On des de temps atàvics es dirigien els pelegrins, seguint el culte celtic a l'ocàs del sol
Hi havia una vegada un poble nascut al final de tots els camins... Parlar de la Corunya convida a fer-ho des de la faula, perquè la seva naturalesa prístina pertany allà on la matèria es comença a diluir, a difuminar-se com els traços d'aquarel·la, a l'àmbit del que és intangible.
Hi ha llocs de tons saturats i altament contrastats, de ritme trepidant i arrasador, ia l'extrem oposat es troba aquest que té més de setanta termes per denominar la pluja.
Aquí hi ha més de 70 termes per dominar la pluja
Delicat, amb una oïda especial per al tènue, per al soroll de fons o allò que, sent invisible, ho impregna tot. A mesura que t'endinses a Galícia i, especialment a les terres del karn (origen etimològic de la Corunya que significa monument sepulcral fet amb pedres en forma de con o banya), estaràs més a prop que mai de ser un peix, perquè l'aigua no només n'abraça el contorn geogràfic, sinó que governa també la vida allà on el mar no arriba, ja sigui en forma de boira, núvols, o pluja.
LA TERRA DE LES METÀFORES
Sens dubte, aquest tamís aquós que impregna la realitat corunyesa és el culpable que els seus oriunds agradin de percebre la realitat sempre amb certa distància, tamisada per un subtil vel que ens insta a imaginar, a deduir per camins indirectes i sinuosos, a recalar a poc a poc però de manera insistent com fa l'orball.
Mai responen sense deixar cap altre dubte a l'aire i maregen, com les voltes de les muñeiras i l'alcohol dolç de les seves cremades. Maregen perquè el llenguatge del sentiment col·lisiona amb l'ordre del verb i, de vegades, d'aquesta unió aclaparadora sorgeix el miracle de la metàfora, que bé va poder néixer aquí, com diuen alguns, doncs és “com veure la realitat a través de la boira”, sense contorns, com la música o la poesia.
No en va, la llengua utilitzada en la poesia trobadoresca durant tota l'Edat Mitjana a la península ibèrica va ser el gallec-portuguès i, per altra banda, la primera vegada que el gallec es converteix en literatura es fa a través de la poesia, amb el Rexurdimento i Rosalía de Castro, la corunyesa més universal.
Rosalía de Castro
EL CAMÍ CAP A L'OCÀS
La dificultat per definir els límits entre la terra i l'aigua, entre allò concret i allò fictici, no només afecten el llenguatge d'aquest lloc. Si hi passes un temps suficient, s'apodera de tu l'esperit que l'embeu i adquireixes la percepció de la vida com un continu, sense separacions ni extrems, com una cinta de Moebius l'anvers i el revers dels quals acaben sent la mateixa cosa: aquesta comprensió espiritual de les coses que només s'adquireix a les proximitats a la mort.
Des de Malpica fins al cap de Finisterre s'estén al litoral corunyès A costa da Morte (La costa de la mort), l'autèntica culminació de l'origen pagà del Camí de Sant Jaume, on des de temps atàvics es dirigien els pelegrins, seguint el culte celtic a l'ocàs del sol.
Al voltant d'aquesta adoració, de fet, la cultura cèltica (o gaèlica) es va estendre buscant sempre els territoris més ponents d'Europa (Bretanya, Gal·les, Irlanda...) i, encara que Galícia va perdre abans aquestes arrels, segons els historiadors, seria el centre del qual va partir tot. No en va, per això ha heretat la tradició del pelegrinatge místic més important d'occident.
Al Cap de Finisterre, a l'ocàs, és possible recuperar l'ànima si l'has perdut
Allà, a el cap de la fi de la terra, l'extrem més occidental d'Europa, els nostres avantpassats veneraven la fi de la vida. Saltaven literalment a la barca de Caront o simbòlicament es desprenien de l'ego, que tan males passades sol jugar-nos, per renéixer d'una manera més humil i alliberada.
Al lloc on el sol desapareix per última vegada, on la immensitat de l'oceà Atlàntic descobreix la petitesa de l'ésser humà i l'existència d'una cosa més gran, és possible recuperar l'ànima si l'has perdut, despullar-se de tot allò accessori, sacrificar-ho i culminar l'últim dels viatges iniciàtics. Dissolent-te lentament al mar, convertint-te en escuma com la sireneta de Christian Andersen alhora que el sol es desfà a l'horitzó. En aquest mateix mar al qual Lluís Llach al·ludeix a la seva cançó Un núvol Blanc; en aquesta mateixa onada que serenament acaba i “potser a deixar-te que et venci, comença”.
Hi ha una porta en aquest enclavament molt més profunda i purificadora que la de la Catedral de Sant Jaume. S'obre just amb els darrers llums de l'ocàs i torna a fer-ho en els primers instants del matí, recordant-nos que no hi ha vida sense mort: el moment del luscofusc, paraula excepcional d'origen gallec capaç d'unir tant el significat de crepuscle com el d'alba. La transició entre el dia i la nit, el killing me softly quotidià, quan els exigus raigs taronges o rosats s'encarreguen d'emborronar i desfer la separació entre la vida i la mort a l'últim lloc de la terra on s'amaga el sol. L'intens poder simbòlic d'aquesta experiència és la mare no només de diverses cultures sinó també de tots els credos místics existents, i això val un viatge.
També pertanyen al gallec-portuguès altres paraules per al més innombrable: la morriña, la saudade i aquella tan bonica que usen per anomenar a qui es queda amb la mirada perduda, en estat d'absència o embadalit: bolboreta (literalment, papallona); “t'has quedat bomboleta” o “t'has anat (encara que siguis aquí)”.
'Con-tem-plar' com mirar temperat que confereix una visió en conjunt de l'existència
Totes aquestes accepcions que han transcendit de la llengua gallega al castellà estan relacionades (i no per casualitat) amb la vida contemplativa de què parla l'il·luminat filòsof Byung Chul Han com un grial de les nostres societats modernes, perquè ens allibera de l'esclavatge del rendiment i la productivitat.
'Con-tem-plar' com mirar temperat que confereix una visió en conjunt de l'existència i verifica que realment hem comprès i estem preparats per dir adéu o girar full.
ELS QUALS ES VAN SER
Tota aquesta personalitat corunyesa tan apreciada pels forans no sempre ha fet gràcia a la gent d'aquí. A aquest poble no cal fer cap ritual a l'adéu perquè ha estat històricament exposat als comiats, a desprendre's del que més vol, al sacrifici: els comiats de els seus emigrants, massives des del segle XVIII fins als 70 i el motiu pel qual es conegui els espanyols com a gallecs a tot Llatinoamèrica; els comiats de els seus pescadors que passen mesos a la mar; les de les seves famílies que els esperen perquè durant molt de temps no hi va haver cap altra forma de supervivència.
Els comiats dels seus pescadors que passen mesos a la mar
La terra de l'ocàs ha estat abundant en tota mena d'escapismes i no sempre benèfics. La seva història d'abandonaments i velles pèrdues (com la derrota Irmandiña al segle XV) ha estat lligada sempre a certa baixa autoestima. “Ànima que vas fugint de tu mateixa, què busques, insensata, a les altres?”, escrivia la de Castro, sabedora que la riquesa més gran rau en l'acceptació de la pròpia singularitat.
Per l'espiritualitat de què hem estat parlant aquí, Galícia va arribar a ser el primer regne segregat de l'imperi romà. Lo priscilianisme s'estendèt coma l'aiga per aqueles lares, en se oponent pendent dos sègles a l'edicte de Tessalònica, en instant a abandonar l'opulència de l'església romana e s'unir als pobres; va abolir l'esclavitud i va concedir a la dona una llibertat i poder inèdits als segles IV i V. Fruit d'això és el primer manuscrit conegut en llatí vulgar, escrit per una dona, Egèria, monja prisciliana peregrina de Gallaècia al segle IV.
MIGES I NUBEIROS: LA MITOLOGIA
En el regne del nebulós, on els límits entre il·lusió i realitat es difuminen, reverbera el mite i res no és el que sembla. Més enllà de l'herència romana, Galícia té una riquesa simbòlica i mitològica ancestral que no té l'Espanya normalitzada per l'Església.
Les meigues, que hi haguessis, n'hi ha, encara que amagades
Si de sobte us veieu atrapats en un banc de boira o una tempesta imprevista, no culpeu al mateix temps. El responsable amb tota seguretat, serà un nubeiro o tronant, un ésser enorme vestit amb pells negres que disposa dels núvols i els raigs del cel al seu gust. Les nits de lluna plena, a prop dels rius, podran sortir a la vostra trobada les lavandeires, esperits de dones que rentaran llençols tacats de sang i imploraran la vostra ajuda. No us la doneu. Podríeu quedar atrapats en la compassió i arrossegats pel corrent. Si enmig d'un bosc, percebeu a l'aire una olor de cera fosa, potser estigueu sense saber-ho davant la comitiva d'ànimes en pena de la Santa Companya que avisen d'una pèrdua.
Però tranquils, per dissipar les nuvolades sempre podeu recórrer als favors de les meigas, que haveles, n'hi ha, encara que amagades. Una de les més protectores és la Dama do Castro. Habita als jaciments d'aquesta cultura ondulant, els castros, poblats fortificats de planta circular que daten de l'edat de Bronze erigits sobre un oter o forest. Si us parleu de forma adequada, ella us concedirà la bona fortuna i protecció de què gaudien aquests arcaics llogarets d'organització pacífica i horitzontal.
Feu-lo baixet i buidats d'orgull perquè aquesta terra de poder històricament subestimat ha desplegat els seus somnis sota els vostres peus. Sempre més de Déu que del Cèsar, més divina que mundana.