen les restes íntegres de l'apòstol.
ELS POBLES
Conques és un dels pobles més bells de França. Les seves cases, enfilades sobre la muntanya, no trenquen en cap punt l'harmonia del paisatge. S'amaga entre els boscos de l'Aveyron, pel camí que dirigia els pelegrins suïssos i germànics a Roncesvalles. Aquests van començar a afluir a la localitat quan la seva abadia va rebre les restes de Santa Fe d'Agen.
La santa, pertanyent a una rica família galorromana, va ser torturada a la graella, com sant Llorenç, i decapitada als tretze anys en defensa de la fe al segle IV.
Va ser poc coneguda fins que, al segle IX, el monjo Ariviscus va robar les restes de l'església on es conservaven i les va portar a Conques, que no posseïa relíquies. Allí es va construir una gran església, la llum de la qual avui matisen els vitralls de Pierre Soulages, artista abstracte que va buscar intensificar l'atmosfera d'espiritualitat de les naus. A la portada es representa el Judici Final, tema habitual que feia molt útil la intercessió dels ossos conservats en una figura d'or i pedres precioses.
Poques jornades més endavant, a la mateixa branca del camí, es troba la monumental abadia de Moissac. El monestir conserva un claustre romànic els capitells del qual alternen monstres i escenes del Nou Testament.
Conques conserva el seu aspecte medieval.
L'agitació de la portada del temple inspira una tremolor lleu. Per alliberar el pelegrí de l'amenaça dels martiris infernals l'abadia comptava amb un ric tresor de relíquies, entre els quals figuraven un dit de l'Apòstol Sant Jaume (un altre més), i les restes de San Cipriano de Cartago, per les quals competien Lió, Arlés, Venècia, Compiègne i Roenay.
Més clar sembla el cas de Saturnino de Tolosa. El sant, en negar-se a oferir un sacrifici a Júpiter, va ser lligat a un toro, que el va arrossegar fins a trossejar-lo. El seu cos es va enterrar a la pròpia ciutat.
L'abadia romànica de Saint Sernin, edificada en maó i pedra a l'estil tolosà, atreia munions de pelegrins que veneraven també allí les restes de sant Simó, sant Judes Tadeu, un fragment de la Vera Creu i, en conflicte amb la seu de Compostel·la, el cap i el cos de Santiago el Major.
Deien els monjos que els havia traslladat allà Carlemany i que, per descomptat, Santiago era l'autèntic.